Arxivar per Friedrich Hölderlin

Una cambra amb vistes

Posted in Friedrich Hölderlin, Roman Jakobson with tags , , , on Mai 27, 2009 by joantdo

Un dels conjunts més curiosos de la literatura són els poemes de la follia (o de l’entenebriment) de Friedrich Hölderlin. Expliquem-ne la història.

El pare de Hölderlin mor quan ell té dos anys; sa mare decideix que el nen es dedicarà al sacerdoci, tant si vol com si no vol. Ella mateixa, d’altra banda, administrarà tota la vida l’herència del difunt, fins i tot quan, en arribar a la majoria d’edat, això correspondria a Friedrich. I fins i tot li negarà l’accés a aquesta herència si no segueix la carrera eclesiàstica.

Treballa de preceptor a casa dels banquers Gontard i s’enamora de la dona, Susette (a qui anomenarà Diotima); per això perdrà la feina. Intenta infructuosament independitzar-se. El juny de 1802 fa un viatge a peu del qual poca cosa se sap; aquell mateix mes mor Susette Gontard. Arriba a la casa materna, on sa mare el recrimina per aquella relació amorosa. El poeta reacciona amb violència, i ella declara que està boig.

El 1804 aconsegueix una feina bastant fictícia; en realitat disposava de tot el temps del món, i cobrava del seu amic Sinclair. Però aquest és empresonat; Hölderlin se salva d’anar a petar a la garjola gràcies a un informe mèdic que el declara pertorbat. De manera que, quan torna a casa de la seua mare el 1806, aquesta el fa tancar en una clínica de Tübingen (pagada amb l’herència que dèiem al principi). Allà se li apliquen calmants (belladona, mercuri, opi i cantàrida) i se li cobreix la cara amb una màscara de cuiro que, diu el metge, dóna “bons resultats”.

Quan surt de la clínica el maig de 1807, ja del tot descentrat, el fuster Ernst Friedrich Zimmer accepta allotjar-lo a casa seua. I allà romandrà fins a la seua mort, l’any 1843. Federico Bermúdez-Cañete explica així l’estada: “Al llarg de gairebé quatre dècades contempla des de la finestra el pas del riu i rep l’esmorzar i el dinar puntualment, a la porta de la seua cambra, com un monjo. Tot sovint, la seua enorme energia l’impulsa a passejar durant hores, per la torre i el jardí, i de vegades pel carrer. S’està hores al piano, composant o temptejant melodies, sempre d’oïda, alguns cops amb insuportable monotonia. També canta amb la seua veu de tenor, o assatja amb la flauta. I, sobretot, escriu, escriu sense parar, aprofitant restes de papers (li racionaven el paper, creient així evitar que es sobreexcités amb el treball intel·lectual)”. Un testimoni de l’actitud (realment extravagant) de Hölderlin queda registrat per Wilhelm Waiblinger (que és qui va anotar la paraula “Pallaksch“; però cal dir també que es basa en vuit o nou visites, i que, no sabent grec antic, no va reconèixer el mot grec “pallax”, ‘jove atractiu’), Bettina von Arnim i Gustav Kühne.

Dels textos escrits en aquesta època en queden tot just cinquanta, seleccionats pel propi Zimmer (que periòdicament feia neteja de la cambra) i per altra gent. Són estampes paisatgístiques impersonals (signades sovint com “Scardanelli”), distants, senzilles però estrictament mesurades. Sovintegen, de fet, les que duen el nom d’una estació. Per exemple, “La primavera”:

Quan germina als camps un nou delit

I un altre cop la vista s’engalana

I a les muntanyes, que verdegen d’arbres,

Hi apunten núvols, aires més clars,


Oh, quin goig que omple els homes! Contents

I sols van per les ribes, floreix

Pau i deler, i voluptat d’ufana,

Tampoc no n’és lluny l’amistat fraterna.

Cito per la traducció, força ribiana, de Manuel Carbonell. Bermúdez-Cañete tradueix el delit, “Entzücken”, com “encanto”, i Cernuda com “delicia” (igual que fan Txaro Santoro i José María Álvarez). La “vista”, l’Ansicht original, és també un sinònim del títol (i el contingut), “die Aussicht”, de molts d’aquests poemes, variacions minimalistes sobre una única escena, observada al llarg de molt de temps. Jakobson (en un estudi, en aquest cas, menys absurd del que pensa Jonathan Culler) ho resumeix així:

Els poemes de Scardanelli s’aparten dels circuits socials de la comunicació lingüística perquè renuncien sistemàticament als trets fonamentals d’aquesta comunicació. Al contrari del comportament lingüístic quotidià de l’alienat mental, aquests poemes no contenen cap terme deíctic ni cap referència a l’acte mateix de l’enunciació (…). Segons Beissner, Hölderlin aparta curosament dels versos d’aquells anys tot allò que sigui res propi, personal (…). Els temps gramaticals del text es redueixen al present indistint. (…) Gràcies a la renúncia a la deïxi, els substantius, alliberats així de llur funció referencial, es converteixen, en poemes com ara “Die Aussicht”, en cadenes homogèniament ordenades de noms abstractes (…), llurs diversos components generen múltiples equivalències; precisament és en aquest engalzament recíproc de les parts, tant com en llur integració en un tot compositiu, que resideix el màgic eixarm d’aquests versos pretesament naïfs.

Anuncis

Mirar les coses de totes bandes (2)

Posted in Jean Bollack, Martin Heidegger, Theodor Adorno with tags , , , , , , , on Abril 16, 2009 by joantdo

 En tota discussió veritablement abrandada, arriba un moment en el qual qui parla ja no és cap dels presents, sinó una mena de lògica interna del llenguatge que, per a cada rèplica, ja té preparada una contrarèplica, com un clixé. Passa molt sovint amb les discussions de parella: unes mateixes frases són llançades contra l’altre, una vegada i una altra, sense que, temps després, cap dels dos enamorats es pugui reconèixer en les paraules dites; paraules que ja no creu, que ja no pensa, que ja no sent. De vegades també passa el mateix en les polèmiques literàries i filosòfiques. Per exemple, amb les creences nazis de Heidegger.

Fa dos mesos, més o menys, van fer una taula rodona sobre el tema. I fa poquíssim en parlava Gregorio Luri aquí a la vora. En ambdós casos, l’argumentació roman encallada en uns pocs motius que retornen; els ànims, pel camí, s’encenen. I les rèpliques esdevenen clixés. En una banda, es limita l’influx nazi en el pensament heideggerià a uns pocs anys; en l’altra banda, es recorda l’absoluta coherència d’aquest pensament durant l’època hitleriana i després de l’època hitleriana. El fet que ni tan sols que se li va demanar no va retractar-se’n. Cal discutir aleshores el pes real dels conceptes que varien. Quin és el sentit de “terra”; fins i tot el fet que els complexos jocs etimològics que permeten revelar l’ésser només existeixen en l’idioma alemany. Quines són les implicacions i conseqüències pràctiques d’aquesta implicació entre terra i idioma.

El problema, és clar, no rau en què va fer Heidegger. En tant que individu, el fet biogràfic seria una mera nota a peu de pàgina; el segle és ple de casos tan estranys o més que aquest, des de Yukio Mishima fins a Martí de Riquer. Però allà hi ha implicat un pensament, i a nosaltres ens cal decidir què fer-ne. ¿Llegir-lo? ¿Com llegir-lo? ¿Posar-lo sota sospita pel fet de ser nazi? Si hi estem d’acord, ¿som nazis? La discussió, és clar, resulta candent a Alemanya; es tracta, allà, de passar comptes amb el seu propi passat per no repetir-lo (recordin ara el cas de Günter Grass).

Així, hi ha la banda dels que estan d’acord (o estan fascinats) amb el que afirma Heidegger, i minimitzen l’hipotètic hitlerisme dels seus textos; i la banda dels que no li ho perdonen, i llegeixen d’una manera gairebé paranoica tots aquests textos, volgudament ambigus, llisquents, a la llum de la LTI. És, sempre, una qüestió de lectura. De lectura, justament, d’un pensament que pretén ser una hermenèutica filosòfica. Això fa el cas sigui diferent, si més no, del que passa amb Céline (on una consideració diguem-ne formalista ens en pot salvar l’estil; fins i tot el diagnòstic, ja que no la recepta). Hi ha fins i tot una tercera via, la d’Adorno: la de qui, considerant la seua lectura de Hölderlin i els textos sobre estètica, parla de “xerrameca kitsch”.

Perquè Heidegger mateix llegeix i interpreta altres textos. I per fer-ho prescindeix de la biografia de l’autor, del seu moment històric. Prescindeix fins i tot de la totalitat de l’obra; per això pot bastir una interpretació de la poesia de Hölderlin partint d’unes poques frases tretes de context. Com denunciava Adorno, aleshores la funció d’aquestes frases dins l’estructura global del text (el poema; però Heidegger també empra un fragment d’una carta) resta esborrada. Ja volen dir una altra cosa. Com indica Bollack, per a Heidegger el poeta revela l’ésser (cosa innegablement afalagadora), però només quan el llegeix el filòsof.