Arxivar per Eugeni d’Ors

Dia

Posted in Bloomsday with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on Juny 16, 2009 by joantdo

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

Noucentistes estantissos

Posted in Episodis nacionals with tags , , on gener 31, 2009 by joantdo

Uns poetes, amics d’un servidor van rebre fa poc un atac d’aquests que sovintegen ara que, sortosament, tothom pot dir la seua i enfonsar-se en l’intent. L’atac, però, era ben curiós: diu l’anònim que són uns “noucentistes estantissos”. Els amics en qüestió, poetes l’obra literària dels quals jo no gosaria valorar per manca de distància (ho diré per tercera vegada: són poetes i tanmateix amics, és a dir, bones persones), es presenten, però, com a hereus dels poetes mallorquins dels setanta; és a dir, del Taller Llunàtic, de la revista Blanc d’Ou, de La Musa Decapitada, etc. Admetent això, cal admetre que si saben conjugar Taller Llunàtic i Noucentisme, a banda de poetes i amics són uns putos genis.

Abandonem, però, l’anècdota. “Noucentistes estantissos” és, aquí, un insult. I un insult no és mai una expressió literal: si jo li dic a algú “fill de puta”, no estic volent dir res sobre l’ofici de sa mare. Si li dic “cabró”, no implico res sobre les activitats de la seua parella. Senzillament procuro realitzar un salt metafòric que identifiqui aquella persona amb una cosa que, per a mi, és negativa, i a ser possible d’allò més negativa. Encara més: la persona a qui m’adreço, i fins i tot la resta de persones que són testimonis del meu acte lingüístic, han d’identificar el contingut de l’insult com quelcom negatiu. L’insult, per tant, permet saber quins són els valors rebutjats d’una societat. Avui en dia, posem per cas, ningú s’ofendria de que li diguin “descregut” o “ateu”, i cada dia menys gent s’ofèn per ser titllat de “marica” (al contrari, cada dia més aquest insult es gira en contra de qui el profereix).

“Noucentista”, doncs, ha esdevingut un insult. L’adjectiu “estantís”, aquí, no hauria de ser entès com una especificació, segons la qual hi hauria noucentistes estantissos i noucentistes no estantissos; “estantís” és aquí un epítet, una qualitat adjuntada al substantiu com si li fos intrínseca, redundant. En realitat, aquest adjectiu ens permet entendre molt bé la manera com “noucentista” ha esdevingut una cosa negativa: la identificació amb un rang de valors antiquats, rancis, conservadors (que eren, no ens enganyem, els dels noucentistes estrictes).

L’evolució té, és clar, una genealogia. La qual passa pel controvertit concepte de neonoucentisme. Anem a pams. Com a bon (però remot) ex-alumne de Jaume Aulet, sóc dels que pensen que el Noucentisme estricte no va més enllà de l’any 1920 (més enllà de la mort de Prat de la Riba i de la marxa d’Eugeni d’Ors i Josep Carner). Després hi ha allò que Joan Fuster va anomenar postnoucentisme: una sèrie d’escriptors com Carles Riba, J.V. Foix o Marià Manent que són els que, junt amb Carner i Guerau de Liost, ocupen de manera justificada bona part del panteó literari del segle; gent que accepta uns determinats pressupòsits de l’estètica (rigor formal, classicisme, certs límits moralistes quant a la representació) però alhora ens tradueix Homer, Dickens o Dylan Thomas, ens entrega un model de llengua i de formes d’emprar-la, una gent que sap esdevenir els nostres Racine, Shakespeare, Quevedo. Aquesta dualitat, però, fa l’herència difícil de gestionar per als que venen després, siguin més o menys subtils; dónes un pas cap a una banda i ja has relliscat, el dónes cap a l’altra i t’has convertit en una estàtua de sal.

El neo-noucentisme, d’altra banda, tindria dues possibilitats. Just després de la Guerra Civil, hom es refugia (especialment en l’arquitectura i la pintura) en una mena d’estètica tova que d’una banda és catalana però de l’altra no estableix una ruptura excessiva i imprudent amb el nou règim. Una pura decadència. I, en segon lloc, el magisteri de Gabriel Ferrater: una sèrie de poetes de la generació dels setanta que es dediquen, en plens setanta, a fer sonets, a rimar, a renunciar aparentment (o bé explícitament) a les ruptures avantguardistes. Tenint en compte les polèmiques de l’època, que s’han anat allargant subterràniament al llarg de dècades, un fenomen sorprèn: aquests poetes, que anomenarem per entendre’ns “ferraterians” (és, també, una paraula plena de connotacions) sempre han negat ser neonoucentistes. En realitat, és curiós observar que el balanç més immisericorde amb el Noucentisme (fent explícites les seues connexions amb el totalitarisme) és un llibre titulat Forma i prejudici.

Pel camí, mentre cada poeta va esdevenint els seus imitadors, les paraules es poleixen com palets de riu, els cantells s’esvorellen, la terra s’estova. Els significants es transformen en receptacles buits. Qui ahir atacava Carner, de cop avui reivindica Eugeni d’Ors (dues figures, per cert, que no es podien ni veure). I vet aquí, d’una manera prou divertida, com la frase “noucentistes estantissos”, de cop, esdevé un simple roc anònim amb el qual omplir la fona. Els neonoucentistes, al final, han acabat sent sempre els altres.