Arxivar per Història

Fòssils

Posted in Postil·les, Rafael Sánchez Ferlosio with tags , , , , on Març 10, 2009 by joantdo

En un text inclòs al recull El geco. Cuentos y fragmentos, Sánchez Ferlosio descriu el teatre Marcello, de Roma, amb la disposició de les pedres que pretén imitar la natura:

naturaleza pretendían fingirse ante los ojos que las contemplaban, no de modo distinto a lo que ocurre con quien, escandallando la profundidad del alma, tras haber traspasado y apartado cuanto pueda antojársele sobreedificación de la cultura, cree estar tocando finalmente la roca viva de la naturaleza – pues tampoco esa más profunda y acendrada resistencia que la sonda no logra perforar suele ser otra cosa más que ruina fósil de otra cultura más, exteriormente extinta, pero erguida en la sombra todavía.

És amb aquesta convicció que Sánchez Ferlosio, en un text autobiogràfic, oposa Dostoyesqui (sic) a Laclos: el primer pretén dir allò que passa dins l’ànima de Raskolnikov, el segon recorre a l’epistolari, on són els personatges el qui diuen el que succeeix en la seva ànima: “los hechos anímicos ya están verbalizados, en la intimidad, por los que la padecen; ya son autorrepresentaciones, a veces interferidas por una inconsciente, semiconsciente o voluntariosa hipocresía en aras de la bella imagen con la que ante sí mismos o ante el destinatario desean aparecer”.Giovanni Rizzoni, al respecte justament del text sobre el teatre romà, ha parlat de com l’intercanvi “negatiu” entre natura i cultura es veu superat en els textos de Sánchez Ferlosio per una nova relació, basada en una llibertat respecte a tot retorn d’allò igual.

Anuncis

Marat i els anacronismes

Posted in autobombo, Georg Büchner, Història, Peter Weiss, Sade with tags , , , , , , , on febrer 21, 2009 by joantdo

El quadre mostra una banyera de fusta, i dins la banyera un home mort, el cap embolicat amb benes; a la mà dreta, que cau a terra, hi ha la ploma, mentre l’esquerra sosté encara un paper; el pit el travessen reguerons de sang. L’home és Jean-Paul Marat, “l’amic del poble”, revolucionari jacobí assassinat per Charlotte Corday, una jove de 25 anys procedent de l’aristocràcia rural i partidària dels girondins. És un episodi molt secundari de la Revolució Francesa, però curiosament, i no només a través de la pintura de David, és dels més recordats.

Part de la culpa la té Peter Weiss. Reprenent, en certa manera, una tradició representativa de la Revolució Francesa que té la fita més clara en La mort de Danton, de Büchner, Weiss altera la distància. Nosaltres, com a públic, assistim a una representació teatral dels fets duta a terme pels pacients del manicomi de Charenton, sota la direcció del marquès de Sade i amb l’assistència, entre el públic, del director de la institució, Coulmier, el qual interromprà sovint l’obra per tal d’intentar controlar-la. Charlotte Corday és, aquí, una mera titella, un objecte del desig de tots els assistents (curiosament, quan es va fer l’autòpsia de la dona real, es va descobrir que era verge), una mena de segona versió de Judit o d’Esther. Estem, és clar, en l’àmbit d’una metalepsi constant: és aquesta la que permet a Sade dialogar amb Marat, i dir el que pensa sobre la revolució:

(cito per la traducció de Feliu Formosa; prescindeixo de les acotacions, que indiquen que mentre Sade parla Corday el fueteja, acte que Peter Brook transforma, en la seua versió; allà, el fuet de Corday són els seus cabells)

I durant els mesos següents
quan les carretes amb la seva càrrega
arribaven regularment al lloc del suplici
i la ganiveta queia i pujava i tornava a caure
vaig veure que aquella venjança perdia tot sentit
era una venjança mecànica
acomplerta amb una indiferent inhumanitat
amb una tecnocràcia particular
i ara Marat
ara veig on ens porta
aquesta revolució
ens porta a un atuïment de l’individu
a una lenta dissolució en la uniformitat
a una extinció de la capacitat de judici
a negar-se un mateix
a una mortal feblesa
sota un Estat
l’estructura del qual resta infinitament lluny
de cadascun de nosaltres
i no podem intervenir-hi
Per això me n’aparto
ja no pertanyo a ningú
Si estic condemnat a la desaparició
vull arrencar d’aquesta decadència
allò que puc arrencar amb les pròpies forces

I, més endavant:

Marat
No hi ha res més proper que aquest cos
que t’espera
Marat
quan jo era tancat a la ciutadella
durant tretze anys
vaig aprendre
que aquest món és un món de cossos
i que cada cos és ple d’una tremenda força
i que està sol i turmentat per la seva inquietud
En aquesta soledat
enmig d’un mar de murs
vaig sentir sense treva aquest murmuri de llavis
vaig viure sense interrupció
damunt els palmells i en tota la pell del cos
aquests contactes
Empresonat darrera tretze panys
i amb cadenes als peus
somniava únicament
en aquelles obertures del cos
que hi són perquè se t’empassin i et retinguin
Sense parar somniava amb l’altre que tenim davant
amb aquest ésser únic
i era un somni de gelosia rabiosa
i violentes meditacions
Marat
aquestes presons de la interioritat són pitjors
que els més profunds calabossos de pedra
i mentre no siguin obertes
tota la vostra rebel·lió
serà tan sols una revolta de presos
que acabarà esclafada
per companys de captiveri subornats

Aquestes paraules, naturalment, pertanyen a Weiss, i al moment històric en què aquest escriu l’obra; podríem aventurar fins i tot que han envellit pitjor que l’obra de Büchner i que els textos reals de Sade. El propi anacronisme, però, obre una via possible per representar la història: representar-la com a representació, sense pretendre cap fidelitat, mostrar-la com un discurs narratiu representat per uns actors fatigats de repetir sempre els mateixos gestos, cansats de ser el que el poder vol que siguin.

I ara, vegin.

La memòria d’Austerlitz

Posted in Els altres, Marcel Proust, W. G. Sebald with tags , , , , , , on Novembre 7, 2008 by joantdo

En llegir els diàlegs platònics, caldria no perdre de vista la seua textura literària. Per exemple, la del Banquet: Apol·lodor i Glaucó es troben, i el primer narra el que li va explicar Aristodem sobre un debat al voltant de l’amor on participaven Sòcrates i Aristòfanes, dins el qual el primer explica el que li va dir Diotima. El discurs sobre l’amor platònic d’aquesta última, per tant, no ens és presentat directament, sinó transmès per una cadena d’interlocutors: la transparència del discurs filosòfic és així negada per l’estructura del text, plena de metalepsis.

El narrador de l’última novel·la acabada per W.G. Sebald transcriu les paraules d’Austerlitz, personatge d’origen incert que en un moment determinat explica el que li ha dit algú que afirmava son pare sobre el triomf del nazisme. Com en La matèria primera, de Francesc Serés, el problema és escoltar, apropar-se a l’altre, reconstruir-ne la història i la manera com aquesta es refà. Altre cop, doncs, el problema de la transmissió, ja que

gairebe no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i que el món és com si es buidés si ningú no escolta, ni consigna ni transmet les històries lligades a tants llocs i objectes, que no tenen capacitat de recordar

La superposició de nivells narratius en estil indirecte lliure (fonent totes les veus en un sol teixit) i la hipotaxi sebaldiana assoleixen nivells de veritable paroxisme quan reculem fins a la descripció de la vida al gueto de Theresienstadt, duta a terme mitjançant una sola frase que dura cinc pàgines.

Cap al final del llibre, Austerlitz parla agrament de la lletjor de la nova biblioteca nacional francesa, on troba un empleat que li parla sobre “l’extinció progressiva de la nostra capacitat de recordar, paral·lela a la proliferació de mitjans d’informació”, “la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat”, i li revela que l’edifici s’aixeca sobre l’esborrament d’un magatzem d’objectes requisats als jueus.

Segons Txetxu Aguado, “Sebald ja no viu en el temps de Proust on una simple, i meravellosa, magdalena tenia la capacitat de traslladar-nos a l’espai difús, però tremendament satisfactori, del record. Uns quants anys després, els objectes no contenen història perquè han perdut el seu temps i, aleshores, se’ns presenten completament deslligats de la seua existència en l’ahir. No invoquen ni convoquen res”. Austerlitz, de fet, recorda el Marcel proustià quan el fet de “sentir sota els peus les llambordes irregulars de la Sporvojka” el du a recuperar la memòria de la seua infantesa perduda. Les llambordes, en Proust (com més tard en un poema de Gabriel Ferrater), provocaven un enllaç metafòric: el pas fet a Guermantes evocava Venècia, traspassant el temps i l’espai gràcies a la intervenció de l’atzar, dins una percepció fronterera que donava l’espurna de temps pur (paradoxalment atemporal) buscada. La memòria d’Austerlitz, en canvi, és metonímica: ell sent el record al mateix lloc on va esdevenir. I és fragmentari: trigarà molt a trobar una imatge del rostre de sa mare; el problema, aquí, és com bastir una narració de si mateix.

I, en un moment determinat, diu:

No crec pas, va afegir l’Austerlitz, que entenguem les lleis que regeixen el retorn del passat, però cada cop em fa més la impressió que el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d’espais entrellaçats d’acord amb les regles d’una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement, i com més hi reflexiono, més em sembla que nosaltres, els qui encara estem dotats de vida, als ulls dels difunts som uns éssers irreals que es deixen veure només de tant en tant.