Arxivar per lèxic

Zürichsee

Posted in Antoni Pous, Paul Celan, Segimon Serrallonga with tags , , , , , , on Març 28, 2009 by joantdo

Vet aquí el poema “Zürichsee”, d’Antoni Pous:

 

Còrrec de silenci mut, dens de calitja humida.

A mig pendís de la nostra edat, fondal avall

cap al llac, un home atura un batre

afogat de gavines. Llac espillat d’ungles!

Ull clivellat de la terra! Per l’entrecuix del cel

com regala sang el puig antic dels homes!

Nin o ja noy, rusc, com t’eixamenes de crims

per l’ayre que us lliga! Ara, d’aquesta vora, arriba

l’enllapissada de la nafra solar.

 

 

Llac! Espill viat de sang! Fondal obert! Tancat! Ulls!

El cor del temps cedeix a aquesta voliaina roja.

Es reticula, vibra, entre filats d’espai bessons,

ara que l’ayre es refreda. Temps encebat de gluen!

Punt angulat d’arestes! A l’enxarxat de l’ull

com es sangtraeix la malva còrnia del vespre!

Iris o bé deu, canal, quina closa lenticular

glaça el bri que us grifolla? Ara, cristal·lí enfora, brunz

l’enllardissada de l’ungleig lunar.

 

Viaró de llums madur, dur de ferritja rodona.

Del cor glaçat dels anys, calladís amunt,

llisca, amunt, la brillantor sonora

el món absent dels pares. Clivell ensementat d’espurnes!

Tija vibrant de paraules! Per l’angulat de llums

quins rierons de veu distintament germinen?

Crims o ja mots, gruix rodonenc de l’ull,

quin buf de records us congela! Ací, d’aquesta vora, lluu

el cristall de la sangassa solar.

 

Ramon Farrés relaciona “l’enllapissada de la nafra solar” amb el vers “Llum alè enllantiat. Sang enllapissat”, traduït de Celan per Pous mateix. L’original, “Schneebett”, diu “Atemgeflecktes Gelucht. Strichweise Blut”; Reina Palazón ho traduirà per “Lámpara maculada de aliento. Estrías de sangre”. Igualment, la traducció de Celan “Veus, en el verd / de la faç de l’aigua clivellat” (“Stimmen, ins Grün / der Wasserflächte geritzt”; segons Reina Palazón, “Voces en lo verde / de la superficie del agua rayadas”). I també, naturalment, l’aparició insistent dels “ulls”, o del “cristall” final.

Pel que fa a l’ortografia arcaica, Segimon Serrallonga relaciona el “puig antic dels homes” amb el “puig d’Adam”, el “calvari” i, és clar, “Puig Antich” (sobre qui també ell fa un poema), “nin o ja noy” amb Andreu Nin i el Noy del Sucre, i “l’ayre” amb Francesc Layret. El primer vers (també ho indica Farrés) ve d’aquí:

 

Van pujant per camins envoltats de calma i silenci,

foscos, abruptes, del tot submergits en tenebres espesses.

 

Que és la traducció de Jordi Parramon del fragment de Les Metamorfosis d’Ovidi on s’explica com Orfeu i Eurídice pugen de l’Hades. Adela M. Trepat i Anna M. Saavedra, el 1930, ho traduïen així:

 

Prenen un corriol pendís a través del mut silenci,

escarpat, fosc, ple d’una calitja obaga.

 

No busquin “gluen”; no és en cap diccionari (cosa que significa, aviso, que el poeta no la va traure d’allà). De tot això, Segimon Serrallonga en dirà: “o se l’entén en el que diu (que és el que vol dir) o no se l’entén gens. No dóna la mà (no vol febleses) (no vol complaure)”. Resulta curiós llegir-ho vora aquest fragment sobre de la tesi de Pous sobre Llull:

Ha estat advertit per la majoria d’investigadors de l’obra de Llull, i ell mateix tot sovint ho adverteix amb un punt d’admiració, que ara i adés apareixen en els seus llibres mots rars, o inexistents, i terminologies especials. Per a situar l’abast d’aquests tractes familiars de Llull amb el seu català, cal tenir present, primer, que Llull pren el seu bé lingüístic de la llengua parlada i que sovint se’n serveix, sobretot en els aspectes narratius de la seva obra, a nivell de llengua parlada; i, segon, que sobre la base de la llengua parlada, Llull sotmet els mots a fixacions de restrenyiment i ampliació a nivell tècnico-científic.

El problema, en Pous, ja és com fer-se càrrec d’una tradició possiblement dual: “crims o ja mots”. Paraules que pareix que no venen d’enlloc, però també persones assassinades en una història que té ben poc d’oasi. En aquest tractament del llenguatge, però, devia pensar Serrallonga quan va escriure el seu al·lucinant “Lletres de goig a Toni Pous“, on el declara (inventant, per sufixació com Llull, un adjectiu per a Pous): “meitadívol“.

Anuncis

Escriure després (2)

Posted in Blai Bonet, Dilemes with tags , , on gener 13, 2009 by joantdo

Joan Fuster, als anys cinquanta del segle passat, s’escandalitzava en privat de les llibertats dialectals dels joves escriptors mallorquins d’aleshores, tot i que en públic mesurava les seues paraules, insinuant tot just l’ombra d’una dissensió. Un d’aquells joves, Blai Bonet, seguiria temps després esberlant encara més la gerra neoclàssica, arribant al clímax, potser, en els dos llibres (El poder i la verdor i Teatre del Gran Verd) publicats a Guaret.

A Teatre, VII, ens narra la trobada entre Vicente Gaos i Antonio Machado; est últim reapareix la cant IX, en el qual, camí de l’exili, es troba amb Carles Riba. En ambdós casos trobem un Machado decrèpit, malalt i emmarat, en franc contrast amb la imatge àulica, alada, del personatge públic del poeta. Com en el cas de la comparació del lleig Sartre i el guapo Camus (l’angoixa del qual és més creïble perquè ell segur que folla) d’Els ulls, la fisiologia, la perspectiva des del cos,  impugna, o almenys relativitza, les construccions culturals.

Una mica abans, al cant III, s’ha revelat l’enemic a abatre, en oposar Rimbaud a Valéry; en la mateixa direcció, el fragment 41 d’El poder i la verdor rebutja verlainianament la literatura (però ja sabem que, fent literatura, “rebutjar-la” és més que res marcar el terreny). Amb un gest abrupte, Bonet aixeca la corporalitat contra les idealitzacions: la migradesa dels genitals del personatge de Daniel, a l’inici d’este mateix llibre, el du a estimar-ho “tot en tot”, mentre que la fimosi (solucionable mitjançant la circumcisió) és l’origen de la propensió dictatorial d’Adolf, pintor fracassat.

Uns anys abans, a l’altra costa, Pier Paolo Pasolini plantava cara als poetes hermètics i als rostres canviants del feixisme. Diu Geno Pampaloni: “Contra la reïficació, els veritables racionalistes i laics es proposen per tant d’incloure en el camp de la raó també l’irracional en tant que matriu d’una veritat existencial no adulterada, més propera a les arrels de la vida”.

La “immediatesa carnal, despietada i lliure, de la vida” és aleshores vista com una “innocència” extracultural des de la qual “constituir un nou univers de valors”; la recuperació expressiva del “magma social” (el dels suburbis romans) on es troba aquesta innocència, aquesta verdor, troba en el dialecte, segons Asor Rosa i Cicchetti, un “instrument necessari de mimesi“, apte per tornar a les “fonts narratives i didascàliques de la poesia d’abans del noucents (…) per realitzar un efecte encara més escandalós de poesia impura, violentament antihermètica”.  Es recupera una comunitat del passat, buscant-hi una opció viable per a la utopia, necessàriament futura.

El joc, però, acabarà sent més complex en ambdós casos. Salò registra el final d’aquesta utopia; al fragment 36 d’El poder i la verdor descobrim que el Daniel, que tot ho estima, té personalitat múltiple: quan menja terra es fa dir Adolf…

Detalls

Posted in Blai Bonet, Els altres, Gabriel Ferrater, W. G. Sebald with tags , , , , , , , , on Desembre 18, 2008 by joantdo

Susan Sontag (“Una ment de dol”, TLS, 25 de febrer del 2000) ho explica prou bé:

El viatge allibera la ment per al joc de les associacions, per a les afliccions (i erosions) de la memòria, per a tastar la solitud. La consciència del narrador solitari és la veritable protagonista dels llibres de Sebald (…). És l’autorretrat d’una ment: una ment inquieta, una ment crònicament insatisfeta; una ment angoixada; una ment procliu a les al·lucinacions (…). Però l’angoixa mental evocada lacònicament que envolta la serena consciència culta del narrador mai no és sol·lipsista, com en la literatura de menor interès.
Allò que ancora la consciència inestable del narrador és l’amplitud i l’agudesa dels detalls. (…) A banda del fervor moral i les dots compassives del narrador (en això s’allunya de Bernhard), allò que manté aquesta escriptura sempre fresca, i mai solament retòrica, és el saturat anomenament i visualització en paraules: això i el recurs sempre sorprenent a la il·lustració representativa.

Recordo que, a Heart of darkness, de Conrad, Willard no para boig perque té l’obligació de vigilar constantment la caldera del vaixell. Pere Ballart, amb la idea de la concreció imaginativa, ho ha explicat de mil formes, igual que Josep Pla quan rememora els seus inicis com a escriptor i la intervenció d’Alexandre Plana: el detall concret evita que l’esperit naufragui en la vida abstracta, com en deia Ferrater.

És, fins i tot, una qüestió de lèxic: tota la poesia catalana que arrossega encara l’herència postsimbolista es perd en una combinatòria tediosa de “miralls”, “record”, “oblit”, “temps”, “silenci”, etc. En canvi, el lèxic riquíssim de Blai Bonet, localitzat, datat en el temps, és irrepetible.

Localisme

Posted in Alcover-Moll, Postil·les, Segimon Serrallonga with tags , , on Octubre 21, 2008 by joantdo

Vet aquí el poema “Localisme”, de Segimon Serrallonga:

La llibertat té llocs, o no ho sabies?
Una escala a la biga de la lliça!
I encara pujaríem hores de claror
i Brull amunt esbrollaríem branques al capvespre.
Podríem fer badar la porta esbornegada del Dascó
i beure aigua de glaç a la Font Negra.
Demà potser hi haurà assassins pertot
i es llevaran els boscos per Castella.

La imatge d’amenaça final és, naturalment, la de Macbeth, també emprada algun cop per Foix. “Esbornegada”, d’altra banda, és un mot que no apareix ni a l’Alcover-Moll, tot i que Ruyra l’empra a La parada. De fet, Serrallonga, com el seu amic Antoni Pous (de qui un dia o altre ens tocarà parlar) empra un català ric, fins i tot remot, ple d’aquesta mena de sorpreses. Això, naturalment, cansa aquells lectos mandrosos que volen llegir coses a l’alçada de la seua intel·ligència; però no els que hi van per aprendre alguna cosa (ni que sigue descobrir que l’idioma no és tot seu).

Dialecte

Posted in Postil·les with tags , , , , on Octubre 4, 2008 by joantdo

Tot el llenguatge és a disposició de qui escriu, com una taula plena de martells, tornavisos, medidors, peus de rei, cintes de paper de vidre, pinzells, rodets, serres i enformadors. Pot agafar, en cada cas, l’eina que els va millor. Per la seua funció, pel seu material, pel seu pes.

Pot jugar, per exemple, a unir la morfologia ebrenca amb el lèxic illenc, tot parlant de l’escenari barceloní. Alguns llicenciats en filologia catalana no se n’adonaran, potser perquè ja en saben massa de bon antuvi, tot i la bona intenció; preveuen fins i tot el gust de les paraules.