Arxivar per Josep Pla

Digressió

Posted in Carles Riba, Elias Canetti, Eudald Puig, Joan Maragall, Josep Pla with tags , , , , , , , , , , , , on Mai 30, 2009 by joantdo

El traç d’un any, d’Eudald Puig, és un dietari que, de manera semblant als primers de Feliu Formosa, barreja lectures (de Rilke, de Proust, de poesia xinesa), amb anècdotes personals (com la del seu nebot Roger, de tres o quatre anys, que fugia espantat de sa iaia) amb claus de lectura (com el fet que l’anècdota just citada doni lloc a uns versos de Cel de nit). Per allà pel mig trobo una cita de Pla. Cap al principi d’El quadern gris, s’exposa un dubte bàsic. Que conclou, provisionalment, així: ” La meva idea, doncs, és que la intimitat és inexpressable per falta d’instrument d’expressió, que la seva projecció exterior és pràcticament informulable”. Coherent amb això, Pla ens presenta aquest text com si hagués estat escrit el 5 de setembre de 1918, cosa que no és del tot certa: El quadern gris és el producte d’una sèrie de revisions i refetes. I aquí, quan planteja que la “intimitat pura” seria una absoluta espontaneïtat, “o sigui una segregació visceral i inconnexa”, i acaba concloent que, en cas que existís, seria incomprensible (és a dir, solipsista), no podem evitar pensar que ell mateix pensa en l’escriptura automàtica de Bréton, que fa noranta anys encara no havia dit ni gall ni gallina.

La discussió, però, era candent sense ser gaire notòria; des del moment en què gent com Carner o Riba havia hagut d’encarar el fet que Maragall els resultava conflictiu (per no ser classicista) però no en podien prescindir. Especialment Riba, que ho converteix en un casus belli amb si mateix, una veritable angoixa de la influència; i que invertirà l’expressió maragalliana “He cregut, i per això he parlat” en “He parlat, i és per això que he cregut”. Al principi, però, Riba desvincula enèrgicament la sinceritat de l’espontaneïtat, veient en la teoria maragalliana una mena de falsa simplicitat; per a ell, “sincer” equival etimològicament a “sencer”. En invertir la frase maragalliana, però, s’obre una escletxa a l’imprevist. Arthur Terry ho explica així:

El poeta, doncs, mai no pot estar segur de com s’acabarà el poema -no sap el que té a dir fins que no ho hagi dit-; un cop finit, en canvi, el poema queda accessible als altres (…) mentre que el mateix poeta es veu convertit en un lector de la pròpia obra. Allò que queda al centre, evidentment, és el mateix poema, no com a entitat fixa i determinada un cop per sempre, sinó com  a força activa dins la qual el poeta i el lector venen a trobar-se.

Riba, però, igual que Carner (o que Pla) desconfia de la immediatesa. De la seua aparent facilitat. I l’aborda des del joc etimològic amb la integritat; des d’una idea de l’individu com a construcció narrativa coherent. És allò que Ferrater Mora va anomenar la “continuïtat”: aquella actitud que converteix la pròpia biografia en un tot orgànic, on cada acte és explicable a partir dels actes precedents, se’n deriva. Com si la vida fos una única frase que es va construïnt, diu Ferrater Mora. Per això Carner reescriu i reordena els seus poemes, i per això mateix Riba s’ho pensa molt abans de publicar-los, i es nega a tocar-los un cop publicats. La preocupació és, fet i fet, aquesta:

Dins la nit, els meus anys

han cridat i em desperten;

semblen ocells perduts,

sóc d’ells i no em coneixen:

són meus i van errants

perquè no em pugui entendre

quan cerco en el meu cor

què m’ha fet gran i feble.

¿Què hi dius tu, pur infant

que encara et meravelles

de sobte, amb brusc delit,

pels ulls, per on vas créixer,

i de qui guardo, amb corn

profund, les orelletes

tan fines a escoltar

les tendres veus que vencen?

¿Què hi respondries tu,

infant que jo vaig ésser,

tu que eres simplement,

tu que no pots comprendre

que el cor sigui pesant

i les coses esquerpes,

i el somni tingui risc,

i tot amor tristesa?

Per a ignorar-ho jo

i que, uns minuts, la teva

ventura elemental

revisqui en mi de sempre,

cal que et cedeixi a tu

i que ho pagui creient-me

i sentint-me dir foll,

foll que no mira enrera.

¿Qui somriurà dels dos,

el vell que no preveies

futur de tu, oh infant,

o tu, fonda innocència?

Sols sé que miro el riu

al llarg de la ribera;

i sempre sóc el punt

on l’aigua fa el seu pur

començament de perdre’s.

La sinceritat, però, és sempre una forma de mostrar-se. Fet i fet, i tornant als dietaris, Canetti deia que els únics que valen la pena són aquells que l’autor ha escrit sense saber que es publicarien.

Tabac

Posted in Carlos Barral, El món coetani, Josep Pla with tags , , , , on Mai 14, 2009 by joantdo

Feia temps que volia compartir amb vostès una observació de Carlos Barral, publicada el juny de 1981. Comença explicant una anècdota: en un aeroport, un passatger descobreix que li han venut un bitllet per al sector de no fumadors. Es queixa, intenta que el canviïn de lloc i finalment, a base de ser directament impertinent, ho aconsegueix. Barral aleshores explica en quin estat es troba la prohibició del tabac als Estats Units:

Esa cruzada antitabáquica, por otra parte, ha engendrado una especie de paranoicos sumamente abundante que emplean buena parte de sus disponibilidades de conversación en el apostolado de la higiene y en convencer a todo hijo de vecino de que dejar de fumar es una suerte de resurrección espiritual y física que renueva para siempre la imagen del mundo y de nuestro papel en él. No se trata solamente de que el haber dejado de fumar mejora la salud y prolonga la vida, sino de que la vida es mejor y el mundo más hermosos cuando la viven y lo ven los que no fuman. Unos pelmas intolerables. (…)

Desaconsejar el tabaco es cosa distinta que reprimirlo y convertirlo en materia de execración social. Probablemente no existen en el mundo fumadores habituales que no sean conscientes de que el tabaco es agente patógeno y de que su adicción les hace daño, algun daño. Está bien que las instituciones sociales difundan noticias detalladas sobre la peligrosidad del tabaco, pensando en que, aunque todos los fumadores saben que el tabaco es malo, algunos no se dan bastante cuenta del grave riesgo sanitario que fumar implica. Pero no está bien que esas instituciones pasen por alto la dignidad de la costumbre de fumar y sus incidencias en la cultura social. Fumar, por lo menos desde mediados del siglo XVIII, es parte importante de la cultura gestual de las sociedades occidentales. El acto de fumar tiene para muchos estrecha relación con los mecanismos de estímulo de la atención, de los arranques de la reflexión o de la imaginación, y forma parte del código de gestos con valor semántico en la relación entre las personas. Todos sabemos que el que ha dejado de fumar sufre frecuentemente una especie de castración en sus hábitos expresivos que se hace notoria y desagradable a sus interlocutores. La pipa forma parte del disfraz de simpatía y de las armas de seducción de muchos personajes, y el cigarrillo otorga a las manos frecuentemente una excusa para demostrar su vivacidad en situaciones en que la inmovilidad es agresiva o proclama la indefensión. Fumar es insalubre, pero no absolutamente malo, y estaría bien que alguien se lo recordase de cuando en cuando a los que programan campañas de regeneración higiénica de las sociedades. Sus campañas convencen a muchos e impiden que muchos más contraigan un vicio seriamente perjudicial, pero engendran, como se ve, locos apostólicos e irritantes, irrespetuosos para con una vieja y noble forma de cultura social.

Hi podem estar més o menys d’acord; de tota manera, allò interessant és la manera com Barral, oposa al pragmatisme sanitari una mena d’estètica (gestual, cortesa) de les relacions. Jordi Jové, en el magnífic pròleg del llibre, recorda una frase de Ferraté: “estudio de ademanes”. El primer té de la seua banda l’objectivitat (fins que no es demostri el contrari), i Barral ho concedeix; però defensa, per la seua banda, la relació del tabac amb la reflexió, la imaginació i l’expressió. Una mica com quan Pla, a la televisió, parlava de la necessitat del cigar per trobar l’adjectiu.

L’ou de la serp, a Berlin

Posted in Christopher Isherwood with tags , , , on Abril 24, 2009 by joantdo

Christopher Isherwood relata l’ascens del nazisme com si fos una mena de cataclisme sord, imprevist, que trenca tota l’estructura argumental de Farewell to Berlin i, quan esclata, ho fa de manera aspra, aprofitant una el·lipsi i una transició cap a la forma del diari (que és de tota manera la que s’endevina en l’origen del llibre); tot plegat propicia la noció d’una metamorfosi, d’un canvi difícil d’entendre (com resulta difícil d’entendre que, de cop, la dispesera accepti el nou règim com si formés part de l’ordre natural) i, en les notes cada cop més fragmentàries del desenllaç, una imminència ominosa.

Isherwood, però, circumscrit a les circumstàncies del personatge que focalitza el seu relat, no mira de profunditzar en les causes objectives del fenomen. Eugeni Xammar i Josep Pla, que en aquella època també voltaven per allà, sí (i a Pla n’hi quedarà, per tota la vida, una por cerval a la devaluació de la moneda) i van entrevistar Adolf Hitler, quan tot just era un pelacanyes, quan encara no era pràcticament ningú. En les seues respectives versions de l’entrevista, Pla i Xammar deixen que el personatge s’esbravi; el primer subtitula el text “Monòleg”. L’efecte, involuntàriament, és més aconseguit que en la fantasia de Ricardo Piglia sobre la trobada del pintor mediocre Hitler amb l’escriptor neuròtic Kafka; segons Xammar, Hitler és

el ximple més substanciós que, des que som al món, hem tingut el gust de conèixer. Un ximple carregat d’empenta, de vitalitat, d’energia; un ximple sense mesura ni aturador. Un ximple monumental, magnífic i destinat a fer una carrera brillantíssima. (D’això darrer ell n’està encara més convençut que nosaltres mateixos)

Tornant a Isherwood, es limita a registrar només actituds, amb una certa nostàlgia pel Berlín d’entreguerres on eren possibles Sally Bowles o el blaibonetià Otto Nowak. Hi ha més sentiment que no examen racional: els nazis són, de fet, solament una ombra fora de camp, no caracteritzada, un mer suggeriment que el coneixement que tenim dels fets posteriors reforça i omple de sentit. Isherwood dóna les bases per pensar aquell canvi, sense desenvolupar-les explícitament: la misèria (i la por de la misèria), el recel, el cinisme, la desorientació.

Lluny, per tant, de l’opció al·legòrica plantejada per Jünger a En els espadats de marbre.

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.