Arxivar per Josep Ma. Jaumà

Desdiments i rimes

Posted in Autocrítica, Dilemes, Marià Manent, Robert Frost with tags , , , , on juny 13, 2009 by joantdo

Abans que res, dir que em toca desdir-me. De manera més o menys explícita, jo aquí havia donat canya al Manent traductor. Ara bé, fa uns dies, donant voltes a aquest mateix post que ara llegiran, vaig adonar-me que la cosa no va ben bé així. Els llibres de Manent amb “traduccions” de poetes estrangers van signats per Manent; és a dir, són llibres de Marià Manent que contenen “Poemes de Dylan Thomas”, “Poemes d’Emily Dickinson” o, en el cas d’El gran vent i les heures, d’un grapat d’autors que Manent mateix va seleccionar i ordenar al seu gust. Si hi ha engany, doncs, no és cosa de Manent. Quan hom troba en un disc de Scott Walker una cançó de Jacques Brel, no hi busca Jacques Brel, sinó Scott Walker.

És a dir, un cas diferent és el del llibre Gebre i sol, de Robert Frost, traduït per Josep Ma. Jaumà. Oblidin ara les valoracions barates; l’oposició amb Manent no és per dir que un és bo, sigui quin sigui, i l’altre no. Però sí que són dos opcions clarament diferents. Gebre i sol és una antologia de Frost on vora la versió original hi ha una traducció de Jaumà. Podria no ser una antologia sinó un llibre com Al nord de Boston (tot i que la versió catalana, que jo sàpiga, no és íntegra). Jaumà, a més, dóna les seues versions amb un criteri diametralment oposat al de Manent. Manent s’esmerça a que els poemes versionats tinguin ritme i, si cal, rima; si per a això ha de fer mil capgirells i tombarelles, és a dir, posar farciments, ho fa. En canvi, el traductor de Frost es preocupa primer que res de dir el mateix que diu Frost; si pel camí troba la possibilitat de mantenir la rima original, o alguna semblança, ho fa. Per això la tercera estrofa del poema “Arbre a la meva finestra” fa així:

Però, arbre, jo t’he vist tot agitat,

i si tu m’has mirat mentre dormia

m’has vist perdut, convulsionat

i sense guia.

Tota la resta del poema en català prescindeix d’aquesta rima, a diferència del que passa en l’original. Encara més: en l’original la rima és encreuada, i aquí Jaumà ens la dóna alternada. Al que anàvem, però; Jaumà ofereix també aquest poema, “Foc i gel”:

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,

d’altres, amb gel.

Pel que he tastat de la passió,

estic amb els qui opten pel foc.

Però si hagués de morir dues vegades,

crec que conec prou l’odi per dir

que, per destruir,

el gel també

seria esplèndid,

i ho faria bé.

Vet aquí el poema de Robert Frost “Fire and ice”:

Some say the world will end in fire,

Some say in ice.

From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.

But if I had to perish twice,

I think I know enough of hate

To say that for destruction ice

Is also great

And would suffice.

Hi ha només tres rimes: “fire” amb “desire”, “ice” amb “twice” i “suffice”, i “hate” amb “great”. I una sèrie de curioses coincidències entre elles. “Fire”, de fet, apareix lligat a l’experiència del “desire” en la primera fi del món; el gel que el poeta lliga a la segona fi rima amb “twice”, però també amb el “suffice” que el caracteritza com a destructor. Encara més: hi ha un paral·lelisme, pel qual si al foc correspon el desig (“passió” per a Jaumà), al gel correspon “l’odi”, el mateix que rima amb “great”. Res d’això pot traslladar-se en una traducció (i menys fent el salt del germànic al romànic), però almenys és una bona mostra que la rima pot arribar a ser alguna cosa més que una exhibició o una sonsònia.