Arxivar per Marcel Proust

Dia

Posted in Bloomsday with tags , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , on Juny 16, 2009 by joantdo

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

Els preliminars de Lloveras

Posted in Enrique Vila-Matas, J. V. Foix, Marcel Proust, Postil·les, Xavier Lloveras with tags , , , , , , , on Abril 2, 2009 by joantdo

Un dels models secrets d’aquest quadern és el pròleg que va fer Xavier Lloveras per a Les illes obstinades. La història és curiosa: un perfecte desconegut (només hi ha notícia, donada per Joan Mas i Vives, d’una mena de pastitxos presentats uns anys abans en un premi on el crític mallorquí era jurat) es presenta al Carles Riba, i el guanya per a sorpresa de tothom, fins i tot d’ell mateix, que ni tan sols havia acudit a l’entrega. Mirat ara (i, en el meu cas, després d’un parell d’anys d’immersió en Carner, passats els quals tot em sonava a fusta), alguns versos grinyolen; el propi autor, en recuperar-ne per a alguna antologia, els ha alterat dràsticament.

En el pròleg, però, evoca una sèrie d’anècdotes. No parla del llibre. No parla de si mateix. En primer lloc, inclou un article de Serra d’Or sobre el rodatge de Suddenly, last summer a Begur. En segon lloc, ens informa de les discussions sobre la identitat d’Homer. En tercer lloc, explica la trobada entre Salvador Dalí i Jacques Lacan. Però la primera secció acaba així, bastint una comparació entre el poeta de la pel·lícula de Mankiewicz i J.V.Foix:

el vertader poeta no sacrifica a la deessa blanca, no escriu als quartos freds de l’hivern, no es refugia a les nits tancades; surt a ple sol, cada estiu, a rebre els blancs i els blaus intensos i els records encesos.

També la digressió sobre Homer desemboca en una altra cosa:

Una fòrmula homèrica pot desplegar tot el món aqueu; una paraula que no havíem sentit des de petits, ens torna (ens torna, no ens recorda) els colors i les olors, la realitat hiperestèsica de la infància; un terrat amb testos vermells (molts de petits on brilla el vermell dels geranis, un de molt gros amb menta i xeringuilla) i un safareig cobert de verdet llefiscós (…) No són, però, com en el cas de Proust, unes sensacions externes les que desperten un món, sinó només unes paraules que conserven, en el seu ritme i els replecs harmoniosos de les síl·labes, una càrrega semàntica que no trobem al diccionari. És la capa de lava que ha preservat aquelles ruïnes. (Vegin, de fet, la secció VI del llibre, a banda dels poemes “Terrat I” i “Terrat II”)

El tros sobre Dalí es gira contra una certa idea d’avantguarda:

Jacques Lacan ha resumit, en una màxima de tall siscentista, una idea bàsica per l’escriptor: l’inconscient està estructurat com un llenguatge, l’informe automatisme psíquic surrealista ensenya, des d’aquest aforisme, el seu ridícul atroç. Dalí ens recorda, i és una lliçó imprescindible davant el caos d’artistes barruts i d’escriptorets essencialistes o simplement “moderns” que ha inundat el nostre segle, que l’art és bàsicament tradicional i necessàriament laboriós.

I la secció X bramarà:

¿No m’he de capbussar i, entre els incerts moderns,

glossolàlic o imbècil, jeroglífics abstrusos

amb joc armar de planys, plors i xiscles confusos,

asintàctics i afòtics, disgraciosos i externs?

¿O entre el text i la brossa badallar mil sextines,

fer un fogall merescut d’escleròtics sonets

o, sense punts ni comes (ja no m’aguanto els pets),

escriure cinc mil llibres amb rocs i vaselines?

(…) O amb decasíl·labs blancs, esllanguits, assenyats,

a mitja veu, humil, amb el cap cot, inane,

timbrar el fràgil examen d’aquesta terra insana

– pàtria o nació? – i els àrids vells amors caducats.

O al·literar estantís clares inconcreteses

amb rimes dures, cares – tres mil cada parell – ,

o amb versos clars, desfets, entre el cant i el consell,

explicar els orgasmes i les flaccideses.

 

En el moment d’aquest atac, certament, me’n separo (és, no m’ho negaran, molt de l’època), però no gaire. Algú, per cert, podria enviar-li una carta a Vila-Matas, respecte a Xavier Lloveras; perquè això de perdre un escriptor per guanyar un llibreter…

L’amistat

Posted in El món coetani with tags , , on Març 18, 2009 by joantdo

Jacques Derrida té un article curiós sobre el perdó, on planteja que el perdó, el veritable perdó, seria aquell que s’apliqués a un acte imperdonable. No sé si jo mateix seria capaç de defensar aquesta teoria davant d’una persona que ha patit una violació; però m’agrada traslladar el procediment mental a, per exemple, l’amistat. La veritable amistat, aleshores, seria la que no demana res a canvi (a diferència de l’amor, que sempre demana alguna cosa). Un veritable favor, per tant, seria aquell que li fesses a un grandíssim fill de la gran puta.

Des d’aquí, seria fàcil saltar a un retret habitual adreçat a la crítica nostrada (i, segurament, també a la del Sénia enllà): que hom parla bé d’un llibre (o el vota en un premi) perquè el tal llibre l’ha escrit o editat un que és amic seu. És sempre una manera d’indicar que, si no fos per aquesta circumstància, del llibre no se’n parlaria (per no entrar en el que passa, raonadament o no, amb les escriptores). Ja ho sabeu: en temps de guerra, tot forat…

Dins el món llibresc, un fenomen tangent amb el de l’amistat és el de les dedicatòries dels llibres de poemes. Ara bé: el problema és sempre què passa si un té un amic que és un bon escriptor. I el fet és que els bons escriptors sovint es coneixen entre si. Feu la prova algun dia d’agafar un llibre de poesia que us hagi agradat, i dedicar-vos a buscar les obres dels autors que hi tenen dedicatòria; com en un Facebook primitiu, en menys d’un any haureu llegit tot el que us interessa.

Tanmateix, en el raonament que indicàvem hi veig una errada de punteria: potser el mal no és de la gent que deixa bé els llibres dels amics, sinó de la gent que no deixa bé un llibre si no és d’un amic (o que no premia un llibre si va amb pseudònim). De la manca de generositat amb els desconeguts, vaja; és això el que després fa malpensar, encertant o no. De la manca de curiositat, en el fons. D’un concepte gasiu del favor com a intercanvi (quid pro quo), com a crèdit amb interessos. I de la vida entesa com un procediment tàctic, a l’expectativa d’esprémer la llimona de l’altre.

I perdonin si m’he posat moralista, avui.

Les fulles de l’abril

Posted in Els altres, Gabriel Ferrater, Josep Carner, Marcel Proust with tags , , , on febrer 10, 2009 by joantdo

El primer volum d’Obres Completes de Josep Carner, publicat el 1957, amaga una decisió encara avui polèmica: refer-los de cap a cap. I reordenar-los. L’operació correspon a allò que Genette va anomenar transposició hipertextual (i “hipertext” és aquí un text literari que deriva d’un text literari previ; és la relació, per exemple, entre Ulisses, de Joyce, i l’Odissea homèrica).

Bona part dels canvis són merament ortogràfics, d’acord amb l’evolució del català entre la data original del poema i els anys 50; altres vegades, l’autor adapta el vers a un model mètric més rigorós (eliminant, per exemple, sinèresis). Hi ha modificacions, però, que van més enllà. Un dels casos més extrems és el de “Les fulles de l’abril”, del llibre de 1925 El cor quiet:

LES FULLES DE L’ABRIL
            I
 
Oh fulles de l’abril, oh prometences
que feu ombres lleugeres pels camins!
Sembleu mig enyorances, mig temences;
mig voleu i mig no, com els destins.
Així som tots, en desgavell d’instints
gronxats entre desigs i defallences.
Qui cull el goig de les blavors immenses?
Els homes som migradament divins.
 
 
            II
 
Oh fulles de l’abril, oh cosa incerta!
No prou ombra ni joia ni fresseig!
Vida que tem, tot d’una que es desperta,
del vent que passa, del dringant rabeig.
En vostre dolç encongiment hi veig
la meva vida inútilment oferta
perquè el diví coratge la deserta
avant el do voltat de guspireig.
 
 
            III
 
I talment la cautela és endebades
i el mig voler no ens lliura de perill.
Fuetejades i socarrimades
també sereu, oh fulles —mon espill!
I de la terra el lamentable fill
mor de perduda bala, de vegades,
tot i haver-se ajupit a les marjades
per no ser sant o per no ser cabdill.
 
 
            IV
 
Fulles d’abril, de tota por joguina,
i jo, l’esma sens goig ni pietat!
En lloc de vida esclava i mort mesquina,
si el nostre cor s’hagués incendiat,
faríem prou en l’èter consagrat
l’interrogant de llum de la gavina
o de l’albatros la volada fina,
senyal heràldic de la tempestat.

Dins la teoria del seny desenvolupada pel llibre, aquest poema obre una esquerda: si “la cautela és endebades”, l’únic resultat de la prudència serà la “vida esclava i mort mesquina” que no deixa cap rastre en “l’èter consagrat” (Enric Cassany, que ahir mateix en parlava, indica encertadament com un dels dos elements alats d’oposició, l’albatros, ens remet directament a Baudelaire; contradint certes teories recents sobre la recepció d’aquest autor a Catalunya); només la gosadia, tot i el perill, és recordada. Lluís Cabré i Marcel Ortín van formular-ho així: “¿On podia trobar el punt de conciliació entre les exigències del seny i la necessitat de llegar un sentit personal?”

El poema de 1957, que només manté la primera estrofa i modifica completament les altres tres (convertint-les en dues), mitiga l’analogia entre les fulles i l’home; el jo poètic és ara un mer testimoni de la caiguda d’aquelles, les quals pertanyen a un ordre cíclic:

amb la despulla del que neix o es bada
cal que rebrolli en renovats intents.

És a dir, la correlació objectiva (les fulles) es manté; el sentit pren una altra direcció, renunciant a fer proposicions morals, limitant-se a constatar la fugacitat de tot (en la línia de la “Cantata dels sabins seculars”); la fugacitat, especialment, de les primeres provatures (¿la caducitat, doncs, de les obres juvenils?). El poema ha esdevingut un altre poema (és, d’altra banda, aquest joc entre diferència i repetició el que ens permet afirmar que una versió és millor, o no, que l’altra).

El problema plantejat per la primera versió del poema, però, no és abandonat, sinó que es projecta sobre altres textos (“A la petitesa”, “Conversa de núvols”, “Dedicació”) i, sobretot, és contestat amb “El noble do” i Nabí. Carner és molt conscient que, com diu Proust, “els éssers més beneits, amb llurs gestos, llurs frases, llurs sentiments involuntàriament expressats, demostren lleis que no perceben, però que l’artista descobreix en ells”. Així, el sentit de la peripècia de Jonàs serà, com va observar Ferrater, prefigurar Jesús i la seua resurrecció; és a dir, esdevenir un símbol. Viure amb seny però alhora ser recordat; el Carner madur troba una manera:

La vida veritable, la vida finalment descoberta i aclarida, l’única vida per tant realment viscuda, és la literatura; la vida que, en un cert sentit, viu a cada instant en tots els homes. (…) Només mitjançant l’art podem sortir de nosaltres, saber allò que veu un altre d’aquest univers que no és el mateix que el nostre

El “noble do” és una expressió treta d’un poema de Goethe, “Dedicatòria“, traduït per Maragall, en el qual es convida el poeta a compartir el regal de les muses; és aquí, en l’escriptura, que Carner troba la manera d’inscriure en l’èter “l’interrogant de llum de la gavina”, sense el deler (que la peripècia de Jonàs insinua que pot ser un deler assassí) de ser sant o cabdill.

Sábato i els porcs

Posted in Ernesto Sábato, José Ángel Valente with tags , , on Desembre 6, 2008 by joantdo

Sempre m’ha entusiasmat aquest text de José Ángel Valente, dedicat a Artaud:

Todos los que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la
cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos
aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el
alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado
nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese
chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu,
son unos cerdos.
Todos los que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la
cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos
aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el
alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado
nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese
chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu,
son unos cerdos.
Todos los que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la
cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos
aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el
alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado
nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese
chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu,
son unos cerdos
Todos lo que tienen puntos de referencia en el espíritu, quiero decir de cierto lado de la cabeza, en zonas bien delimitadas del cerebro, todos los que dominan su lenguaje, todos aquellos para quienes tienen las palabras sentido, cuantos creen que existen alturas en el alma y que hay corrientes en el pensamiento, los que son espíritu de la época y han dado nombre a esas corrientes de pensamiento, pienso en sus trabajos precisos y en ese chirrido de autómata que a todos los vientos da su espíritu, – son unos cerdos.

Hi estic completament d’acord. Per això em fascina la manera com Ernesto Sábato, a El tunel, crea un narrador homodiegètic que, explicant-nos la història d’un assassinat (un desenllaç explicat des de la primera línia), ens endinsa en l’interior d’un maltractador sexual, d’un gelós compulsiu, d’un malalt. No hi ha res en la novel·la que s’esdevingui amb certesa fora de la ment de Juan Pablo Castel; res no és segur, tractant-se d’un personatge que acabarà admetent que tota la seua vida succeeix dins un túnel, a la paret del qual una vegada va creure que hi havia una finestra cap a l’exterior, per on comunicar-se amb una altra persona, la víctima; una comunicació al capdavall fracassada.

El seu monòleg, però, deixa entreveure una violència racionalista (en el setge a què sotmet la seva amant, en la trama perfecta de sospites, deduccions i indagacions amb què l’encercla; només en trobaríem precedents en la violència que Marcel exerceix sobre Albertine en l’obra de Proust) que, alhora que intenta accedir a l’altre, l’aniquila. I tot des de dins: obligant el lector a fer un viatge cap a possibilitats de si mateix que preferiria no descobrir. Però evitant-li, alhora i per això mateix, esdevenir un porc.

La memòria d’Austerlitz

Posted in Els altres, Marcel Proust, W. G. Sebald with tags , , , , , , on Novembre 7, 2008 by joantdo

En llegir els diàlegs platònics, caldria no perdre de vista la seua textura literària. Per exemple, la del Banquet: Apol·lodor i Glaucó es troben, i el primer narra el que li va explicar Aristodem sobre un debat al voltant de l’amor on participaven Sòcrates i Aristòfanes, dins el qual el primer explica el que li va dir Diotima. El discurs sobre l’amor platònic d’aquesta última, per tant, no ens és presentat directament, sinó transmès per una cadena d’interlocutors: la transparència del discurs filosòfic és així negada per l’estructura del text, plena de metalepsis.

El narrador de l’última novel·la acabada per W.G. Sebald transcriu les paraules d’Austerlitz, personatge d’origen incert que en un moment determinat explica el que li ha dit algú que afirmava son pare sobre el triomf del nazisme. Com en La matèria primera, de Francesc Serés, el problema és escoltar, apropar-se a l’altre, reconstruir-ne la història i la manera com aquesta es refà. Altre cop, doncs, el problema de la transmissió, ja que

gairebe no podem retenir res, quan penso en tot el que cau en l’oblit cada cop que una vida s’extingeix, i que el món és com si es buidés si ningú no escolta, ni consigna ni transmet les històries lligades a tants llocs i objectes, que no tenen capacitat de recordar

La superposició de nivells narratius en estil indirecte lliure (fonent totes les veus en un sol teixit) i la hipotaxi sebaldiana assoleixen nivells de veritable paroxisme quan reculem fins a la descripció de la vida al gueto de Theresienstadt, duta a terme mitjançant una sola frase que dura cinc pàgines.

Cap al final del llibre, Austerlitz parla agrament de la lletjor de la nova biblioteca nacional francesa, on troba un empleat que li parla sobre “l’extinció progressiva de la nostra capacitat de recordar, paral·lela a la proliferació de mitjans d’informació”, “la necessitat cada cop més urgent de desfer tot allò que manté un lligam viu amb el passat”, i li revela que l’edifici s’aixeca sobre l’esborrament d’un magatzem d’objectes requisats als jueus.

Segons Txetxu Aguado, “Sebald ja no viu en el temps de Proust on una simple, i meravellosa, magdalena tenia la capacitat de traslladar-nos a l’espai difús, però tremendament satisfactori, del record. Uns quants anys després, els objectes no contenen història perquè han perdut el seu temps i, aleshores, se’ns presenten completament deslligats de la seua existència en l’ahir. No invoquen ni convoquen res”. Austerlitz, de fet, recorda el Marcel proustià quan el fet de “sentir sota els peus les llambordes irregulars de la Sporvojka” el du a recuperar la memòria de la seua infantesa perduda. Les llambordes, en Proust (com més tard en un poema de Gabriel Ferrater), provocaven un enllaç metafòric: el pas fet a Guermantes evocava Venècia, traspassant el temps i l’espai gràcies a la intervenció de l’atzar, dins una percepció fronterera que donava l’espurna de temps pur (paradoxalment atemporal) buscada. La memòria d’Austerlitz, en canvi, és metonímica: ell sent el record al mateix lloc on va esdevenir. I és fragmentari: trigarà molt a trobar una imatge del rostre de sa mare; el problema, aquí, és com bastir una narració de si mateix.

I, en un moment determinat, diu:

No crec pas, va afegir l’Austerlitz, que entenguem les lleis que regeixen el retorn del passat, però cada cop em fa més la impressió que el temps no existeix en absolut, que en lloc seu hi ha tan sols un seguit d’espais entrellaçats d’acord amb les regles d’una estereometria superior, pels quals els vius i els morts transiten lliurement, i com més hi reflexiono, més em sembla que nosaltres, els qui encara estem dotats de vida, als ulls dels difunts som uns éssers irreals que es deixen veure només de tant en tant.