Arxivar per intertext

Déu segons Bauçà, el Creador segons Maldoror

Posted in Arnau Pons, Lautréamont, Miquel Bauçà with tags , , , , on Juny 3, 2009 by joantdo

En el llibre El noble joc, versió de 1987, Bauçà escriu:

Balbuceja Déu capcot,
amb les mans damunt les cames:
és quan mostra un tros de pell
-venes blanques, virons neutres – .
Balbuceja entre la gent
i un barret li treu la cara.
Al baix ventre, hi té el repunt,
que figura estrènyer l’hèrnia.
Dents serrades, tremolant,
dels infants, en rep potades.
Dins un temple desertat,
és espelma que s’apaga.
Altre temps va ser gentil:
oferí sovint estrenes
a donzelles i donzells.
Ara just són ancianes
qui l’escolten amb menyspreu.
Cap al port ara davalla.
A la barca no hi haurà,
quan hi pugi, cap fotògraf.

Al tercer cant de Maldoror, Lautréamont (o potser Isidore Ducasse) ens ofereix aquesta escena:

C’était une journée de printemps. (…) Tout travaillait à sa destinée: les arbres, les planètes, les esquales. Tout, excepté le Créateur! Il était étendu sur la route, les habits déchirés. Sa lèvre inférieure pendait comme un câble somnifère; ses dents n’étaient pas lavées, et la poussière se mêlait aux ondes blondes de ses cheveux. Engourdi pas un assoupissement pesant, broyé contre les cailloux, son corps faisait des efforts inutiles pour se relever. Ses forces l’avaient abandonné, et il gisait, là, faible com le ver de terre, impassible comme l’écorce. Des flots de vin remplissaient les ornières, creusées par les soubresauts nerveux de ses épaules.

És un Déu borratxo: traduïm (amb una versió d’emergència: si volen veure la bona, busquin per aquí):

Era un dia de primavera. (…) Tot treballava cap al seu destí: els arbres, els planetes, els esquals. Tot, excepte el Creador! S’estava estirat al camí, la roba estripada. El seu llavi inferior penjava com un cable somnífer; les seues dents no havien estat netejades, i la pols es barrejava amb les ones rosses dels seus cabells. Condormit per un ensopiment pesat, mòlt pels còdols, el seu cos feia esforços inútils per alçar-se. Les forces l’havien abandonat, i ell jeia, allà, feble com la papaterra, impassible com l’escorça. Dolls de vi omplien els carreranys, excavats pels sobresalts nerviosos de les seves espatlles.

Lautréamont (o potser Maldoror) explica aleshores com un seguit d’animals van humiliant l’embriac: l’eriçó, el pigot verd i la mifa, l’ase i el gripau. Només el lleó el defensa. I, finalment, l’home defeca sobre el rostre del Creador, mentre la ladella i la vibra aplaudeixen. En el fragment següent, de fet, veurem el mateix Creador acudint a un bordell i perdent-hi un cabell gegantesc.

Curiosament, fa anys algú es demanava què hagués passat si Bauçà hagués traduït els Cants

Per contra, en un text imprescindible, lluny d’altres ocasions en què, convençut de fer una “lectura d’arrel”, és capaç de traure de context programes d’estudis o declaracions de sobretaula, Arnau Pons afirma:

A l’altra banda de l’ampli espectre de la literatura universal, hi hauria Lautréamont, com un opòsit radical de Bauçà. Ja que, tal com diu Palau i Fabre (L’alquímia del bé i del mal. Traducció de Ricard Ripoll. KRTU, Barcelona 2006, p. 18): “Aquesta maldat universal portarà Lautréamont, més d’un cop, a declarar-se enemic de l’home; però en lloc de mostrar-nos aquesta maldat a través dels homes, ens la mostrarà a través d’ell mateix. Ja que tots els homes són, com ell, dolents (essent la hipocresia un agreujant, perquè amaguen i s’amaguen a ells mateixos aquesta maldat), ell ensenyarà la seva ànima monstruosa, amb tota la seva brutícia i tot el seu aspecte esgarrifós, fins als darrers replecs de la seva putrescència, per tal de despullar l’home”. Lautréamont se solla juntament amb l’home contra l’home, allà on Bauçà es declara lúcidament sol i absolutitzat contra tot l’amàs vergonyant de la humanitat.

Anuncis

Reescriptures (3)

Posted in Andreu Vidal, Jaume C. Pons Alorda, Pau Vadell with tags , , , , , , on Mai 7, 2009 by joantdo

El poema “Els dies histèrics (un nou ordre)”, de Jaume C. Pons Alorda, fa així:

Destruïda s’esberla ara

la roda roent dels dies

com un cadàver fràgil, sincer, demacrat

per l’òxid

dels seus propis mecanismes.

La llet no surt

de les sines pansides; res no es

podreix i es manté

en la lleugera indiferència; els arbres

no arrelen, es clouen talment mòmies de llum quietes

sobre les pedres de l’ofrena;

els excrements no fugen

dels cossos

que els rebutgen.

Tot

el que hem escrit

és sols un espasme fetal imaginari.

Tingues

sempre present, Andreu,

que ni tu ni jo mai no naixerem.

“Azbe”, poema d’Andreu Vidal del llibre Els dies tranquils (per cert, no es capfiquin gaire buscant a quina mitologia no estrictament privada pertany el títol; ve d’una marca de claus), fa així:

Calla, Azbe, i escolta

aquest silenci vast,

ferit d’aromes i colors terribles.

Ara és el temps

que els arbres s’equivoquen

i els ocells, desesmats,

mosseguen les tres cares de la nit.

Ningú no resa

dins la casa dels somnis.

Ningú no cau pels escalons del cel.

I la precisa

maquinària del temps, fulgent prodigi

de peces i engranatges, va girant

de cap enrera,

roent, xerriquejant:

Torna la llet

a les sines pansides; lentament

la carn es despodreix i les arbredes

arrelen cap al cel;

la llum

retorna cap al sol, passant la lluna,

i un déu de pedra

sura sobre el mar.

Tu i jo,

dolça i tràgica Azbe,

encara no hem nascut.

En una altra banda, com al final del Llibre de les virtuts, apareix algú fullejant una revista de moda. Cilici, de Pons Alorda, abunda en aquestes apropiacions, concebudes com un diàleg amb els morts (tot i que la “gran llàgrima solar” del cinquè poema d'”Autòpsia” em remet, fins on jo sé, a un poeta en principi viu, Joan Tomàs Martínez Grimalt: “gran llàgrima solar / devorant la cara oculta / del satèl·lit”); per molt que en el primer poema del llibre el jo poètic en dubti, considerant-ho un “patètic / joc literari”.

Morts que per la seua banda dialogaven amb altres morts. Com Andreu Cloquell esmenant “El mutilat” de Gabriel Ferrater, com si esmenés (amb bossa de plàstic? sense?) la seua fi. Mentre Pons Alorda, a Els estris de la llum, esmena novament Cloquell:

Perdona’m, però t’equivoques.

Les taules sí són de marbre.

El vi sempre ha estat blanc.

Ja pots descansar en pau.

La inversió absoluta, de tota manera, delata un neguit. Un problema gairebé generacional. El de saber com continuar, què fer amb la tradició rebuda. Tots aquests llibres s’omplen de citacions, de lemes, de dedicatòries. Hi ha com un desconcert respecte al punt de vista que cal adoptar respecte al passat. ¿Continuar? ¿Trencar? ¿Com trencar amb un passat immediat que es pretenia rupturista? ¿Cal seguir continuant amb una tradició que en si ja no va canviar res? Diran que és un problema comú a tots els poetes adolescents mínimament ambiciosos; però intentin respondre la pregunta després d’un segle d’avantguardes (i transavantguardes). Vegin-ho, perfectament expressat, en un poema de Pau Vadell:

Ningú no ens diu la veritat, i jo vull creure.

Tenc set de la font rajada.

Les generacions, rates en descomposició.

Plàstiques figuratives, dins sobres de neoprè.

Vull creure en la literatura que no retura.

Vull creure en l’avorriment

com a despulla d’un escrit que s’elimina per ell mateix.

Ningú no ens diu la veritat, i tenc tanta set,

que em beuré les ferides del llenguatge.

(recomanacions per a la lectura d’aquest
poema: agenolla’t davant d’algú major que tu.
Posa cara plorosa, plora o tira’t un pitxer
d’aigua a sobre. Després, com si imploressis
pietat, amb veu fràgil però amb energia, vés
cridant, fent alts i baixos. Si l’emoció és molt
forta, per no contenir-se, finalment digues:
“Oh, my God!”)

Dies de tardor

Posted in Andreu Vidal, Rainer Maria Rilke with tags , , , on febrer 14, 2009 by joantdo

Heus ací un poema de Rilke, “Dia de tardor“, traduït per Joan Vinyoli:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

I heus ací “Herbsttag” (que és el títol original del poema anterior), d’Andreu Vidal:

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.
Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.
I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

En aquest eco, Margalida Pons hi veu “un recurs d’alteració del significat: la noció d’original s’esfondra i el sentit passa a dependre de l’urc de qui el rapinya” (fins i tot “L’animal que no existeix” ve, per cert, d’un sonet a Orfeu). La mateixa apropiació, però, evidencia les distàncies: en el primer vers ressona un aforisme de Für Zamme: “El coneixement és el pitjor dels vicis: la certesa és l’infern”. El “Senyor” inicial desapareix, i ja no hi ha fruits, només estepa i pols, un desert de desolació anònima com el de Valente. “El temps ha arribat” es trasllada al dístic, que ja no parla de la casa i la soledat, sinó de l’aprenentatge i el dubte (és a dir, l’absència de certesa). Només el desenllaç és el mateix: l’errabundeig infinit, neguitós.

(Actualitzat el 6 de març de 2009 gràcies als bons oficis de Josep Porcar)

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on Novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.

El plagi segons Josep Palàcios

Posted in Els altres, Joan Fuster, Josep Palàcios with tags , , , , on Octubre 28, 2008 by joantdo

Dins els tres “Esvaïments” que omplen una secció d’alfaBet, Josep Palàcios n’inclou un, el “Gòtic”, que és una reescriptura d’un fragment dels Quadres de viatge, de Heinrich Heine. El fragment pertany a l’estada a Goslar, durant la qual el viatge visita el cementiri i sedueix una noia; al vespre, contemplant la lluna, s’exalta pensant en la idea d’immortalitat, que relaciona amb l’amor. I passa a narrar l’estrany episodi d’aquella nit, amb l’aparició del doctor Saul Ascher, un defensor de la Raó que “s’havia perdut filosofant el bo i millor de la vida: els raigs de sol, tota possibilitat de creença i totes les flors, i no li restava altra cosa que la tomba freda, positiva”.

El doctor Ascher té una idea fixa: “El principi suprem és la raó!”, i una caracterització: “Saul Ascher, amb les seves cames abstractes, amb la seva levita estreta, d’un gris transcendental i la seva cara aspra, d’una fredor glaçada, que hauria pogut servir d’il·lustració d’un manual de geometria”. I apareix davant el viatger just després que aquest, havent llegit un conte de fantasmes, hagi recordat la seva idea fixa per tal de fer fugir la basarda. L’espectre d’Ascher, aleshores, comença a mirar de demostrar racionalment la inexistència dels fantasmes, tot citant la diferència kantiana entre fenomen i noümen, amb una insistència rídícula (la cita de la Crítica de la raó pura, molt precisa, és tanmateix falsa; el passatge indicat no parla d’això).

Palàcios canvia poquíssimes coses del relat. Bàsicament, l’extreu del context dels Quadres de viatge, convertint-lo en un conte autònom, que comença in medias res. Un parell de detalls en l’inici alteren completament la posició del narrador respecte a l’enunciació. Tot partint de la traducció de Joan Fontcuberta, modifica algunes formes gramaticals, adaptant-les al dialecte valencià, i allunyant-les de la prosa neonoucentista; i modifica la lectura del relat de fantasmes. Aquí el narrador ha escrit un conte on se li apareix, amb intencions lascives, l’espectre de la pròpia infantesa (relat que finalment es materialitzarà en la revista Literatures). I acaba el conte creant un efecte d’eco. Els canvis són mínims.

Però després, en l’aparell de comentaris que acompanyen els contes d’alfaBet, Palàcios ens confessarà que un altre d’ells ve motivat per un plagi de Joan Roís de Corella, i que aquest plagi és una única paraula, sortida de la Tragèdia de Caldesa. El conte és “N de nedar”; la paraula, “manyeta”:

Algú replicarà que una paraula no és una cita, i, per tant, si es fa sense advertir-ho, un plagi. La meua “originalitat” no necessita aquestes defenses. Sí que és plagi, li replique, des del moment que jo vull que siga llegida exactament en el to per a aconseguir el qual el meu precedent s’esmerçà a construir un món, i només en aquest to, tot i que me’n separen cinc segles, o precisament per això.

Caldria demanar-nos si, aquí, el mot “originalitat”, entre cometes no és per la seua banda un plagi de Fuster (l’autor de Les originalitats i de l’entrada “Plagi” dins del Diccionari per a ociosos). En qualsevol cas, Palàcios transforma el plagi en un fet de lectura, exigint del lector una atenció suplementària: llegir en la repetició el seu origen, sense deixar de llegir-la com a repetició. Com si, allà on ja no pot haver-hi tradició, només quedés el plagi.

Ulls que són perles

Posted in Joan Vinyoli, Postil·les, T.S. Eliot, William Shakespeare with tags , , , on Octubre 8, 2008 by joantdo

A Domini màgic, Joan Vinyoli incorpora una traducció d’un poema de Shakespeare, la cançó de The tempest on Ariel li comunica a Ferran que el seu pare ha mort ofegat. El poema en qüestió disposa de vuit traduccions al català, almenys una d’elles provocada per l’ús que en fa Eliot a The waste land (Eliot, d’altra banda, també és el primer que llegeix la cançó com un text metapoètic, sobre la transformació de les vivències en matèria verbal). En el cas de Vinyoli, l’interès ve gairebé d’una única imatge, el vers tercer:

Those are pearls that were his eyes

És a dir, i tradueixo apressadament: “Aquestes són les perles que van ser els seus ulls”. Vinyoli tradueix “el que eren els seus ulls són perles ara”.

Una imatge obsessiva, com obsessiva és tota l’obra per a Vinyoli, que ja parla d’Ariel en el poema “Primavera” (Les hores retrobades, 1951) i el confronta amb Caliban a Realitats, el 1963. A “Algú que ve de lluny” (Tot és ara i res, 1970) recupera Flebes, el mariner ofegat d’Eliot, i els seus ulls fets perles; la idea, passant pel domini màgic, arribarà fins a “Elegia de Vallvidrera” (Passeig d’aniversari, 1984), el testament final on Vinyoli descriu què és per a ell la poesia: una manera d’habitar el món, una manera de mirar-lo. Un camí que passa per cites explícites, i per una traducció, abans de desembocar en les meres al·lusions de l’elegia, on el vers apareix plenament incorporat, propi. Com un afluent.

Goethe

Posted in Friedrich Nietzsche, Postil·les with tags , , , on Octubre 7, 2008 by joantdo

El “Wanderers Sturmlied”, traduït per Feliu Formosa, comença així:

Al qui tu no abandones, geni,
ni la pluja ni la tempesta
no infondran cap temor dins el seu cor.
El qui tu no abandones, geni,
als núvols de borrasca
i a la calamarsada
s’enfrontarà cantant
com l’alosa,
oh tu que ets allà dalt.
Aquell a qui tu no abandones, geni,
l’alçaràs damunt la sendera fangosa
amb ales de foc.
Caminarà
com pels torrents de llot de Deucalió
va fer-ho amb peus de flors,
amb passos grans, lleugers,
quan va matar Pitó,
Apol·lo Piti.
Al qui tu no abandones, geni,
les ales de llana li estendràs a sota
quan dormi a la roca,
el cobriràs amb les teves ales protectores
a la mitjanit del bosc.
El qui tu no abandones, geni,
enmig de la nevada
l’envoltaràs de calor. (…)

I el poema segueix, invocant les Muses, les Gràcies, Bacus, la “flama interior” o Júpiter Pluvi. Però no identifica clarament aquest “geni”, en un moment, finals del segle XVIII, en què el significat del terme s’anava desplaçant des de la figura sobrenatural que va ser per als grecs (i que de quan en quan li feia la guitza a Sòcrates) fins a la figura massa humana d’un Byron; Goethe, llavors jove (encara no s’havia alliberat de Werther), dedica poemes a Prometeu o a Ganímedes.

Es troba molt lluny encara de la serenor perfeccionista des d’on podrà concloure el Faust afirmant que “Allò efímer és símbol” (Lleonart transforma aquest “Gleichnis” en una molt bíblica “paràbola”). El mateix text que Nietzsche parodia en un poema i en l’episodi del Zaratustra sobre els poetes. Un Nietzsche, per cert, que hom fa com a que reprèn, però sense parar gaire compte a aquesta mena de textures paròdiques, retòriques, de la seua escriptura. Sense considerar-lo escriptura; fent-lo esdevenir un mer pretext per exhibir l’egolatria falsament segura d’un adolescent.