Christopher Isherwood relata l’ascens del nazisme com si fos una mena de cataclisme sord, imprevist, que trenca tota l’estructura argumental de Farewell to Berlin i, quan esclata, ho fa de manera aspra, aprofitant una el·lipsi i una transició cap a la forma del diari (que és de tota manera la que s’endevina en l’origen del llibre); tot plegat propicia la noció d’una metamorfosi, d’un canvi difícil d’entendre (com resulta difícil d’entendre que, de cop, la dispesera accepti el nou règim com si formés part de l’ordre natural) i, en les notes cada cop més fragmentàries del desenllaç, una imminència ominosa.
Isherwood, però, circumscrit a les circumstàncies del personatge que focalitza el seu relat, no mira de profunditzar en les causes objectives del fenomen. Eugeni Xammar i Josep Pla, que en aquella època també voltaven per allà, sí (i a Pla n’hi quedarà, per tota la vida, una por cerval a la devaluació de la moneda) i van entrevistar Adolf Hitler, quan tot just era un pelacanyes, quan encara no era pràcticament ningú. En les seues respectives versions de l’entrevista, Pla i Xammar deixen que el personatge s’esbravi; el primer subtitula el text “Monòleg”. L’efecte, involuntàriament, és més aconseguit que en la fantasia de Ricardo Piglia sobre la trobada del pintor mediocre Hitler amb l’escriptor neuròtic Kafka; segons Xammar, Hitler és
el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. (D’això darrer ell n’està encara més convençut que nosaltres mateixos)
Tornant a Isherwood, es limita a registrar només actituds, amb una certa nostàlgia pel Berlín d’entreguerres on eren possibles Sally Bowles o el blaibonetià Otto Nowak. Hi ha més sentiment que no examen racional: els nazis són, de fet, solament una ombra fora de camp, no caracteritzada, un mer suggeriment que el coneixement que tenim dels fets posteriors reforça i omple de sentit. Isherwood dóna les bases per pensar aquell canvi, sense desenvolupar-les explícitament: la misèria (i la por de la misèria), el recel, el cinisme, la desorientació.
Lluny, per tant, de l’opció al·legòrica plantejada per Jünger a En els espadats de marbre.
Palumbus Columbus 