Arxivar per Maurice Blanchot

Tractar-vos de vostè

Posted in Autocrítica, Salvador Company with tags , , , , , , on Abril 28, 2009 by joantdo

Ara mateix estic llegint Silenci de plom, de Salvador Company. Autor que abans va publicar El cel a trossos, recull de contes situats tots ells al poble de Benborser. Allà mateix, es feia referència a un professor universitari, un tal “Antoni Marí o Martí”. A la pàgina 27 de Silenci de plom, el narrador d’una de les històries creuades explica:

La meua relació amb aquest llibre, que es remunta a l’any anterior, quan estudiava el darrer curs de la llicenciatura, va començar, de manera indirecta, quan em van declarar finalista d’un premi barceloní de certa importància. Això i un editor literari com Déu mana, que malauradament plegaria al cap de dos anys, m’havia permès publicar en una editorial catalana de prestigi, sent jo encara molt jove, el meu primer i, de moment, únic llibre: un recull de narracions entrecreuades que tenen lloc al poble dels meus pares (…), Benborser.

En un dels seus diàlegs amb Delfin Agudelo, Rafael Argullol parla sobre la fina línia entre realitat i ficció; ell hi veu el futur de la literatura. I ara recordo un dia que em preguntaven per aquest quadern, i jo explicava que el vull impersonal, i em deien: “Però no oblidis que un blog és sempre un diari”, potser sense gaire consciència de l’abisme que se m’obria als peus. Perquè jo recordo que, per a Blanchot, de vegades un dietari és l’escletxa per on l’obra deixa d’escriure’s.

M’he mogut, en això, amb una decisió tenaç: aquí jo no hi sóc. Primer agafant un pseudònim, només desxifrable per gent que sabés llatí, o ornitologia (per cert: no tinc cap amiga ornitòloga), i vastos coneixements sobre la literatura senienca. Segon, escatimant dades a l’apartat “Sobre mi” (que és el que vostès, per cert, més visiten); però els més veterans recordaran que, aquí, vaig vacil·lar. He jugat a no ser jo, a no ser el “j.t.” que cada dos per tres s’apunta a l’Oficina de Treball, que va presentant-se a oposicions, que disfruta menjant truita amb patates, que cada setmana agafa el tren per veure els éssers estimats. I que, per cert, fins fa un mes ni tan sols tenia ordinador a casa. Tot allò que vostès vegin aquí, per tant, fins i tot el que acabo de dir, podria no ser real. No té cap importància.

Després: jo em vaig llençar en aquesta piscina, igual que en l’altra, sabent que abans de fer el ridícul en públic i fer perdre el temps a la gent (i a mi mateix), calia aprendre’n en algun lloc. I un mestre exemplar va ser aquest. N’hi ha hagut més, naturalment: aquest (o com ficcionalitzar-se a llarg termini; o també com respondre a cada comentari, sigui dolç o sigui agre) o aquest(s) (o com gosar traslladar aquí continguts d’alta cultura sense por al què diran). Entre les coses apreses (i les costums adoptades) al Teatre Buit de la Segona Perifèria, hi ha el costum de deixar comentaris tractant-mos de vostè. Per una qüestió d’educació. No es pensin: després l’home que tiba els fils del titella Subal i l’home que estira les plomes del ninot Palumbus potser anem de birres, ens deixem llibres i comentem les mides d’aquella que passa. Però per aquí ens tractem de vostè. Per cortesia. Per cortesia, també, cap a vostès.

I perquè aquí, naturalment, cap dels dos no hi és tot.

Anuncis

L’amistat

Posted in El món coetani with tags , , on Març 18, 2009 by joantdo

Jacques Derrida té un article curiós sobre el perdó, on planteja que el perdó, el veritable perdó, seria aquell que s’apliqués a un acte imperdonable. No sé si jo mateix seria capaç de defensar aquesta teoria davant d’una persona que ha patit una violació; però m’agrada traslladar el procediment mental a, per exemple, l’amistat. La veritable amistat, aleshores, seria la que no demana res a canvi (a diferència de l’amor, que sempre demana alguna cosa). Un veritable favor, per tant, seria aquell que li fesses a un grandíssim fill de la gran puta.

Des d’aquí, seria fàcil saltar a un retret habitual adreçat a la crítica nostrada (i, segurament, també a la del Sénia enllà): que hom parla bé d’un llibre (o el vota en un premi) perquè el tal llibre l’ha escrit o editat un que és amic seu. És sempre una manera d’indicar que, si no fos per aquesta circumstància, del llibre no se’n parlaria (per no entrar en el que passa, raonadament o no, amb les escriptores). Ja ho sabeu: en temps de guerra, tot forat…

Dins el món llibresc, un fenomen tangent amb el de l’amistat és el de les dedicatòries dels llibres de poemes. Ara bé: el problema és sempre què passa si un té un amic que és un bon escriptor. I el fet és que els bons escriptors sovint es coneixen entre si. Feu la prova algun dia d’agafar un llibre de poesia que us hagi agradat, i dedicar-vos a buscar les obres dels autors que hi tenen dedicatòria; com en un Facebook primitiu, en menys d’un any haureu llegit tot el que us interessa.

Tanmateix, en el raonament que indicàvem hi veig una errada de punteria: potser el mal no és de la gent que deixa bé els llibres dels amics, sinó de la gent que no deixa bé un llibre si no és d’un amic (o que no premia un llibre si va amb pseudònim). De la manca de generositat amb els desconeguts, vaja; és això el que després fa malpensar, encertant o no. De la manca de curiositat, en el fons. D’un concepte gasiu del favor com a intercanvi (quid pro quo), com a crèdit amb interessos. I de la vida entesa com un procediment tàctic, a l’expectativa d’esprémer la llimona de l’altre.

I perdonin si m’he posat moralista, avui.

La campana de vidre

Posted in Adam Zagajewski, Dilemes, Maurice Blanchot with tags , , , , , , on febrer 4, 2009 by joantdo

Adam Zagajewski, a Dwa Miasta (Dues ciutats), afirma:

Ser un poeta jove és una de les situacions més difícils que existeixen: hom sent que encara no s’ha expressat, no s’ha pronunciat, i no hi ha res que desitgi més que ser explícit, exterioritzar-se, materialitzar la seva visió.

Tanmateix, la condició de poeta jove, amb tot i la seva desesperant malaptesa i el menyspreu que li mostra el món, començant pels poetes ja consumats i acabant pels advocats, botiguers, policies, crítics d’art, metges, homes d’estat i les seves dones, filles i amants, reflecteix l’estatus de la poesia molt millor que la posició social més digna dels autors consagrats, elogiats i premiats. Com que els moments d’èxtasi en els quals neix una visió poètica pertanyen a un ordre distint, a una dimensió temporal diversa del dia a dia monòton que omple les caselles dels calendaris, es produeix una escissió que té alguna cosa de dramàtica, i un poeta jove, infeliç i desorientat, és més a prop de la seva veritable existència que un autor llorejat i prestigiós.

El text té una esquerda: aparentment, per al poeta polonès, l’accés a l’edat madura implica automàticament la consagració, els premis, el prestigi; per aixo el poeta jove és l’únic que percep la condició real de la poesia. Potser sigui així: si arribada una certa edat el reconeixement no ve, és probable que el poeta jove deixi de ser ambdues coses. Un sol exemple (José María Fonollosa, posem per cas, o fins i tot Joan Vinyoli), però, ens permetria contradir-lo.

Però, bàsicament, Zagajewski té raó: lluny de premis i distincions, el poeta pren consciència real de quin és el seu lloc en el món. Per això un escriptor marginat com Manuel Pérez Bonfill pot escriure un poema com “Urgències”, on el subjecte es troba acarat a una col·lectivitat que no sap res de Kafka tot i habitar un univers kafkià, un univers on l’individu culte que parla no només pareix sinó que és, literalment, un talós. Per contra, la vida literària funciona com una mena de campana de vidre elitista dins la qual protegir-se de la realitat, menyspreant alegrement aquella gent que mai no ha llegit Gil de Biedma. I a una idea semblant s’agafa Maurice Blanchot en defensar la renúncia de Sartre al Nobel: la concessió del premi significava “castigar-lo: és a dir, recompensar-lo fent que entri en l’elit dels escriptors, fent que admeti la idea d’una elit dins la que es perd la veritat de l’escriptura, la qual tendeix a un anonimat essencial”.

La nit dels autors vivents

Posted in Dilemes, Maurice Blanchot, Roland Barthes, W. G. Sebald with tags , , on Desembre 2, 2008 by joantdo

A l’últim número de Quimera, Graciela Speranza examina què ha passat (especialment a Argentina) amb l’autor un cop que Barthes va decidir, fa quaranta anys, que havia mort. Una època en la qual, suposo que a la cantonada del costat, Foucault li donava un cop de gràcia a cop de sentit comú (alhora que, més imprudentment, certificava la caducitat de la idea d’home). Speranza mateixa indica que poc després, significativament, Barthes publicava un llibre titulat (o batejat) Roland Barthes per Roland Barthes.

En realitat, no crec que Barthes pronunciés un “l’autor ha mort”, o pugués pronunciar la frase així. La seva constatació seria més aviat en un altre temps verbal: “l’autor va morir”. Va morir des del llibre sobre no-res de Flaubert, des dels naufragis de Mallarmé, des de l’atzar de DADA. Essent així, potser de manera no del tot conscient, Barthes apuntava una mena de supervivència, de la qual el primer cop clar damunt la taula és potser l’obra de Sebald.

Perquè l’autor amb Sebald (i amb Michon, i amb Vila-Matas, i amb Magris) reapareix, però ja no com a garantia extraliterària de sentit amb la qual estalviar-se la lectura, sinó com a recurs constructiu dins de l’obra. Tenint en compte que un dels mestres de Barthes és Blanchot, podem entendre el títol de l’article del primer d’una altra manera; entrar a formar part de la ficció és sempre una mena de mort, l’accés a un món fantasmal. El de les identitats canviants de Pessoa.