Arxivar per Georg Simmel

Dia

Posted in Bloomsday with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on Juny 16, 2009 by joantdo

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

Anuncis

La ciutat de Bauçà

Posted in Miquel Bauçà, Postil·les with tags , , on Octubre 24, 2008 by joantdo

A Cants jubilosos (1959, versió de 1985), al poema “Una veritable flama, o un almud de justícia per a la meva carn salvatge”, qui parla demana a Déu “quin turonell obscur serà el solaç per al meu plant”, “quina badia o quin port serà el més avinent per a la meva fuita santa”, “a quin país aniré, a quina ribera fàcil deixaré el meu cos irredempt”. El lloc, la troballa del lloc correcte, resoldria aquí el problema de la incomprensió (“per al meu clam no hi ha orelles”) sentimental.

En “Només una flor negra…” (Una bella història, 1962), l’exili és l’única solució, tot i que ara el problema és polític:

Al qui no vol arrencar-se els ulls i penjar-los
als peus de les àguiles, no li queda més remei
que fugir, començar a córrer per pàtries grises.

La terra és “lassa, / retuda i anorreada”, domina la mateixa negror que a “La freixura li bota…”, hi ha presos, monuments substituïts, una “general pudor” que “fa agenollar els homes”.

“Un matí com el d’avui” (El noble joc, 1972) juga amb la distància entre les activitats rurals (arrencar herbes, segar fenc, péixer vaques) i el present del qui parla, que és a ciutat observant els vianants enderiats (una posició contemplativa que és la de bona part dels textos de Bauçà); allà mateix, “Tot entrant dins l’estertor…” recupera el motiu de la fugida; qui parla fuig del camp i se’n va a ciutat, intentant alliberar-se “del pecat que em perseguia, / com abans, entre els albons, / les sivines i les mates”. Però el propòsit es revela esgarriat:

Aquells rètols que em ferien
no em deixaven alçar el crit.

Una sèrie de poemes dels anys setanta descriuen aquell món rural, perdut, destruït, cada vegada més estrany (un procés que culmina en El crepuscle encén estels). En El canvi, qui parla troba a ciutat un refugi, una alternativa a la tribalitat: un anonimat que coincideix amb la llibertat (allà és possible viure sol, que “és la resposta correcta metafísica a l’absurditat de l’existent”). La ciutat no és per a Bauçà una forma arquitectònica, sinó una modalitat de convivència; per això mateix, en fer la seua proposta sobre els ciutats futures, pot desconstruir l’oposició ciutat/natura (“hom veuria una fageda i seria una ciutat”).

No tinc notícia que ningú hagi relacionat això amb Simmel; els paral·lelismes són astoradors. El problema de la vida moderna, per al sociòleg alemany, rau en “la pretensió de l’individu de conservar l’autonomia i peculiaritat de la seua existència davant la prepotència de la societat, d’allò històricament heretat, de la cultura externa i de la tècnica de la vida”. Per a Simmel, la vida urbana possibilita una nova forma de llibertat el preu de la qual és la pèrdua del benestar: les relacions interpersonals esdevenen reservades, antipàtiques, fugisseres. I és en aquest complex on neix la idea de la singularitat personal.