Arxivar per Guy Debord

Recitals

Posted in Antonio Gamoneda, Dilemes with tags , , on Octubre 25, 2008 by joantdo

Dins l’extens pròleg del llibre Sense contemplacions, Manuel Guerrero lligava la suposada i tòpica efervescència dels recitals poètics dels noranta amb la noció debordiana de societat de l’espectacle; un apunt que no desenvolupa gaire més. Més recentment, en taules rodones i discussions hom ha observat el curiós fenomen que als recitals de poesia hi va molta gent, però en canvi cada vegada es compren i es venen menys llibres de poesia (fins i tot a la sortida del propi recital, i descomptant, naturalment, les sempre honroses excepcions).

En principi, pareixeria una mena de contradicció. En realitat, hom tendeix a concebre la relació entre llibre i recital a partir del model disc/concert creat dins la música pop, dins del qual ambdós articles de consum es potencien mútuament. Però no és així: el recital i la lectura íntima són dos moviments absolutament oposats, contraris. El recital és un esdeveniment públic, social, intrínsecament gregari: hom hi va per veure gent, per quedar bé amb l’amic poeta, per demostrar públicament que té sensibilitat, perquè passava per allí, perquè vol lligar, perquè l’han enredat, perquè vol aconseguir una llanterna per poc preu o perquè li agrada què fa el poeta en qüestió.

En el recital, hom es bressola, dolçament o abrupta, en el ritme, la veu, els gestos, dins una experiència sensorial (en el millor dels casos gairebé extàtica, fascinada) que sempre va més ràpida que la construcció del sentit. Tot sol a casa, en canvi, no hi ha res a demostrar si no és a si mateix; és el moment, potser, de la sinceritat, si tal cosa realment existeix. El moment de perfer activament el poema; tot sol, sense ajuda. L’hora de la invisibilitat.

Ara bé: si examinen els comentaris a aquesta notícia, i la pròpia notícia en si, amb la no gaire subtil manera com el titular busca crear (i crea) una polèmica que altrament no tindria lloc, hom tendeix a veure oralitat i llibre com a possibilitats que no coincideixen més que dins el conflicte. Fins i tot el paràgraf anterior, que vaig escriure fa uns mesos, ho podria suggerir. Però l’arrel del problema possiblement no és aquí: una de les trampetes de l’article d’El País per fer forrolla és introduir un tros de text separat sobre la polèmica de Gamoneda amb Benedetti ; un afegitó que, deixant a banda les reticències de Gamoneda a l’oralitat, que comentàvem ahir, no té cap relació amb el tema principal de l’article (el periodista, aquí, ignora l’atac simplista d’Agustín Fernández Mallo contra les lectures orals, inclòs a Postpoesía). És com si el periodista volgués parlar d’una altra cosa; el terreny de joc veritable seria finalment l’etern problema castellà entre poesia que s’entén i poesia que no s’entén (la modernitat mal digerida, vaja). Ara badallin amb mi…

Apartem la brossa, doncs: el problema és voler dir alguna cosa quan no saps encara com ni què, i agafar el full en blanc i trobar la manera d’escriure-la. O, a partir del text escrit, embastat o pensat (per mi o per altri), posar-se davant d’algú i comunicar-lo. En certa manera, fins ara els rapsodes ho han tingut fàcil per manca de tradició. A partir d’ara, amb tres o quatre poetes (en llengua catalana) capaços de dur una veritable doble vida, ja no hi ha excuses: no n’hi ha prou amb agafar el llibre i llegir-lo en veu alta com qui canta els números de la grossa de Nadal; ja no n’hi ha prou, ni tan sols, amb muntar el número o fer una festa de final de curs. ¿El futur ja no cap en els llibres? Tractant-se d’un diari, resulta poc elegant recordar que segurament el futur no cap en el paper…

Anuncis