Arxivar per James Joyce

Dia

Posted in Bloomsday with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on juny 16, 2009 by joantdo

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

La primera mirada

Posted in James Joyce, Lluís Montanyà with tags , , , , on juny 15, 2009 by joantdo

El febrer de 1930, Lluís Montanyà va publicar a “Hèlix” un text anomenat “Primeres notes sobre Ulysse“, on donava compte de la seua lectura, en traducció francesa, del llibre de Joyce. Allà afirma:

Conegut Joyce, el superrealisme literari – el superrealisme amb pretensions de pur i autèntic, no aquell que alguna vegada havem anomenat aplicat – perd bona part del seu interès. Per no dir tot. Mai cap superrealista no podrà depassar Joyce, acumular més dades del subconscient, més revelacions fotogràfiques de l’inconscient desfermat. (…) Rimbaud per una banda i Joyce per l’altra, han esgotat totes les possibilitats literàries del superrealisme. (…) Ulysse amb tot el seu desordre caòtic, amb els seus errors delirants, restarà el millor – l’únic – document d’aquest somni irrealitzable d’alguns artistes moderns que, cansats de tècniques a l’abast de tothom i d’anàlisis massa fàcils, han volgut fer viure en les seves obres la primera matèria nua i crua – amorfa – amb tot el trasbalsament de la nebulosa original.

Sobre el superrealisme havia parlat ja el gener de 1927 a L’Amic de les Arts, tot prenent distància, però, amb l’escola; d’una banda considera que el sagrat desordre pot ser coherent subjectivament però objectivament (o sigui, a l’hora de compartir-lo mitjançant la publicació) és un caos. De l’altra, en referència a un llibre de René Crevel, indica que “el nostre amplíssim criteri no ha pogut mai transigir amb el que remotament faci referència a la inversió sexual” (és, en el fons, el mateix Montanyà que, davant el monòleg de Molly Bloom, considera que supera tota immoralitat i fins i tot l’adjectiu “pornogràfic”); d’acord amb això, recorda una frase de Rimbaud (“No sóc presoner de la meua raó”) per concloure: “D’acord. Cal, però, no ésser tampoc l’esclau d’una sensibilitat a voltes malaltissa, ni deixar-se senyorejar per una imaginació a voltes morbosa”.

El juny de 1928, a la mateixa revista, tot i refermant-se en aquesta última afirmació, explicita més clarament què és per a ell el superrealisme:

Enemic de tota lògica, l’andamiatge damunt el qual està bastit és paradoxalment lògic i creiem que pot ésser reduït a les següents idees essencials: hi ha en l’esperit humà un immens espai a explorar, verge fins avui per la rutina de la nostra intel·ligència, la qual es veu obligada a moure’s dins un cercle reduït, limitat per les regles clàssiques de l’art, que ens han estat imposades per esperits d’un altre temps, radicalment diferents del nostre. (…) Renunciant a aquestes limitacions de la nostra educació, renunciant a la lògica, renunciant a la claretat, renunciant a ço que havem vingut anomenant la raó, descobrirem coses que mai no havien estat dites i veritats inèdites sobre nosaltres mateixos ens seran revelades.

Sobre aquesta idea (que és una descripció, bàsicament, de l’escriptura automàtica), Montanyà considera que gran part dels textos surrealistes no mereixen la més mínima atenció, ja que l’instint subconscient només dóna fruits “híbrids, monstruosos” si no hi intervenen una limitació estètica, una ordenació intel·ligent i un fi moral.

El gener de 1930, finalment, comentava l’ús del monòleg interior en una novel·la de Carles Soldevila, Fanny (un text, però, més proper a La senyoreta Else, de Schnitzler, que no a Joyce):

El monòleg interior com a mitjà d’expressió literària consisteix – hauria de consistir – en la reproducció exacta i gairebé fotogràfica del pensament tal com neix i va prenent forma en la consciència del personatge. Les associacions d’idees que es produeixen atreuen per una mena de capil·laritat d’altres associacions, aparentment incoherents, però en realitat coordinades per fils gairebé invisibles a les anteriors. Aquesta relació és ben coneguda dels psicoanalistes, els quals saben prou bé que un sol mot inductor provoca en el cervell un reflex associatiu que suposa l’evocació més o menys completa de tots els fets psíquics que es troben relacionats amb aquell mot.

Montanyà, així, llegeix Joyce vora les seues preocupacions personals de l’època (comprensibles convivint amb Dalí); darrera els resultats aparentment anàlegs de l’escriptura automàtica del flux de consciència tot just intueix (i és molt) que una és un experiment on entren en joc, senzillament, el llenguatge i la velocitat de la mà, i l’altra una ficció ultraconscient, inesgotable.

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.