Arxivar per Josep Pedrals

Del Maestrat a Itàlia

Posted in Dilemes, Josep Pedrals with tags , , , , , on gener 10, 2009 by joantdo

Tal vegada un dels textos més desafiants publicats últimament en un llibre de versos sigue aquest:

Del sentiment tràgic de la vida, l’existencialisme i l’ànima malcontenta i dolorosa dels presonats a la vall de llàgrimes, ja n’hem après les fal·leres, i, per tant, aletejarem per fotre’ns del mort, de qui’l vetlla i de la imatge que reflectim al mirall. Perquè riure no constreny.

Aquí no hi ha aquell relativisme que permet (com en Carner) fer coexistir diferents opcions (les auques amb els nocturns, per entendre’ns); ni tan sols el moralisme de Guerau de Liost. L’opció és més propera a Sagarra, dins el qual, tanmateix, també coexistien la pesada prosa de don Pere Coromines i la maldat tel·lúrica del Comte Arnau. I no gaire lluny té Salvador Oliva o certs moments xaladors d’Enric Casasses i Carles Hac Mor. El text, però, m’ha vingut al cap llegint el poema del qual els mostro ara un fragment:

Contra el parer d’estos tals
milita directament
lo dir de tota la gent
de que los pets no són mals,
donant raons tan cabals
i proves tan evidents
que els més curts enteniments
les coneixen per lo clar,
podent-los casi palpar
o bé en les mans o en les dents.
Primera: convé petar-se,
descarregant lo baül
i despedint per lo cul
lo vent que en ell sol posar-se,
sent molt bo per a lliurar-se
del grunyiment dels budells,
puix lo vent tancat en ells,
no tenint per on eixir,
podria molt bé esclafir
en terremots a parells.
Segona: és molt convenient
no xafar-li al pet lo cap,
sinó redó com un nap
afluixar-lo promptament,
puix semejant xafament
és motiu de que el faldar
es sol a voltes pintar
d’alguns flocs i bolletins
que al cul i pels llocs veïns
s’acostumen a apegar.
Tercera: si al que estornuda
norabona li donem,
dient-li “nos alegrem
que en l’estornut Déu l’ajuda”,
per què quan la sort se muda
esternudant pel traser
tan mal criats hem de ser
que no ens havem d’alegrar
i no l’hem de saludar
i fer-li aqueste plaer?
Quarta: sols per la costum
és precís que el pet bo sia,
puix causa tanta alegria
(prescindint tot del forum).
A qui li danye este fum
al foc no vullga acostar-se
i, si no, deurà tapar-se
prompte lo nas en la mà,
o bé forçós li serà
en bon ordre retirar-se.
Quinta i última: hasta ara
no es sap que el tirar-se pets
ni als ignorants ni als discrets
los haixca eixit a la cara.
Ergo, és conseqüència clara
que una cosa tan corrent
siga del tot convenient,
i, en cas que algú no ho cregués,
que vinga i li bes al ses
al que peta més pudent.

Això, naturalment, és escatologia, desagradable i barroera si volen; és un fragment del Tractat del pet escrit per Francesc Mulet (nascut el 1624 a Sant Mateu del Maestrat , i per tant, diguen lo que diguen, de la meua terra). En realitat, si les paraules del mestre evocat pels redactors del fragment de llibre editat per Josep Pedrals em recorden la poesia d’aquesta època, és perquè segurament és l’única (o potser l’última) en la qual la lleugeresa planta cara als gemecs lírics i elegíacs. Potser sigui per la dissociació de la sensibilitat de què parlava Eliot; el fet és que, del Romanticisme ençà, s’ha produit una successiva restricció dels temes aptes per a ser tractats en vers, fins a caure en la monomania, en l’especialització (un procés molt semblant a aquell pel qual la filosofia ha anat perdent terreny davant les ciències naturals, les matemàtiques i finalment les ciències humanes, fins anar a parar a un atzucac, del qual el gir lingüístic no seria més que un dels símptomes). I potser hi hem perdut alguna cosa…

Anuncis

L’ombra rogenca del comentarista

Posted in Els altres, Gerard Vergés, T.S. Eliot with tags , , , , , , on Desembre 21, 2008 by joantdo

Allò que Gerard Genette va anomenar “paratextos“, i que inclou pròlegs, epílegs, solapes, etc, ha ocupat sempre un espai intermedi, fronterer, dins el que és el llibre. És el cas de les notes a peu de pàgina afegides per l’editor de l’obra; són textos dels quals esperem informació objectiva, gairebé científica, indicacions sobre lèxic, referències culturals, etc. Aporten una cosa que, en principi, hauria d’aportar l’obra per si mateixa, si aquesta es pretèn autònoma. I, en realitat, qüestionen aquesta autonomia.

El joc al respecte potser va començar quan T.S.Eliot va presentar el manuscrit de The Waste Land a Ezra Pound, i aquest va suggerir afegir-hi notes aclarint el significat de versos multilingües, referències religioses, etc. Les notes han acabat esdevenint inseperables del text en vers del poema, per molt que Joan Ferraté protestés sobre els “misreadings” que això havia provocat (és més per aquí, per cert, que Eliot té alguna cosa a veure amb el poema de Vergés que no pas per on insinuen certes elucubracions sobre el poema llarg de l’alta modernitat, que més aviat semblen destinades a utilitzar Vergés com si fos una fona, llençant-la contra algú). Vladimir Nabòkov, amb Pale fire, va transformar qualitativament el recurs, transformant-lo en un joc ficcional: la novel·la és el conjunt de notes a peu de pàgina que, tot comentant un poema de John Shade, acaba excedint-se fins a explicar-nos tota la seua vida.

A casa nostra el gran exemple és L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés, llarg poema de Ròmul comentat pel seu germà bessó Remus. Vergés hi reuneix una doble cara que, d’aleshores ençà, no s’ha tornat a barrejar en la seua obra: per una banda el poeta, per l’altra l’assatgista. El poema de Ròmul, en realitat, no és tan llarg (almenys per comparació al que entenem per poema llarg: The Prelude, Coral Romput, la Comèdia, etc.): dotze pàgines, 345 versos. El que passa és que les notes, que no remeten al peu de la pàgina sinó a la segona part del llibre, instauren un recorregut de lectura que trenca amb la linealitat (si té sentit parlar-ne parlant de versos) del poema; cada vers anotat esclata com un nucli de sentit on s’amaguen informacions, intertextos i anècdotes invisibles d’entrada.

Llegir tot seguit el poema de Ròmul, tanmateix, permet descobrir una cosa sobre els versos de Vergés: magníficament construïts, la seua arquitectura tendeix gairebé sempre a independitzar-se del poema. No té res a veure amb el fet de ser decasíl·labs (tot i que és cert que l’amplitud del metre, en deixar prou espai, dóna temps per formular un pensament complet; Bauçà, en canvi, sempre necessita com a mínim dos heptasíl·labs): la seua perfecció, com succeeix sovint en Foix, acaba isolant-los, independitzant-los del poema global. Per això mateix, s’adapta tan bé a les seues intencions la tipologia de poema llarg que aquí adopta, la del poema digressiu; com el “Poema inacabat”, com La cosa aquella, com Insuficiència mitral.

Si hi ha poetes capaços de fer llibres (l’exemple que primer se m’acut és Josep Pedrals; també serviria Riba) on el conjunt val molt més que les parts que l’integren, i d’altres excel·leixen més en els poemes que no en el conjunt (com ara Josep Carner o Joan Vinyoli), Vergés és un poeta de versos, de l’estirp, també en això, d’Eliot o Baudelaire o, ja ho dèiem, Foix (potser també Gimferrer). Potser per això diversos poemes seus funcionen a partir d’enumeracions: “Poema que tracta de diverses varietats d’olors”, “Poema que vaig començar a escriure llavors del Vietnam i que acabo el 1984”, “Còmodament instal·lats en el tòpic”, “Fa deu anys, fa deu segles”, “Cofre àrab”… Les imatges se succeeixen com un grapat de perles en un collar, lligades per un fil enormement prim.

Perquè, de fet, són els comentaris de Remus els que transformen el poema de Ròmul en un discurs coherent, carregat de significat, i de sentit: un sentit, però, estrictament personal