Arxivar per moment de catarsi

Pedants, ignorants, arrogants

Posted in El món coetani with tags on Abril 27, 2009 by joantdo

No suporto la pedanteria. Encara més: no suporto aquella pedanteria autosatisfeta dels qui creuen que amb els seus propis coneixements, amb el que saben, ja fan prou. Que no els cal, encara, aprendre. La pedanteria dels que menyspreen allò que no entenen. O que ho redueixen a quelcom conegut per millor rebutjar-ho.

No suporto tampoc les etiquetes, les grans reductores. La manera com t’encasellen, com els pedants pretenen deduir, a partir del que ja ets, el que seràs. Aquella facilitat (tan temptadora) per construir ràpides generalitzacions, i convertir-les en dogma. Una especialitat de totes les generacions, dretanes o progres, educades pel franquisme, i de moltes de les educades per la mena de democràcia mitjançant la qual aquell s’ha perpetuat.

No suporto la ignorància arrogant, superbiosa, la que rebutja qualsevol mena d’esforç intel·lectual. Tant la dels que se’t quedaran mirant una estona abans de decidir que ets un “bitxo raro” perquè no t’agraden les cançons de Bisbal, com la dels que se’t quedaran mirant una estona per sobre l’espatlla abans de decidir que ets un mindundi que només escolta cançons de David Bisbal.

No suporto l’arrogància ignorant dels qui creuen que no els queda res per demostrar. Ni la pedanteria dels qui creuen que confonent el porc amb la velocitat (o els poetes capellans amb els polítics condescendents) demostren alguna cosa. Ni els qui creuen que les consignes repetides signifiquen alguna cosa que no sigui la seua progressiva pèrdua de pes, el seu esvaïment.

No suporto les proclames abrandades encadenades anafòricament, amb la seua trampa retòrica. Veient només les palles en l’ull aliè. No suporto tots els qui llegireu o escriureu aquest post pensant “quanta raó té, sort que jo no sóc així”.

Anuncis

Autocrítica (2): el to de queixa

Posted in Autocrítica, Episodis nacionals with tags , , on Desembre 19, 2008 by joantdo

Hola. Potser em recordin vostès de quan fa una setmana algú va deixar un comentari destroyer (tot i que argumentat) aquí, i l’administrador del lloc va llençar la hipòtesi que l’autor del missatge era jo. Ho va deduir, sembla, pel “to de queixa” comú amb altres ocasions que li havia dit alguna cosa, tot identificant-me. Hem acabat amics, ves per on, però aquest fet em va tocar l’ànima.

En realitat, porto tota la setmana pensant-hi; segurament ell té raó. Quan vaig començar el blog, em vaig imposar una sèrie de restriccions, moltes de les quals no venen ara al cas. Una d’elles, però, era parlar sempre en positiu; és a dir, parlar de les coses que m’agraden. Per tant si d’aquí un any (si la broma dura tant) veuen vostès que no he parlat d’alguna cosa, és que ras i curt no m’interessa.

Ara bé: poc a poc, en certs moments, la ràbia se m’ha imposat. Sempre picant amunt, per cert: quan Margarit o Vila-Matas, gent consagrada (i, en el cas del segon, de referència) que, com a tal, crec que tenen una certa responsabilitat (perque la gent els escolta) deixaven anar una atzagaiada indigna del lloc que ocupen. Més que la ràbia, el que se m’anava escapant eren flatulències sarcàstiques. I la maquineta esta ho ha anat reflectint.

Tampoc molts comentaris que deixo pel veïnat acostumen a ser positius. No creguin que es tracta de que jo pensi que el veïnat és mediocre; és més aviat que, si em poso a llegir un post, entro als comentaris i començo a llegir “què bo”, “què gran”, etc, de cop em sento com si m’haguessen convidat a dinar a can Flanders. Per tant, si trobo que és bo, ho llegeixo i rellegeixo, i acaba a la llista que veuen a baix a la dreta. Però em resulta més interessant i divertit donar-li la volta, buscar detalls no dits, contradir-los si crec que s’equivoquen, etcètera.

I bé: això acaba en un to de queixa. Ho admeto. En realitat, pensant-hi aquesta setmana he acabat arribant a la conclusió que participo d’un corrent general. Hi ha escriptors que han rebut tots els premis, amb un èxit de vendes notable, sense cap problema per publicar els seus llibres i distribuir-los fins a l’últim racó de la província, que surten a la tele i diuen el que volen; i aquests escriptors es queixen de rebre “insults i desqualificacions“. Hi ha escriptors amb càrrecs importants, que publiquen novel·les quan volen i a través de premis, Premi d’Honor inclòs, que aconsegueixen que només per a ells es creï un discurs de clausura en una fira literària de renom, on poder citar malament un gran filòsof alemany de referència davant un públic alemany que segurament sap què va dir aquell filòsof, però creuen que estan envoltats d’un “clima de qüestionament constant“.

Naturalment, si gent triomfadora, consagrada, exitosa, es queixa de que les coses li van malament, els que anem darrera, suant per publicar les nostres cosetes (després d’haver suat, en el millor dels casos, per escriure-les), mirant de cridar l’atenció, intentant assumir que ningú parlarà de nosaltres quan haguem mort (ni abans), acabem queixant-mos. Conec joves autors que es queixen quan fan la presentació d’un llibre i les patums a qui han convidat no hi van; es queixen de la manca de curiositat intel·lectual de les patums. Mentrestant, m’imagino la patum a casa seua, mirant les trenta invitacions que li han arribat aquella setmana, i pensant que només que vagi a la meitat d’elles ja no podrà fer obra pròpia. Per al jove poeta no hi ha res més que la seva obra; per a la patum, res més que una possible posteritat que no sap on buscar.

Conec igualment gent a qui la vida se li enfonsa per una mala crítica. Per “mala crítica”, naturalment, em refereixo a una crítica negativa. Igual que hi ha gent enfonsada pel fet de no tenir cap crítica en absolut, ni bona ni dolenta. Gent que triomfa fent narracions quan voldria triomfar fent poemes. Gent que voldria una legió d’admiradores xuplant-li la polla però només té gent que riu cada cop que obre la boca. Escriptors o escriptores que si obren un llibre de crítica literària és només per veure si parlen d’ells. Gent que es queixa de que l’altra gent es queixi. Etcètera. La literatura catalana, suposo, deu ser una cosa frustrant; un pou de ressentiments, d’enveges, on potser sobren autors i falten lectors, tothom ho sap però ningú vol moure fitxa. Però també admeto que, com a lector, aquesta queixa constant deu ser, al final, tan esgotadora com l’intercanvi ensucrat d’afalacs. I sobretot: si maldes per escoltar totes les veus que s’aixequen dels cercles per on vas passant, el panorama acaba sent desolador, perquè sempre acabes creient-te una part del que cadascuna et diu. I tots et donen només culpables: cap ni un et dóna una solució.

En realitat, alguns dels millors creadors (Palàcios, VintróSerés, Mesquida, Perejaume, Pons, Subirats, Sales, Bagunyà) van fent, sense remugar, rebent distincions de quan en quan, o com a mínim fent arribar els seus llibres i/o textos als lectors adequats. I si això últim hi és, la resta ja arribarà. Tal vegada…