Arxivar per llenguatge

Discontinuïtat

Posted in Manuel Pérez Bonfill with tags , , , on Mai 13, 2009 by joantdo

En alguns relats de Manuel Pérez Bonfill apareixen llargues enumeracions (de vegades, pàgines senceres); és com si l’autor fruís pel simple fet d’anomenar. Així, per exemple, quan en un moment determinat, dins una comparació, podria limitar-se a dir “animals de presa”, els enumera tots (tords, guatles, estornells, etc.) de manera exhaustiva, oblidant-se del referent real del símil (que són els soldats republicans) i fins i tot de l’argument. Són moments, de fet, que trenquen el marc de la representació, posant el llenguatge en primer terme.

Altres vegades apareix una digressió. Així, al conte “Biquinis”, un seguit de pàgines giren al voltant del “melic”, amb una exhaustivitat enciclopèdica. O apareixen llargues descripcions d’un detallisme obsessiu:

els peixets vermells, taronja, grocs, o grisos amb ratlles fosques, estrafent zebres o tigres, que irisaven l’aigua amb petites moles d’un extrem a l’altre de l’estany artificial, inútilment, estúpidament removent una mena de suc espesseït pel llot del fons i un podrimener de deixalles i fullaraques, canviant de lloc, escorcollant una altra zona, per a tornar, a la fi, al mateix punt de partença, sense finalitat aparent, sense objectiu, a poc a poc i amb obsessió, a remolc de l’imprevist, tal com un caprici de la naturalesa i de l’instint.

I molt sovint, sobretot en els primers llibres (on els relats eren més llargs) hi ha ruptures en la linealitat; és com si el text s’hagués compost ensamblant peces soltes. Així, “Furtiu” alterna fragments del present del protagonista amb fragments del seu passat, quan anava a parar el filat. La contigüitat, aliena al fil temporal, que s’estableix, desvetlla nous sentits: el nen que en voler caçar un conill és atrapat a la trampa parada pel seu oncle conviu amb l’adult que se sent observat i jutjat:

Es neguiteja. S’aclapara considerant que ser viu és estar condemnat a gestar alguna cosa. “És per això”, barrina, “que a tothora ets en perill que et vigilin, que t’indaguin, que t’escorcollin fins al moll dels ossos”

Hi ha també un joc amb les mirades: la del conill agafat a la trampa infantil, els ulls profunds de la noia que va rebutjar el protagonista, ell mateix mirant les veïnes: “els ulls són com els traus de la nostra armadura carnal, que ens permeten abocar-nos a l’exterior”. Però més tard:

Una nineta desorbitada – un trepant que tot ho travessa -, que, a frec de la reixeta prova de penetrar en el pis i descobrir-lo, a ell, en la seva més despullada intimitat, amb una finalitat que no entén, que se li escapa, però que imagina paorosa (…). No es nota els peus, enclavats al mosaic, els genolls li fan figa: la pupil·la que el fita el fascina.

En el conte “Fràgils”, s’encadenen una sèrie de discursos incoherents; finalment descobrim que són els monòlegs dels pacients d’una clínica mental. Tot és així: el desordre acaba donant compte de l’existència d’un narrador, d’un demiürg en l’ombra que determina la disposició dels fragments, movent els personatges; uns titelles immersos en un univers que els supera (fins i tot en un relat lineal com “Deixalles”).

Anuncis

Traduint el gira-sol

Posted in Eugenio Montale, Narcís Comadira, Tomàs Garcés with tags , , , , , , , on Març 31, 2009 by joantdo

El poema de Montale fa:

 

Portami il girasole ch’io lo trapianti

nel mio terreno bruciato dal salino,

e mostri tutto il giorno agli azzurri specchianti

del cielo l’ansietà del suo volto giallino.


 

Tendono alla chiarità le cose oscure,

si esauriscono i corpi in un fluire

di tinte: queste in musiche. Svanire

è dunque la ventura delle venture.


 

Portami tu la pianta che conduce

dove sorgono bionde transparenze

e vapora la vita quale essenza;

portami el girasole impazzito di luce.

 

Tomàs Garcés tradueix:

 

Porta’m el gira-sol. Vull trasplantar-lo

en el meu clos recremat del salobre,

i mostrar tot el dia als blaus miralls de l’aire

l’angoixa groga del seu rostre.


 

Les coses fosques de claror sedegen,

i s’esgoten els cossos en fluència

de tintes, i les tintes en música. Esvair-se

és, doncs, el goig suprem.


 

Porta’m, oh tu, la planta que acompanya

al lloc on brollen àuries transparències,

la planta que evapora com un perfum la vida;

porta’m el gira-sol enfolleït de llum!

 

Narcís Comadira, per la seva banda, ho gira així:

 

Porta’m el gira-sol perquè el trasplanti

al meu terrer cremat de tanta sal,

i mostri tot el dia als blaus mirallejants

del cel l’ansietat del seu rostre groguís.


 

Van cap a la claror les coses fosques,

s’exhaureixen els cossos en un flux

de colors: aquests en músiques. Esvanir-se

és per tant la ventura de les ventures.


 

Porta’m ara la planta que ens adreça

allà on sorgeixen rosses transparències,

que evapora la vida com essència;

porta’m el gira-sol esbojarrat de llum.

 

Cal recordar aquests mots de Calvino: “en una època de paraules genèriques i abstractes, paraules que serveixen per a qualsevol ús, paraules que serveixen per a no pensar i no dir, pesta del llenguatge que desborda del que és públic a allò privat, Montale ha sigut el poeta de l’exactitud, de l’opció motivada del lèxic, de la seguretat terminològica destinada a capturar la unicitat de l’experiència”.

El “terreno” montalià esdevé en Garcés un “clos” (‘terreny circuït de parets, de reixes, de tanques, etc’); en Comadira, un “terrer” (‘terra on hom s’ha criat, on hom viu’, ‘terreny’, ‘sòl de terra més o menys pitjada, per oposició al sòl de roca, de rajoles, etc.’). És igualment interessant adonar-se que “recremar” (‘torrar amb excés’) és un mot de sentit més restringit que no pas “cremar”. Al tercer vers Garcés fa desaparèixer un encavalcament (un recurs bàsic en el tractament montalià de la mètrica), canviant de passada la relació entre substantiu i adjectiu (que són els mateixos, “blau” i “espill”, però amb els papers canviats). Igualment, el “giallino” no és el groc (que és “giallo”); Comadira proposa un “groguís”.

És interessant comparar l’angoixa amb l’ansietat. La primera pot ser una opressió, un respir fatigós, a causa de la xafogor de l’atmosfera, d’un estat morbós, d’un disgust, etc. així com el propi estat atmosfèric que provoca aquella sensació. O pot ser també una opressió de l’ànim, un fatic, un afany extrem; d’aquí deriva la noció kierkegaardiana d’un estat anímic, no determinat per cap cosa concreta, característic de l’home, que li revela l’essència del seu ésser, la seva nul·litat finita davant la infinitud de Déu. I, finalment, el malestar profund, alhora físic i psíquic, determinat per la impressió d’un perill imminent, indeterminat, davant el qual hom resta impotent. Pel que fa a l’ansietat, pot ser una viva inquietud a propòsit d’un esdeveniment futur o incert, o bé una pertorbació psíquica caracteritzada per un estat d’extrema inseguretat i inquietud. Ambdós mots són ben fronterers (¿com distingir l’opressió de l’ànim de la inquietud psíquica?).

Encara pitjor amb esvanir-se i esvair-se: esvanir-se és ‘desaparèixer del tot’, ‘perdre poc a poc la força’ i ‘perdre el coneixement’. En canvi, esvair-se no només és reflexiu: esvair és ‘desfer, posar en confusió l’enemic’, ‘envair (un país, una ciutat), saquejant-los, devastant-los’, ‘dissipar, extingir’ (d’on salta cap a l’ús pronominal’ i, finalment, ‘defallir, especialment per efecte de no haver pres aliment d’estona’. ¿Com decidir-se?

Zürichsee

Posted in Antoni Pous, Paul Celan, Segimon Serrallonga with tags , , , , , , on Març 28, 2009 by joantdo

Vet aquí el poema “Zürichsee”, d’Antoni Pous:

 

Còrrec de silenci mut, dens de calitja humida.

A mig pendís de la nostra edat, fondal avall

cap al llac, un home atura un batre

afogat de gavines. Llac espillat d’ungles!

Ull clivellat de la terra! Per l’entrecuix del cel

com regala sang el puig antic dels homes!

Nin o ja noy, rusc, com t’eixamenes de crims

per l’ayre que us lliga! Ara, d’aquesta vora, arriba

l’enllapissada de la nafra solar.

 

 

Llac! Espill viat de sang! Fondal obert! Tancat! Ulls!

El cor del temps cedeix a aquesta voliaina roja.

Es reticula, vibra, entre filats d’espai bessons,

ara que l’ayre es refreda. Temps encebat de gluen!

Punt angulat d’arestes! A l’enxarxat de l’ull

com es sangtraeix la malva còrnia del vespre!

Iris o bé deu, canal, quina closa lenticular

glaça el bri que us grifolla? Ara, cristal·lí enfora, brunz

l’enllardissada de l’ungleig lunar.

 

Viaró de llums madur, dur de ferritja rodona.

Del cor glaçat dels anys, calladís amunt,

llisca, amunt, la brillantor sonora

el món absent dels pares. Clivell ensementat d’espurnes!

Tija vibrant de paraules! Per l’angulat de llums

quins rierons de veu distintament germinen?

Crims o ja mots, gruix rodonenc de l’ull,

quin buf de records us congela! Ací, d’aquesta vora, lluu

el cristall de la sangassa solar.

 

Ramon Farrés relaciona “l’enllapissada de la nafra solar” amb el vers “Llum alè enllantiat. Sang enllapissat”, traduït de Celan per Pous mateix. L’original, “Schneebett”, diu “Atemgeflecktes Gelucht. Strichweise Blut”; Reina Palazón ho traduirà per “Lámpara maculada de aliento. Estrías de sangre”. Igualment, la traducció de Celan “Veus, en el verd / de la faç de l’aigua clivellat” (“Stimmen, ins Grün / der Wasserflächte geritzt”; segons Reina Palazón, “Voces en lo verde / de la superficie del agua rayadas”). I també, naturalment, l’aparició insistent dels “ulls”, o del “cristall” final.

Pel que fa a l’ortografia arcaica, Segimon Serrallonga relaciona el “puig antic dels homes” amb el “puig d’Adam”, el “calvari” i, és clar, “Puig Antich” (sobre qui també ell fa un poema), “nin o ja noy” amb Andreu Nin i el Noy del Sucre, i “l’ayre” amb Francesc Layret. El primer vers (també ho indica Farrés) ve d’aquí:

 

Van pujant per camins envoltats de calma i silenci,

foscos, abruptes, del tot submergits en tenebres espesses.

 

Que és la traducció de Jordi Parramon del fragment de Les Metamorfosis d’Ovidi on s’explica com Orfeu i Eurídice pugen de l’Hades. Adela M. Trepat i Anna M. Saavedra, el 1930, ho traduïen així:

 

Prenen un corriol pendís a través del mut silenci,

escarpat, fosc, ple d’una calitja obaga.

 

No busquin “gluen”; no és en cap diccionari (cosa que significa, aviso, que el poeta no la va traure d’allà). De tot això, Segimon Serrallonga en dirà: “o se l’entén en el que diu (que és el que vol dir) o no se l’entén gens. No dóna la mà (no vol febleses) (no vol complaure)”. Resulta curiós llegir-ho vora aquest fragment sobre de la tesi de Pous sobre Llull:

Ha estat advertit per la majoria d’investigadors de l’obra de Llull, i ell mateix tot sovint ho adverteix amb un punt d’admiració, que ara i adés apareixen en els seus llibres mots rars, o inexistents, i terminologies especials. Per a situar l’abast d’aquests tractes familiars de Llull amb el seu català, cal tenir present, primer, que Llull pren el seu bé lingüístic de la llengua parlada i que sovint se’n serveix, sobretot en els aspectes narratius de la seva obra, a nivell de llengua parlada; i, segon, que sobre la base de la llengua parlada, Llull sotmet els mots a fixacions de restrenyiment i ampliació a nivell tècnico-científic.

El problema, en Pous, ja és com fer-se càrrec d’una tradició possiblement dual: “crims o ja mots”. Paraules que pareix que no venen d’enlloc, però també persones assassinades en una història que té ben poc d’oasi. En aquest tractament del llenguatge, però, devia pensar Serrallonga quan va escriure el seu al·lucinant “Lletres de goig a Toni Pous“, on el declara (inventant, per sufixació com Llull, un adjectiu per a Pous): “meitadívol“.

Els silencis de Garriga Barata

Posted in Els altres, Francesc Garriga Barata with tags , , , on gener 19, 2009 by joantdo

A l’inici del tercer llibre de Francesc Garriga Barata, Paraules (1962) trobem aquest proemi:

els que ens han precedit
ens llegaren paraules que no creien.
intentaren forjar-nos en llur foc
i ha resultat mentida el nostre tremp.
i avui arrosseguem la joventut
de paraula en paraula
per trobar l’única
que mantingui virtuts de ressurrecció.

Aquesta desconfiança pel llenguatge heretat (ja només la consciència d’això, d’heretar un llenguatge, allunya Garriga de la major part de poetes joves) acompanya tot el volum, allunyant-lo de la dicció i el lèxic ribians de les entregues anteriors. Joaquim Molas, parlava, al respecte, de poemes “breus i més aviat àtons, sords”, resultat d’una meditació amarga.  Així, el poema 27 del mateix llibre fa:

ja no sabem paraules noves.
l’amistat i l’enveja
la caritat i l’odi
saben el nostre pas.
sota el fracàs del món
intenta l’ànima
la pau intacta.
mes sempre retornem al vòmit:
paraules solament paraules.

El desencís avança: ja no es tracta de les paraules heretades (cas en el qual l’errabundeig pel llenguatge albirava encara la possibilitat de trobar paraules veritables, vivificadores), sinó de tot el llenguatge com a residu d’un fracàs: no només el del món, sinó també el del subjecte que no troba la “pau intacta”, el silenci. Per això “adéu” es demana:

qui podrà retornar-nos la certesa
de quelcom més
que no siguin paraules? (…)
vosaltres que llegiu
digueu-me:
on dormen les realitats?

Deu anys després, el mateix poeta, adreçant-se de nou a uns lectors invisibles, respon, a la “pausa” de Paraules cap al tard:

no ho sabeu?
tots aquells que fem versos
n’escrivim sense lletra
que s’escapen al tacte
i al sabor
i és allí on els poetes
confessem sense dir-ho
tot allò que voldríem que sabéssiu
i no poden paraules
ni mentides
conservar-ne la saba.

El llenguatge, aquí i allà, és identificat amb la mentida; l’única sortida per mirar de dir alguna cosa rau en els espais en blanc, en la tècnica oriental en el dibuix, consistent a deixar espais buits per tal que el lector els ompli de sentit. Aquí s’obre la maduresa de l’autor. Els versos s’aprimen, deixen tot de coses fora, que mai no ens seran explicades per molt que poguem intuir-les; els llibres s’espaien (per mor de les circumstàncies extraliteràries, és clar, però també per la seua pròpia inèrcia reflexiva) fins que, amb Els colors de la nit, el desig pugue ser dit amb totes cinc lletres; però sense exhibir-lo.

Escriure després (2)

Posted in Blai Bonet, Dilemes with tags , , on gener 13, 2009 by joantdo

Joan Fuster, als anys cinquanta del segle passat, s’escandalitzava en privat de les llibertats dialectals dels joves escriptors mallorquins d’aleshores, tot i que en públic mesurava les seues paraules, insinuant tot just l’ombra d’una dissensió. Un d’aquells joves, Blai Bonet, seguiria temps després esberlant encara més la gerra neoclàssica, arribant al clímax, potser, en els dos llibres (El poder i la verdor i Teatre del Gran Verd) publicats a Guaret.

A Teatre, VII, ens narra la trobada entre Vicente Gaos i Antonio Machado; est últim reapareix la cant IX, en el qual, camí de l’exili, es troba amb Carles Riba. En ambdós casos trobem un Machado decrèpit, malalt i emmarat, en franc contrast amb la imatge àulica, alada, del personatge públic del poeta. Com en el cas de la comparació del lleig Sartre i el guapo Camus (l’angoixa del qual és més creïble perquè ell segur que folla) d’Els ulls, la fisiologia, la perspectiva des del cos,  impugna, o almenys relativitza, les construccions culturals.

Una mica abans, al cant III, s’ha revelat l’enemic a abatre, en oposar Rimbaud a Valéry; en la mateixa direcció, el fragment 41 d’El poder i la verdor rebutja verlainianament la literatura (però ja sabem que, fent literatura, “rebutjar-la” és més que res marcar el terreny). Amb un gest abrupte, Bonet aixeca la corporalitat contra les idealitzacions: la migradesa dels genitals del personatge de Daniel, a l’inici d’este mateix llibre, el du a estimar-ho “tot en tot”, mentre que la fimosi (solucionable mitjançant la circumcisió) és l’origen de la propensió dictatorial d’Adolf, pintor fracassat.

Uns anys abans, a l’altra costa, Pier Paolo Pasolini plantava cara als poetes hermètics i als rostres canviants del feixisme. Diu Geno Pampaloni: “Contra la reïficació, els veritables racionalistes i laics es proposen per tant d’incloure en el camp de la raó també l’irracional en tant que matriu d’una veritat existencial no adulterada, més propera a les arrels de la vida”.

La “immediatesa carnal, despietada i lliure, de la vida” és aleshores vista com una “innocència” extracultural des de la qual “constituir un nou univers de valors”; la recuperació expressiva del “magma social” (el dels suburbis romans) on es troba aquesta innocència, aquesta verdor, troba en el dialecte, segons Asor Rosa i Cicchetti, un “instrument necessari de mimesi“, apte per tornar a les “fonts narratives i didascàliques de la poesia d’abans del noucents (…) per realitzar un efecte encara més escandalós de poesia impura, violentament antihermètica”.  Es recupera una comunitat del passat, buscant-hi una opció viable per a la utopia, necessàriament futura.

El joc, però, acabarà sent més complex en ambdós casos. Salò registra el final d’aquesta utopia; al fragment 36 d’El poder i la verdor descobrim que el Daniel, que tot ho estima, té personalitat múltiple: quan menja terra es fa dir Adolf…

Lo dilema

Posted in Dilemes, Toni Sala with tags , , , , , , on Desembre 25, 2008 by joantdo

El dialecte (almenys lo meu) sempre ha oscil·lat entre dos extrems: la fidelitat estricta a un estàndard que és gairebé una idea platònica (perquè ningú el parla, però tothom s’orienta gràcies a ell) i la dispersió babèlica que d’un idioma llatí fèrriament centralitzat, posem per cas, en fa un manoll de llengües romàniques, amb o sense estat, amb o sense literatura, més o menys diferents i mútuament comprensibles. ¿Què passa, aleshores, quan l’estàndard et resulta inútil perquè és gairebé una altra llengua (quan en realitat el que passa és que no és res més que un altre dialecte), però no vols allunyar-te’n excessivament, per esquivar les barbaritats filològiques que tenen lloc a només set quilòmetres de ca teua? I ets conscient, alhora, que tu tens a les mans una arma amb la qual podries bastir un pont entre uns i altres, que fés callar, reduïnt-los a l’absurd, als més barrufets de tots…

Per exemple: Toni Sala, a Autoestop, es planteja: “El paisatge és la pell. Som convexos si el paisatge és concau i concaus si el defora és convex. La lletjor ens fueteja i ens obre la pell. El paisatge ens conforma, és el motllo. / El meu contorn no és l’aire, sinó allò que veig”. I una mica abans ha dit:

La incommensurable capacitat catalana de suportar la lletjor. El desordre, el material barat, la precipitació, abandonament, gasiveria, brutícia, mal gust… Quina fe posaríem en una persona deixada, que no se sap cuidar i que no té prou respecte pels altres per no posar-se una camisa tacada o planxar-se els pantalons? Pentinar-se no és car; és una qüestió de deixadesa. La cara catalana és bruta i decadent, és la de l’home que es desentén del físic i es passa el dia amb xandall o pijama, és l’autoindulgència del dèbil. Quina fe es pot tenir en un país que no ho veu?

El seu passeig per la Catalunya interior, guiat per l’atzar com si fos una deriva situacionista, el du a registrar les deixalles, les cases mal fetes, els nyaps, la lletjor que ja havia descrit a Rodalies. Però també les converses: la degradació paral·lela del llenguatge:

“Jo visco al Guinardó, però al centro no hi vaig. Pisos i pisos i pisos plens de gent, cada vez hi ha més gent que no fot res.”

“Ara han tancat los canals quatre dies perquè no convenia molt, i ara empeçaran demà o demà passat, tornaran a posar aigua i llavons la gent regaran més”

“Antes no hi havia res; només que era això, els focs. Aquí va passar el sigüent, en el temps antic: que hi havien reinats a l’Aragó, hi havien reinats a Catalunya i hi havien reinats a València. I van considerar que això era lo centro dels tres o quatre puestos que tenien ells i van fer això. Allavonses, quan van marxar els moros, això va quedar d’un senyor i ho va donar al bisbat, i lo bisbat va fer aquí un seminari. Allavonses, al cap d’uns anys, se’n va ofegar un, aquí a baix al riu, i van treure els monjos. Aquí, bonic no hi ha res, perquè tot és vell, és un mas vell”.

La naturalitat de l’artifici

Posted in Els altres, Josep Carner, Manoel de Barros with tags , , , , on Desembre 12, 2008 by joantdo

Quan Fernando Pessoa va voler, amb el retorn al paganisme, tornar a les coses en si mateixes i recuperar-ne la immediatesa, va necessitar una veu poètica, la d’Alberto Caeiro, la d’un personatge situat a les perifèries de la versemblança, capaç de veure els núvols com a núvols i res més que núvols. El desdoblament es multiplicava després en una sèrie de veus disperses (Reis, Campos, Pessoa mateix, Soares) que, com diu el tòpic, esdevenien testimonis de la crisi d’una idea del subjecte.

Només una mica més tard, Josep Carner, perdut al seu jardí, necessitava aferrar-se al dogma catòlic per ancorar un deliri imatgístic capaç de fer-lo tornar “al grumoll”. La comparació entre la poesia brasilera i la catalana, ambdues postcolonials, tot i tramposa (perquè no es tracta de la mateixa relació entre idioma i metròpoli i perquè, en realitat, només una de les dues n’és, de postcolonial), és ben curiosa de fer. Mentre els poetes catalans han desenvolupat un esforç ingent (i, al capdavall, manierista i intertextual) per entrar en la tradició occidental tot reproduint-la (i amb la mala sort que aquesta tradició se’ls està morint entre els dits), els brasilers s’han situat directament a l’avantguarda: mentre Foix li recomanava a Brossa que fes sonets, Cabral de Melo el posava sobre la pista de l’antipoesia.

Així, en diversos poemes de Manoel de Barros trobem Bernardo da Mata, un personatge que, trencant amb la por carneriana, esdevé primerament arbre, i després ocell. Si Pessoa qüestionava el subjecte, Barros viu en un moment en el qual, sabent que aquell se sustenta en el llenguatge, és aquest últim qui entra en crisi. Per això ens informa que la “serp de vidre” va empobrir-se en anomenar-la “meandre”. I, en lloc de restar abocat, com un Lord Chandos, al silenci, Barros desconstrueix juganer el llenguatge, entregat a allò que Ligia Savio ha anomenat “contigüitats anòmales”, una sèrie de derives de sentit que es resisteixen a tot encaixament dins les reixes classificatòries dels tractadistes.

Barros sembla, de vegades, allò que Pessoa va voler ser a través de Caeiro, per molt que Eric Ponty avisi que ell també és un fals primitiu. De vegades sembla ell mateix un poeta inventat (qualitat que, de fet, em recorda a Macedonio). I ens engalta l’audàcia de les seues imatges com qui no vol la cosa, disfressant-les gairebé d’art naïf, ocultant que provenen d’una llarga elaboració; si el primitivisme hi és ficció, és ben reeixida. Potser per això en l’antologia Riba del dessemblat van fer falta set traductors diferents; perquè les coses aquí poden ser senzilles, però no són simples.

(Recuperat de Divers, núm. 2, primavera del 2006)