Arxivar per J. V. Foix

Post

Posted in Agustín Fernández Mallo, Dilemes, Història, Zygmunt Bauman with tags , , , , on Juny 10, 2009 by joantdo

Intentaré explicar-ho civilitzadament. Alguns amics meus, i molts que no ho són, miren d’estar a la última. Cosa que significa que quan s’assabenten que ara es porta tal cosa, fan tal cosa. I aquest fenomen sempre m’ha fet sospitar que es crea un bucle, un cercle viciós: si jo ara digués (de manera convincent) que allò més modern és dur americanes de color rosa, començarien a dur americanes de color rosa, i si el mem prosperés, dur americanes de color rosa acabaria sent allò més modern.

Aquesta sospita m’ha arruïnat sempre la lectura dels llibres de Zygmunt Bauman sobre els temps líquids. Perquè, tractant-se d’assaigs descriptius sobre la societat contemporània, no deixo de pensar que, alhora, també la creen; i la creen en la mateixa direcció que possiblement Bauman vol denunciar. La pròpia amenitat del seu estil, el fet que Bauman escriu bé, el fa apte per a reduïr-lo a píndoles (com la de la liquidesa). I aleshores potser ja no són ben bé assaigs descriptius (contramodel: Richard Sennett; en el mateix camp, el trobo modèlic).

Més enllà de Bauman, però, em passa el mateix amb la postmodernitat (deixo a banda, i ja em perdonaran, alguna accepció excèntrica que identifica postmodernitat amb parlar de “Fanta” o “Schweppes” en lloc de “nèctar” o “absenta”, o sigui, amb una versió light del pop art). Tinc la sospita, en realitat, que la postmodernitat no existeix. O que no és el que ens diuen. Que és, com a molt, una mutació de la modernitat. O sigui: la modernitat, entesa ara com a època cancel·lada, seria aquella en la qual una sèrie de propostes (art abstracte, dodecafonisme, vers lliure, feminisme… ja saben) resultaven polèmiques i minoritàries. I la postmodernitat seria el moment en què deixen de ser-ho, el moment en què la modernitat esdevé una koiné convencional; però la modernitat té sempre un caràcter paradoxal, el de canviar a cada moment. Per definició, no pot ser clausurada en una descripció fixa (igualment com, estrictament parlant, no ho pot ser descriure per escrit un element líquid).

Aleshores: arriba un moment que aquell seguit de propostes deixen de ser polèmiques. Que tothom s’imposa ser absolutament modern. Per exemple: hi ha un article incommensurablement divertit de Fuster a Contra Unamuno y los demás sobre el tema que la gent de dretes ja no diu mai que és de dretes, sinó de centre-dreta. I, en aquest context, hom comença a cremar etapes. Sense una necessitat estricta de cremar-les. I amb el problema de que, si allò propi de la modernitat polèmica era l’inconformisme, el propi gest nou ha esdevingut en certa manera una forma de conservadorisme (una manera de perpetuar el mateix gest de partida).

Reculem: temps abans, s’inventa la historiografia. I hom comença a batejar les èpoques de manera cada vegada més detallista. És allò típic de que la gent de l’Edat Mitjana no es va aixecar un dia dient: “Ara som al Renaixement!”. Senzillament, Brunelleschi volia fer una cúpula ben alta, etc. El bateig d’èpoques, d’altra banda, és més detallat com més properes són: calen cinc-cents anys per passar del romànic al gòtic, en calen només trenta per passar del realisme a l’impressionisme. I quan són molt properes, naix el problema de saber en quina època som, problema per al qual “contemporani” o “modern” són només solucions imperfectes, simples deíctics. Per això mateix, en un moment determinat cal que el deíctic sigui complementat per un prefix. El “post”. Perquè la gent d’avui dia va aixecar-se un dia dient: “Ara som a… a què?”.

Tanmateix: Cervantes, en un moment determinat, vol carregar-se els llibres de cavalleries, i per fer-ho crea una figura que, al segle XVII, intenta moure’s pels codis medievals. I que no se’n surt. D’aquí en naix la caricatura. Perquè el fet és que ser anacrònic és impossible. I ara faré el pagès, compte: hi ha una altra cosa, de fet, que també m’arruïna la lectura dels llibres de Bauman: el fet que tot de gent que conec, podem viure ara mateix d’una altra manera. Més o menys pobres, més o menys avorrits, més o menys a la perifèria, etc. Amb més o menys futur, això rai. Però hi són, i van fent, i fins i tot són molt feliços. No es fotem de morros amb molins de vent (per molt que, en el cas de la meua perifèria, ens els plantin tots al costat de casa). Però tampoc encaixen en cap patró.

Bé, tot això era un preàmbul, més o menys caricaturesc i trivial, per introduir-los a una de les meues manies.

Perquè aquesta mania m’està fent avançar molt dificultosament en la lectura de Postpoesía. Hacia un nuevo paradigma, d’Agustín Fernández Mallo. No deixo de pensar tota l’estona que m’està venent el tratge de la nova temporada; en la mateixa mesura que no deixo de pensar que té raó. Perquè estic d’acord amb ell quan, a la punta brillant del rovell de l’ou, oposa la tradició que opera des de l’interior d’un sistema (model Colesterol) a la que opera des de l’exterior (model Fotosíntesi).

Ara bé: la idea apareix per plantejar que la poesia contemporània (en sentit deíctic) espanyola no s’ha assabentat de la postmodernitat (aquí també el segueixo; aplaudiments quan parla del mal ús que s’ha fet a Espanya del terme “poesia postmoderna” i compara aquesta amb el pop espanyol coetani, de La Mode a Astrud; aplaudiments per a “La llamada poesía de la diferencia cree ostentar esa gravedad por la cual el “misterio” de la palabra le pertenece, vía una metafísica del límite y de “la nada””) i encara menys, per ara, de la postpoesia que li és posterior. D’aquesta manera, Fernández Mallo caracteritza allò que ell anomena “poesia ortodoxa”, que funciona segons ell d’acord amb una concepció lineal del temps històric (una visió cristiana, per oposició al temps circular grecollatí que, diu ell, és propi de la visió postmoderna de l’espai i del temps).

Aquesta poesia ortodoxa seria el rerefons contra el qual definir la postpoesia. D’una manera, d’altra banda, polèmica: Fernández Mallo considera que el problema de la poesia ortodoxa és que, enllà del valor concret de cada poema, cal considerar “la pertinencia o no hoy por hoy de su práctica más allá de la legítima cita puntual o del simple juego”. És a dir: el problema, si n’hi ha, d’aquesta poesia ortodoxa, és que no està al dia. Val a dir que aquí Fernández Mallo s’arrisca a ser mal entès. I potser jo mateix el malentenc. Ell mateix afirma que no es tractava de fer un manifest.

No puc estar més d’acord amb aquest paràgraf:

La postpoètica no es manifesta contra la poesia del passat; és d’una gran ingenuïtat, i per descomptat inútil, pretendre desfer-se d’allò inevitable. Per contra, se’n serveix quan s’escau, negant un estil propi, negant una impermeabilitat a qualsevol estil. Pren d’ambdós sistemes poètics allò que li convé, sempre des d’un lloc que els és exterior, i afegeix components pròpiament contemporanis. Com un vector múltiplement orientat que disparés en un angle sòlid de 360 graus, no du dins una tradició mitificada (model Colesterol), sinó que la tradició li és exterior (model Fotosíntesi), i la utilitza o no segons convingui per tal de crear el seu pastitx, pastitx que no és únicament una mera intertextualitat, sinó una actitud que dóna com a resultat la negació d’aquella creença moderna per la qual tot el que és actual agrega un valor substancial al que és precedent (…) i a la inversa, la negació de que tot el que és antic, la tradició, agrega un valor substancial al que és actual.

Suposo que ja veuen, cap al final, una contradicció on potser em perdo. Però no és res seriós: només cal que pensi en J. V. Foix per retrobar la mateixa doble negació i que tot em sembli comprensible. El problema és, potser, que d’una banda la “poesia ortodoxa” tingui el problema de moure’s dins un temps lineal, i de l’altra tingui el problema de no estar al dia. I que, si es tracta d’abandonar la linealitat temporal, calgui fer-ho mitjançant un prefix que significa “després”. Encara més: no sé si em crec, tal com diu ell, que en el fet que la poesia espanyola no està al dia “está el origen de su poco interés para el público”. ¿Quin públic, concretament?

I naturalment la meua manieta: “això no és un manifest, tan sols una aproximació transitòria i inacabada al camí que volem prendre” (i tanmateix, quatre pàgines més tard dóna una taula de característiques, com un decàleg). El jovent és massa llest per a fer certes coses; però ja em veig algun maduret esmerçant-se a “admetre simbolisme explícit”, “símbols i/o formes espacials”, “incloure publicitat”, “admetre l’ordinador com a part determinant del producte poètic final, que no ha de poder declamar-se”, “antitradicional i sense pretensions revolucionàries”…

Els celatges de Foix

Posted in J. V. Foix with tags , , , on Mai 19, 2009 by joantdo

En la primera prosa del recull Del “Diari 1918, el protagonista visita uns monjos que pinten i repinten retaules vells, la visió dels quals li produeix una ebrietat exultant; en sortir-ne, troba un pagès, i amb ell es miren la boira; en ella veuen “arranjaments i figuracions immediats”. En la prosa “Ha plogut a bots i barrals”, del mateix llibre, després de ploure “la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca”; la imatge assimila la pluja amb un son, passat el qual els ulls s’obren (tal com els núvols es dissipen per deixar passar la llum del sol), alhora que la humitat dóna els reflexos que, marítims, contrasten amb la foscor de la terra i el context muntanyenc del text. Es produeix altre cop l’exaltació; si abans en els retaules hi havia la representació d’un “aeròdrom en procès d’ossificació”, ara el protagonista marxa, endut per un “voler irresistible”, ” a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferres retrospectives”.

A Foix no se li pot escapar que l’avió és un invent recent, i que la “vall dels avions” no pot ser, com a tal, immemorial. Així, quan Pere Gimferrer, al seu llibre de 1974 veu, en el joc entre retaules i boira, una simple oposició entre cultura i natura, potser oblida que, en altres llocs, Foix juga a fondre-les (sense oblidar, però, l’oposició fonamental). Així, en la prosa “El carter, esmarrit…”, en lloc d’una vila hi ha un “pla boscat” amb pals numerats, per on se senten veus; hi ha un mur, amb una porta que s’obre a un precipici, una vista aèria on es veu (no se’ns diu on) una estança plena de roba elegant (“vestits de nit”, “capells ornats amb flors”, “copaltes emancipats i supersticiosos”). És com si el paisatge natural fos una construcció, dissenyada motivadament, i en canvi el món artificial (producte de l’home) formés part del misteri.

A “Els partidaris del Sol…”, arriben de la mar els “roserars que, amb cremors de posta, fecunden els elements en amainar la tarda”; com succeeix en Carner, Foix es llueix especialment en la representació dels moments de trànsit, els crepuscles matutí i vespertí. Després escriurà que “la brisa suau, esvania, cels enllà, roses mòrbids i intranscrivibles”; i, pel matí, la “prodigiosa llum ginestera ha fendit la natura amb cossos, aigües, vents i les altres solituds”.  És interessant que els roses siguin “intranscrivibles”: allò que es transcriu és sempre una escriptura, però aquesta no pot ser transcrita; no, com a mínim, en el llenguatge verbal.

A la prosa “Res no és moridor, tot és etern…”, finalment, apareix la neu que, com la boira, “amb flamejants blavors feudals, reflectia formes inèdites”, i el protagonista du “còdols historiats amb espiadimonis i d’altres libèl·lules i flors escolars”. Còdols que remeten als poemes de pedra, l’obra segurament menys convencional de Foix, en la mesura que és l’ull de l’espectador qui troba, en allò que és un objecte natural, la bellesa poètica altrament producte d’una intencionalitat humana.

Ja en un text publicat el 1933 (“Venen uns i us diuen…”), Foix oposava tres nocions de la poesia, segons la relació entre la natura i l’esperit del poeta. Per a uns, “la natura és llur pròpia projecció”; per als segons, “la natura és el símbol ocult d’una bellesa morta”; per als tercers, finalment, “el món exterior, precari, és una deformació dels mons efectius que viuen en la realitat dels nostres somnis (…). La veritable coneixença poètica és obtinguda en el risc de l’aventura pels paisatges hipnagògics dels quals el paisatge material és un rebuig”

Comadira i la manca de puntuació

Posted in José Ángel Valente, Narcís Comadira with tags , , , , on Mai 11, 2009 by joantdo

Excepte els imprescindibles signes interrogatius, el llarg poema “Quarantena”, de Narcís Comadira, es presenta sense signes de puntuació. Aquest tret, combinat amb els encavalcaments, provoca un estranyament de les relacions sintàctiques, visible ja en els tres primers versos:

Viure en un país informe

com aquest Catalunya la forma

¿té per ella mateixa algun sentit?

Aquí “la forma” resta despenjada de la interrogació dins la qual resta inclosa (a través el pronom “ella”), com si més aviat tingués relació amb “Catalunya” (que també podria ser aquella entitat del sentit de la qual dubta qui parla, forçant una mica les coses). Hi ha un moment de vacil·lació que ens obliga a alentir la lectura, a tornar a llegir cada vers en relació amb l’anterior, a ressituar els elements; pel camí es desperten preguntes que no ens havíem fet en primera instància.

Però també hi ha la ficció d’un discurs immediat. Una pura versemblança: podríem estar hores discutint si el pensament té signes de puntuació. Sigui com sigui, l’efecte és creïble: qui parla en el poema encadena associacions, com si girés entorn d’un petit grup de temes: l’amor carnal, la memòria, la bellesa, etcètera. No en va el títol del poema és ambigu. D’una banda, la quarantena era el període de quaranta dies en què els viatgers procedents de zones epidèmiques eren aïllats, i d’aquí deriva l’expressió “posar en quarantena”: diferir l’acceptació d’una creença en una cosa fins a assegurar-se de la seua certesa. Però la quarantena és també l’edat de quaranta anys (i en el mateix llibre de Comadira, el poema “Eine Kleine Nachtmusik” acaba amb una pregunta: “Als quaranta, ¿què més?”.

Hi ha una relació encara més evident entre el poema llarg i la resta de poemes del llibre En quarantena. Un d’aquests poemes, tot sencer (és una quarteta), apareix citat al final del poema:

Adéu la pell lleugera

on els ulls s’emmirallen.

Per baixar al fons del pou,

guanyar pes, ser una pedra.

Apareix entre cometes, però (subratllant la seua condició de citació), i sense punts ni comes ni majúscules, com la conclusió del poema. El títol de la quarteta exempta és “Bons propòsits”, com els que hom fa en el traspàs a un nou cicle temporal. Per això el poema no camina gaire lluny del cicle de poemes de José Ángel Valente al seu ninot Pancho; ni, és clar, dels diversos retrats del llibre Àlbum de família.

Per això mateix el temps és central: en el centre del poema, gairebé recordant-nos que Comadira també és pintor, hi ha una epifania:

per un moment veig una llum manyaga

que envolta i endolceix

aquest ram olorós de fonoll i llentiscle

que es filtra entre les fulles carnoses i les inflorescències

i en fa estrelles d’estius i de nostàlgia

i de cop tot és clar

tot es fixa perfecte dins l’instant

La mirada, venien a dir els versos anteriors, s’ha d’adreçar a la llum interior amb què les coses malden per existir; però els versos següents introdueixen una interrogació:

¿és solament la llum l’autora del miracle?

¿o és aquest component de dolor que el meu cor

d’allò que ja és perdut treu i en fa una corona

per tot allò que es perd i així coronat

de la seva virtut essencial que és la de ser fugaç

és comprès plenament i així fet immortal?

El problema, com en Carner, o com en els sonets de Foix, és saber el lloc d’on ve la bellesa (o, en el cas foixià, les imatges funestes): de dins, o de fora. Qui parla a “Quarantena” postularà que la comprensió, lligada a l’amor (desvinculat d’un desig sexual que abans, proustianament, s’ha descrit com pur artifici tàctic), és la clau de volta per viure dins la manca de forma. Però dins la fuga sense fi que és el poema, fins i tot aquest postul·lat acaba emmarcat per l’únic signe de puntuació resistent en el text:

¿el nostre amor és també una caseta

amb tots els noms equivocats a cada cambra?