Arxivar per Gabriel Ferrater

Dia

Posted in Bloomsday with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on Juny 16, 2009 by joantdo

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

Anuncis

Reescriptures (3)

Posted in Andreu Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell with tags , , , , , , on Mai 7, 2009 by joantdo

El poema “Els dies histèrics (un nou ordre)”, de Jaume C. Pons Alorda, fa així:

Destruïda s’esberla ara

la roda roent dels dies

com un cadàver fràgil, sincer, demacrat

per l’òxid

dels seus propis mecanismes.

La llet no surt

de les sines pansides; res no es

podreix i es manté

en la lleugera indiferència; els arbres

no arrelen, es clouen talment mòmies de llum quietes

sobre les pedres de l’ofrena;

els excrements no fugen

dels cossos

que els rebutgen.

Tot

el que hem escrit

és sols un espasme fetal imaginari.

Tingues

sempre present, Andreu,

que ni tu ni jo mai no naixerem.

“Azbe”, poema d’Andreu Vidal del llibre Els dies tranquils (per cert, no es capfiquin gaire buscant a quina mitologia no estrictament privada pertany el títol; ve d’una marca de claus), fa així:

Calla, Azbe, i escolta

aquest silenci vast,

ferit d’aromes i colors terribles.

Ara és el temps

que els arbres s’equivoquen

i els ocells, desesmats,

mosseguen les tres cares de la nit.

Ningú no resa

dins la casa dels somnis.

Ningú no cau pels escalons del cel.

I la precisa

maquinària del temps, fulgent prodigi

de peces i engranatges, va girant

de cap enrera,

roent, xerriquejant:

Torna la llet

a les sines pansides; lentament

la carn es despodreix i les arbredes

arrelen cap al cel;

la llum

retorna cap al sol, passant la lluna,

i un déu de pedra

sura sobre el mar.

Tu i jo,

dolça i tràgica Azbe,

encara no hem nascut.

En una altra banda, com al final del Llibre de les virtuts, apareix algú fullejant una revista de moda. Cilici, de Pons Alorda, abunda en aquestes apropiacions, concebudes com un diàleg amb els morts (tot i que la “gran llàgrima solar” del cinquè poema d'”Autòpsia” em remet, fins on jo sé, a un poeta en principi viu, Joan Tomàs Martínez Grimalt: “gran llàgrima solar / devorant la cara oculta / del satèl·lit”); per molt que en el primer poema del llibre el jo poètic en dubti, considerant-ho un “patètic / joc literari”.

Morts que per la seua banda dialogaven amb altres morts. Com Andreu Cloquell esmenant “El mutilat” de Gabriel Ferrater, com si esmenés (amb bossa de plàstic? sense?) la seua fi. Mentre Pons Alorda, a Els estris de la llum, esmena novament Cloquell:

Perdona’m, però t’equivoques.

Les taules sí són de marbre.

El vi sempre ha estat blanc.

Ja pots descansar en pau.

La inversió absoluta, de tota manera, delata un neguit. Un problema gairebé generacional. El de saber com continuar, què fer amb la tradició rebuda. Tots aquests llibres s’omplen de citacions, de lemes, de dedicatòries. Hi ha com un desconcert respecte al punt de vista que cal adoptar respecte al passat. ¿Continuar? ¿Trencar? ¿Com trencar amb un passat immediat que es pretenia rupturista? ¿Cal seguir continuant amb una tradició que en si ja no va canviar res? Diran que és un problema comú a tots els poetes adolescents mínimament ambiciosos; però intentin respondre la pregunta després d’un segle d’avantguardes (i transavantguardes). Vegin-ho, perfectament expressat, en un poema de Pau Vadell:

Ningú no ens diu la veritat, i jo vull creure.

Tenc set de la font rajada.

Les generacions, rates en descomposició.

Plàstiques figuratives, dins sobres de neoprè.

Vull creure en la literatura que no retura.

Vull creure en l’avorriment

com a despulla d’un escrit que s’elimina per ell mateix.

Ningú no ens diu la veritat, i tenc tanta set,

que em beuré les ferides del llenguatge.

(recomanacions per a la lectura d’aquest
poema: agenolla’t davant d’algú major que tu.
Posa cara plorosa, plora o tira’t un pitxer
d’aigua a sobre. Després, com si imploressis
pietat, amb veu fràgil però amb energia, vés
cridant, fent alts i baixos. Si l’emoció és molt
forta, per no contenir-se, finalment digues:
“Oh, my God!”)

Com Penèlope

Posted in Francesc Garriga Barata, Gabriel Ferrater, Paul Celan, Thomas Bernhard, Vicent Andrés Estellés with tags , , , , , , , , on Març 3, 2009 by joantdo

En un moment determinat de la historia europea s’abandona la idea de la poesia com a bellesa, almenys entenent aquesta com una harmonia preestablerta que orientaria la integració de les parts en el tot, de cara a proporcionar alguna cosa que, perduts els seus fonaments, ja només percebem com un hedonisme gratuït. El qual resultava encara més enfadós dins el context d’una postguerra mundial i d’una dictadura les aparences de la qual, justament, eren pur esteticisme tronat; aquest podría ser, de fet, el sentit de l’afirmació d’Adorno sobre la poesia després d’Auschwitz. Des de la lucidesa de mirar enrera i adonar-se que han combregat amb rodes de molí, doncs, els intel·lectuals de postguerra han acabat rebutjant gran part de la tradició literària occidental, amb els seus procediments d’embelliment, exigint del poema més aviat una funció moral. De fet, si en la mètrica d’aquests poemes el vers es reconstitueix a cada moment, trencant amb models preestablerts, és perquè esdevé ell mateix experiència, en lloc de reflectir-la (en lloc de reflectir l’única experiència vàlida, la de l’ordre transcendent del món), i en tant que experiència passa a configurar el subjecte. Es tracta, així, de que el jo poètic es dóna del tot en l’escriptura, dipositant-hi una determinada posició vital; i és a la seua singularitat existencial que el poema deu ara les seues regles de construcció. En la mateixa mesura que el poeta acaba devent la seua existència al poema.

D’aquesta consciència culpable sorgeix, en la postguerra (i aparentment arribarà a Catalunya cap als anys seixanta, un cop mort Riba), el rebuig cap al formalisme de les generacions postsimbolistes: des de l’atac contra els poetes d’un Gombrowicz fins a l’antipoesia de Nicanor Parra, passant justament per la lírica de Celan. Ara bé, en un cas com el de Francesc Garriga, això no condueix al literalisme pretesament ingenu en el qual s’estimbaren gran part dels poetes de la seua generació, ni a la mena de prosaïsme sàviament administrat de Bauçà o Vicent Andrés Estellés. Vegem, per exemple, un poema de La nit dels peixos (títol que procedeix dels Nou salms de Thomas Bernhard):

 

quan arriba el moment de mentir-me,
plou.

 

No importa tant la configuració del significant fònic (el contrast entre els fluids anapestos al·literats i el bioc monosil:làbic) com el curtcircuit semàntic establert entre la interioritat (“el moment de mentir-me”) i l’exterioritat (“plou”). No és l’únic lloc on apareix la pluja establint tensió amb allò que podríem anomenar un ús personal del llenguatge; més endavant en el mateix llibre, després d’informar-nos que “arrossego el meu cos per paraules / esdrúixoles”, el poeta es pregunta “de quin costat arribarà la pluja?”. O, a Temps en blanc:

 

ha arribat l’hora de la pluja.
 
posaré el món sobre la taula.
l’ofegaré amb un vers.
coixí de mots
sobre la boca de la terra,
geografia de la fam.
 
si em sobren lletres,
el meu taüt.
 

El cas ens posa sobre la pista d’un mecanisme que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema”. En el seu sentit més ampli, es tracta de la fidelitat a una sèrie de temes, a uns procediments, a un to; més concretament, però, és produeix la recuperació de motius, frases, adjectivacions. En l’exemple que donàvem, la confluència entre la pluja i les mentides constitueix un precedent que dóna un nou sentit a les

 

paraules
esdrúixoles,
paraules d’esbarzer que em són el càstig
d’haver estimat silencis
de pols.
 

Contra les mentides, amb les quals el subjecte es buscaria fer-se la vida més complaent, al preu de falsejar-la, hi ha les paraules de la veritat, incòmodes, que són el càstig, justament, per aquell falsejament. Ara bé, també tenim aquí un mot, “esbarzer”, derivat de la tradició bíblica, que en altres poemes es relacionarà amb un “discurs” que reprimeix el cos, que el subordina a una pretesa realitat. Tot plegat ens du, naturalment, molt lluny del breu i sintètic (gairebé japonès) poema de què partíem. L’obra s’articula aleshores com un teixit profundament coherent, on la recurrència dels motius permet, justament, la seua depuració, lenta, al llarg del temps, en un teixir i desteixir perpetu.

Parlàvem de la culpabilitat de la consciència europea, i de tota una generació que, finalment, ha hagut de sobreviure a base de lucidesa i de desengany; és ben obvi que, dins aquesta perspectiva, la poesia de Francesc Garriga no implica el trencament que seria d’esperar, sinó que de fet prolonga bona part dels mecanismes simbolistes, matisats en bona mesura per una força expressiva purament, i valgui la redundància, expressionista. El procediment, però, es fa així més indirecte, proper a la lliçó celaniana però sense el seu radicalisme. Es tracta de conduir l’entramat metafòric fins a una certa saturació; una lectura atenta revela una notable densitat figurativa, reforçada per les mil irisacions de sentit que provoquen les represes, els intertextos autògrafs. La interpretació revelarà una visió profundament desencisada del món, dins la qual la funció moral a què fèiem referència és poca cosa més que el que demanava Ferrater: “definir (…) la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació”.

El lent procés de descabdellament d’aquesta poesia, basada en el treball persistent sobre uns pocs motius, fins a apropiar-se’ls (així, per exemple, les veles negres amb que Teseu torna a Atenes, i que provoquen per error la mort del seu pare, esdevingudes un símbol de la incomunicació humana), justifica el fet que Francesc Garriga hagi vingut a donar els seus millors llibres en la vellesa, superades ja tot de vacil·lacions idiomàtiques i amb una veu personal, finalment, del tot constituïda. Quan tot el treball previ ha permès que el subjecte es fongués amb el llenguatge fins permetre que sigui aquest qui parla en el poema; essent així que el jo pot donar-se del tot, en la més pura intimitat, la major presència de si. I això ha acabat donant lloc a una visió de la vellesa ben poc habitual, amb el pas del temps vist com una caiguda contínua, una perpètua desintegració de tot, començant pel subjecte.

En La nit dels peixos, així, tot d’animals (peixos, gossos, llops) esdevenen el correlatiu objectiu d’un individu reduït a les pures pulsions de la recerca de plaer (un plaer que, bàsicament físic, ja no té a l’abast de la mà) i enfrontat a l’enrunament de les seues pròpies creences. La mirada enrera, testamentària, que donaria tot home al final de la seua vida només serveix aquí per a donar compte del propi fracàs, per a reconèixer-se “empresonat amb dogmes”. D’aquí el rebuig dels “vint segles de paraules” amb què la religió cristiana ha ofegat el plaer del cos, i la nostàlgia d’uns “déus” (en plural i, com sempre, en minúscula) pagans que han abandonat el món deixant-lo dins una temporalitat lineal, dirigida cap a la mort. Aquest jo poètic desencisat arribarà a dipositar, davant la imminència d’allò terrible, tota l’esperança en una desfeta del món des de la qual tornar a començar, partint de zero. Amb una serena acceptació, plantejada des d’una mena de “puresa” d’expressió notable, “despullada” i, al capdavall, plena d’un coratge i una humanitat enormes (una sinceritat, al cap i a la fi, guanyada al llarg d’un llarg procés d’escriptura).

(Recuperat, amb canvis, i no prous, d’un intent de text oral de la primavera del 2005)

De generacions

Posted in Els altres, Episodis nacionals, Luis Cernuda with tags , , , , , on febrer 7, 2009 by joantdo

Karlheinz Stierle, en un article imprescindible, defineix la lírica com un antidiscurs, on la identitat entra en joc per a ser problematitzada. Per això observa un curiós fenomen: a causa d’aquesta condició d’antidiscurs, cada poema, per si mateix, és inaccessible, críptic; però a mesura que el recull, que l’acumulació de poemes, va creixent al llarg del llibre o llibres d’un autor, la presència de recurrències, de ressonàncies, de variacions dins aquestes ressonàncies, etc. permeten anar reduïnt aquell cripticisme, anar transformant la poesia en un discurs. Feu la prova: ¿què pensaríeu d’un poema de Garcilaso si no en poguésseu llegir d’altres, o estar sobre avís de Petrarca, i saber per què els ulls tenen importància, o com pot ser que “muerte, prisión no pueden, ni embarazos, / quitarme de ir a veros”, especialment la mort?

Una funció possible de la crítica de poemes seria, aleshores, naturalitzar aquest antidiscurs, transformar-lo en discurs. És l’hermenèutica que acabem d’esbossar: llegir tots els poemes de Garcilaso, descobrir-hi el valor recurrent que tenen uns determinats elements, assenyalar les diferències, etc. El nom de l’autor és aquí, naturalment, una delimitació en certa manera arbitrària; però alhora útil, ja que, com assenyala Stierle, allò que hi ha en joc en el poema líric és, entre moltes altres coses, la identitat del subjecte poètic.

Hi ha gent, però, que es cansa llegint. És aquella mena de gent que necessita crítiques puntuades als diaris, que els permetin saber què no val la pena llegir (i respiren alleujats en saber-ho), gent que necessita llistes amb els millors de l’any, cànons el·laborats per experts que els diguin què és allò imprescindible, és a dir, què és allò de què es pot prescindir. Per a aquesta gent, l’acadèmia diligent ha inventat diverses categories amb les quals poden saber-ho tot a vista d’ocell sense cansar-s’hi. Una dels més divertides, i de les que han fet més estralls, és la idea de generació literària. En la versió de Petersen (fruit d’un camí que passa per Comte i Dilthey abans de ser abandonat a gairebé tota Europa), implica una sèrie de condicions: proximitat entre els anys de naixement (més o menys quinze), formació intel·lectual semblant, convivència personal, un fet generacional que els obliga a reaccionar, existència d’un cabdill, ús peculiar de l’idioma, diferenciat respecte a la generació precedent, que resta antiquada.

Observin la circularitat de les dues últimes condicions: cada generació es defineix per la seua diferència respecte a la generació immediatament anterior, que segurament s’ha hagut de diferenciar respecte a una generació anterior, que…, en una remissió ad infinitum, és a dir, una diferència. I la indeterminació del període de temps: ¿quan comencen aquests quinze anys, o deu o vint? Si jo he nascut el 1977, pertanyo a la generació que comença el 1962, o a la que acaba el 1992? Si ens atenim a les grans Generacions castellanes, separades per 29 anys, la primera reacciona a un desastre militar (que no té gran cosa a veure amb la literatura), la segona a un centenari (però, siguem sincers, hi ha poc de gongorí en la major part dels poetes que s’hi apunten).

En ambdós casos, però, el que sí que trobem és un membre del propi grup (Azorín per al 98, Salinas i Gerardo Diego per al 27) que adopta activament el concepte, alguns membres del grup que l’adopten passivament i alguns que no en volen saber res. És Gerardo Diego, de fet, qui introdueix l’element antològic (les antologies, per cert, també són un d’aquells instruments per a la gent mandrosa). Tornant a les condicions de Petersen, l’ús peculiar de l’idioma és una peculiaritat col·lectiva respecte a la generació precedent; les diferències internes no compten. Observin els equilibris a l’hora de descriure la generació del 27, la manera com s’hi combinen “poesia pura”, “surrealisme” (dues etiquetes molt, però molt aproximatives), “neopopularisme” o “barroquisme”, caracteritzacions que corresponen a la generació sense que cap ni una d’elles es doni en tots els poetes. Encara més, entre ells n’hi ha un com a mínim (Cernuda) que evolucionarà cap a la “poesia de l’experiència” (una altra etiqueta aproximativa, però ja ens entenem), sense que aquesta sigui una característica generacional. Per tant, o Cernuda no pertany a la generació, o el concepte de generació no ens serveix per llegir Cernuda. Clar que tenint en compte que, en la seua correspondència, Salinas i Guillén es confessaven que el primer llibre d’aquell seria millor que no es publiqués i, si això era inevitable, calia cobrir-lo de silenci…

Ara, vostès observin: als anys 50, Castellet realitza una operació semblant, repetida parcialment, poc després i amb Molas, per al cas català. Ferrater es passarà els anys seixanta abocant-hi sarcasme, però entrats els setanta una sèrie de gent troba que ha arribat el moment d’entrar ells, de publicitar-se, i l’operació es repeteix, en ambdós idiomes (no sé si s’hi han fixat, però la literatura catalana cada vegada s’entén més a si mateixa a partir de categories de pensament traduïdes de l’espanyol, cosa que d’altra banda no tindria res de dolent per si mateix: en espanyol escriu Laín Entralgo, però també Fernando Vallejo). Pel camí, van caient les exigències de Petersen: algú apuntarà fets com la mort de Franco, la caiguda del mur de Berlin o la de les Torres Bessones, però el cert és que la idea de la generació literària cada vegada més esdevé una mena d’ullera acolorida amb la qual la gent mira la realitat sense adonar-se de l’acoloriment. O bé, naturalment, una forma de promoció (com les antologies; però no els enganyin: les antologies no promocionen els autors antologats, sinó l’antòleg o antòlegs), de màrqueting. On l’únic criteri que determina la qualitat del producte és el benefici econòmic.

Distància contra poesia

Posted in Carles Riba, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Paul de Man with tags , , , , , , on gener 8, 2009 by joantdo

Diu Slavoj Zizek: “L’obsessió gairebé central del nostre temps és com mantenir la distància adequada”. Aquesta obsessió explica potser un paràgraf com aquest:

els meus versos no pertanyen al món de la poesia usual, on hi ha d’una banda un autor més o menys hàbil i de l’altra una figura que el representa en el poema, i l’estira i arronsa entre els dos fa que no se sàpiga mai ben bé si els versos els ha fet el primer, que exerceix només la funció d’un ventríloc, o bé el ninot que l’autor magreja pel darrera. El fet és que la poesia dels professionals corrents (moralistes unidimensionals, romàntics nyicris o avantguardistes tronats) massa sovint sembla que surti d’una mala traducció on la responsabilitat per la forma i el sentit del poema l’editor, resignat, ha de traspassar-la al text original, que no pot deixar d’imprimir acarat a la versió de torn: en aquest cas és ben clar que és el ninot que s’ha imposat. Però tampoc la poesia original que se sol fer no es pot entendre gairebé mai sense recórrer al poc que és capaç de dir-nos el seu autor sobre les seves intencions (i pot ser, i és una de les coses que passen, que no hàgim d’estar mai segurs de quina gràcia ens volia fer quan ens tractava de jueus o de negres). Són versos en els quals, paradoxalment, l’autor també hi fa de ninot: també s’hi ha traduït, malament, a si mateix, i no s’hi ha objectivat. Els meus versos, en canvi, són del tot meus, començant pels traduïts.

No molt lluny (i, en un cert sentit, gens) trobem l’afirmació ferrateriana:

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la meva poesia exposa [el ninot] i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poema davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

Hi ha una diferència, però: Ferrater admet la necessitat d’exposar-se al suborn per part del ninot, mentre que l’autor de Ferraté, concebut com un artesà més o menys competent, ha de protegir-se (recorrent, per exemple, a traduccions i pastitxos; a continguts donats per altri) per reeixir. Seguim, però, amb Ferrater, no sense recordar una afirmació de Paul de Man: “allò que anomenem ideologia és precisament la confusió de la realitat lingüística amb la natural, de la referència amb el fenomenalisme” (de Man no cau aquí gaire lluny d’Althusser, per a qui la característica principal de la ideologia és que es pensa, i ho diu, que no n’és). En una entrevista, el poeta reusenc defineix la literatura així:

és un procediment higiènic per tal de destruir les idees ideològiques: és un àcid dissolvent. Com que als literats allò que ens interessa és justament l’observació directa d’homes i dones, això serveix molt com a dissolvent de les maneres ideològiques.

De Man potser diria que “l’observació directa” és ideològica, però ambdós van cap al mateix indret, una mena de prolongació de la paradoxa diderotiana del comediant. Allò mateix que Riba, cinquanta anys després de la mort de Verdaguer, va afirmar: “El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia”. Per a Riba, el món n’és ple, de poesia; la gent s’hi perd. I el que cal és cristal·litzar-la per expulsar-la, per poder viure.

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.

Contra els poetes (una bella història)

Posted in Els altres, Gabriel Ferrater, Joan Fuster, Miquel Bauçà, Theodor Adorno with tags , , , , , , on Octubre 15, 2008 by joantdo

Després de la Segona Guerra Mundial, i després de la Guerra Civil aquí (però més a poc a poc), hi ha com una mena de fàstic sobtat per les idealitzacions. Un fàstic de vegades injust: allà van cap avall Valéry, Claudel, George, Rilke i, al capdavall, Darío però també Juan Ramon, López-Picó però també Carner. És el moment en el qual la gent trau de context la frase on Adorno qüestiona que hi pugue haver poesia (ja hem indicat quina, però) després d’Auschwitz. I a Chile sorgeix Nicanor Parra. Els diaris de Joan Fuster als anys cinquanta van plens d’aquesta mena de debat; els intertextos de Blas de Otero van plens de divertits estirabots. Gombrowicz ataca els poetes. Hi ha com una mena de rebuig generalitzat del luxe verbal (només a Cuba sorgeix Lezama). Ferrater i Gil de Biedma ho reblen mal-llegint les metàfores lorquianes. Castellet i Molas s’hi perden.

I apareix un jovenet de Felanitx, que li dóna la forma definitiva en català.

I després la desfà.