Arxivar per Joan Ferraté

Tabac

Posted in Carlos Barral, El món coetani, Josep Pla with tags , , , , on Mai 14, 2009 by joantdo

Feia temps que volia compartir amb vostès una observació de Carlos Barral, publicada el juny de 1981. Comença explicant una anècdota: en un aeroport, un passatger descobreix que li han venut un bitllet per al sector de no fumadors. Es queixa, intenta que el canviïn de lloc i finalment, a base de ser directament impertinent, ho aconsegueix. Barral aleshores explica en quin estat es troba la prohibició del tabac als Estats Units:

Esa cruzada antitabáquica, por otra parte, ha engendrado una especie de paranoicos sumamente abundante que emplean buena parte de sus disponibilidades de conversación en el apostolado de la higiene y en convencer a todo hijo de vecino de que dejar de fumar es una suerte de resurrección espiritual y física que renueva para siempre la imagen del mundo y de nuestro papel en él. No se trata solamente de que el haber dejado de fumar mejora la salud y prolonga la vida, sino de que la vida es mejor y el mundo más hermosos cuando la viven y lo ven los que no fuman. Unos pelmas intolerables. (…)

Desaconsejar el tabaco es cosa distinta que reprimirlo y convertirlo en materia de execración social. Probablemente no existen en el mundo fumadores habituales que no sean conscientes de que el tabaco es agente patógeno y de que su adicción les hace daño, algun daño. Está bien que las instituciones sociales difundan noticias detalladas sobre la peligrosidad del tabaco, pensando en que, aunque todos los fumadores saben que el tabaco es malo, algunos no se dan bastante cuenta del grave riesgo sanitario que fumar implica. Pero no está bien que esas instituciones pasen por alto la dignidad de la costumbre de fumar y sus incidencias en la cultura social. Fumar, por lo menos desde mediados del siglo XVIII, es parte importante de la cultura gestual de las sociedades occidentales. El acto de fumar tiene para muchos estrecha relación con los mecanismos de estímulo de la atención, de los arranques de la reflexión o de la imaginación, y forma parte del código de gestos con valor semántico en la relación entre las personas. Todos sabemos que el que ha dejado de fumar sufre frecuentemente una especie de castración en sus hábitos expresivos que se hace notoria y desagradable a sus interlocutores. La pipa forma parte del disfraz de simpatía y de las armas de seducción de muchos personajes, y el cigarrillo otorga a las manos frecuentemente una excusa para demostrar su vivacidad en situaciones en que la inmovilidad es agresiva o proclama la indefensión. Fumar es insalubre, pero no absolutamente malo, y estaría bien que alguien se lo recordase de cuando en cuando a los que programan campañas de regeneración higiénica de las sociedades. Sus campañas convencen a muchos e impiden que muchos más contraigan un vicio seriamente perjudicial, pero engendran, como se ve, locos apostólicos e irritantes, irrespetuosos para con una vieja y noble forma de cultura social.

Hi podem estar més o menys d’acord; de tota manera, allò interessant és la manera com Barral, oposa al pragmatisme sanitari una mena d’estètica (gestual, cortesa) de les relacions. Jordi Jové, en el magnífic pròleg del llibre, recorda una frase de Ferraté: “estudio de ademanes”. El primer té de la seua banda l’objectivitat (fins que no es demostri el contrari), i Barral ho concedeix; però defensa, per la seua banda, la relació del tabac amb la reflexió, la imaginació i l’expressió. Una mica com quan Pla, a la televisió, parlava de la necessitat del cigar per trobar l’adjectiu.

Anuncis

Distància contra poesia

Posted in Carles Riba, Gabriel Ferrater, Joan Ferraté, Paul de Man with tags , , , , , , on gener 8, 2009 by joantdo

Diu Slavoj Zizek: “L’obsessió gairebé central del nostre temps és com mantenir la distància adequada”. Aquesta obsessió explica potser un paràgraf com aquest:

els meus versos no pertanyen al món de la poesia usual, on hi ha d’una banda un autor més o menys hàbil i de l’altra una figura que el representa en el poema, i l’estira i arronsa entre els dos fa que no se sàpiga mai ben bé si els versos els ha fet el primer, que exerceix només la funció d’un ventríloc, o bé el ninot que l’autor magreja pel darrera. El fet és que la poesia dels professionals corrents (moralistes unidimensionals, romàntics nyicris o avantguardistes tronats) massa sovint sembla que surti d’una mala traducció on la responsabilitat per la forma i el sentit del poema l’editor, resignat, ha de traspassar-la al text original, que no pot deixar d’imprimir acarat a la versió de torn: en aquest cas és ben clar que és el ninot que s’ha imposat. Però tampoc la poesia original que se sol fer no es pot entendre gairebé mai sense recórrer al poc que és capaç de dir-nos el seu autor sobre les seves intencions (i pot ser, i és una de les coses que passen, que no hàgim d’estar mai segurs de quina gràcia ens volia fer quan ens tractava de jueus o de negres). Són versos en els quals, paradoxalment, l’autor també hi fa de ninot: també s’hi ha traduït, malament, a si mateix, i no s’hi ha objectivat. Els meus versos, en canvi, són del tot meus, començant pels traduïts.

No molt lluny (i, en un cert sentit, gens) trobem l’afirmació ferrateriana:

Quan escric una poesia, l’única cosa que m’ocupa i em costa és de definir ben bé la meva actitud moral, o sigui la distància que hi ha entre el sentiment que la meva poesia exposa [el ninot] i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació. Un dels motius que ens fan escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del nostre llenguatge, i això ens du a escollir temes insidiosos, molt aptes a subornar-nos i a obtenir de nosaltres un excés de participació. Però no hi hem de consentir, i l’obligació primera del poema davant d’un tema, és de posar-lo al seu lloc, sense contemplacions.

Hi ha una diferència, però: Ferrater admet la necessitat d’exposar-se al suborn per part del ninot, mentre que l’autor de Ferraté, concebut com un artesà més o menys competent, ha de protegir-se (recorrent, per exemple, a traduccions i pastitxos; a continguts donats per altri) per reeixir. Seguim, però, amb Ferrater, no sense recordar una afirmació de Paul de Man: “allò que anomenem ideologia és precisament la confusió de la realitat lingüística amb la natural, de la referència amb el fenomenalisme” (de Man no cau aquí gaire lluny d’Althusser, per a qui la característica principal de la ideologia és que es pensa, i ho diu, que no n’és). En una entrevista, el poeta reusenc defineix la literatura així:

és un procediment higiènic per tal de destruir les idees ideològiques: és un àcid dissolvent. Com que als literats allò que ens interessa és justament l’observació directa d’homes i dones, això serveix molt com a dissolvent de les maneres ideològiques.

De Man potser diria que “l’observació directa” és ideològica, però ambdós van cap al mateix indret, una mena de prolongació de la paradoxa diderotiana del comediant. Allò mateix que Riba, cinquanta anys després de la mort de Verdaguer, va afirmar: “El poema, com a forma realitzada, és la defensa de la nostra vida contra la poesia”. Per a Riba, el món n’és ple, de poesia; la gent s’hi perd. I el que cal és cristal·litzar-la per expulsar-la, per poder viure.