Arxivar per paisatge

La llum del Sud-Oest

Posted in José Ángel Valente, Roland Barthes with tags , , , , , on Mai 28, 2009 by joantdo

De “La llum del Sud-Oest”, inclòs dins Incidents, llibret de Roland Barthes traduït per Biel Mesquida:

Qualcú em dirà: no parleu més que del temps que fa, d’impressions vagament estètiques, en tot cas purament subjectives. Però, ¿i els homes, les relacions, les indústries, els comerços, els problemes? Encara que simple resident, ¿no percebeu res de tot això? – Entro en aquestes regions de la realitat a la meva manera, és a dir, amb el meu cos; i el meu cos és la meva infantesa, tal com la història l’ha feta. (…) Perquè “llegir” un país, és primer de tot percebre’l segons el cos i la memòria, segons la memòria del cos. Crec que és aquest aiguavés del saber i de l’anàlisi que està assignat a l’escriptor: més conscient que competent, conscient dels intersticis mateixos de la competència. És per això que la infantesa és la via reial per la qual coneixerem millor un país.

I llegeixo a la vora un article de José Ángel Valente, publicat uns anys abans i titulat “El lugar del canto”: allà Valente reivindica el lloc com a cosa realment viscuda, com a experiència directa, contra la pàtria que és pura retòrica:

El lugar no tiene representación porque su realidad y su representación no se diferencian. El lugar es el punto o el centro sobre el que se circunscribe el universo. La patria tiene límites o limita; el lugar, no. Por eso tal vez fuera necesario ser más lugareño y menos patriota para fomentar la universalidad.

Una cambra amb vistes

Posted in Friedrich Hölderlin, Roman Jakobson with tags , , , on Mai 27, 2009 by joantdo

Un dels conjunts més curiosos de la literatura són els poemes de la follia (o de l’entenebriment) de Friedrich Hölderlin. Expliquem-ne la història.

El pare de Hölderlin mor quan ell té dos anys; sa mare decideix que el nen es dedicarà al sacerdoci, tant si vol com si no vol. Ella mateixa, d’altra banda, administrarà tota la vida l’herència del difunt, fins i tot quan, en arribar a la majoria d’edat, això correspondria a Friedrich. I fins i tot li negarà l’accés a aquesta herència si no segueix la carrera eclesiàstica.

Treballa de preceptor a casa dels banquers Gontard i s’enamora de la dona, Susette (a qui anomenarà Diotima); per això perdrà la feina. Intenta infructuosament independitzar-se. El juny de 1802 fa un viatge a peu del qual poca cosa se sap; aquell mateix mes mor Susette Gontard. Arriba a la casa materna, on sa mare el recrimina per aquella relació amorosa. El poeta reacciona amb violència, i ella declara que està boig.

El 1804 aconsegueix una feina bastant fictícia; en realitat disposava de tot el temps del món, i cobrava del seu amic Sinclair. Però aquest és empresonat; Hölderlin se salva d’anar a petar a la garjola gràcies a un informe mèdic que el declara pertorbat. De manera que, quan torna a casa de la seua mare el 1806, aquesta el fa tancar en una clínica de Tübingen (pagada amb l’herència que dèiem al principi). Allà se li apliquen calmants (belladona, mercuri, opi i cantàrida) i se li cobreix la cara amb una màscara de cuiro que, diu el metge, dóna “bons resultats”.

Quan surt de la clínica el maig de 1807, ja del tot descentrat, el fuster Ernst Friedrich Zimmer accepta allotjar-lo a casa seua. I allà romandrà fins a la seua mort, l’any 1843. Federico Bermúdez-Cañete explica així l’estada: “Al llarg de gairebé quatre dècades contempla des de la finestra el pas del riu i rep l’esmorzar i el dinar puntualment, a la porta de la seua cambra, com un monjo. Tot sovint, la seua enorme energia l’impulsa a passejar durant hores, per la torre i el jardí, i de vegades pel carrer. S’està hores al piano, composant o temptejant melodies, sempre d’oïda, alguns cops amb insuportable monotonia. També canta amb la seua veu de tenor, o assatja amb la flauta. I, sobretot, escriu, escriu sense parar, aprofitant restes de papers (li racionaven el paper, creient així evitar que es sobreexcités amb el treball intel·lectual)”. Un testimoni de l’actitud (realment extravagant) de Hölderlin queda registrat per Wilhelm Waiblinger (que és qui va anotar la paraula “Pallaksch“; però cal dir també que es basa en vuit o nou visites, i que, no sabent grec antic, no va reconèixer el mot grec “pallax”, ‘jove atractiu’), Bettina von Arnim i Gustav Kühne.

Dels textos escrits en aquesta època en queden tot just cinquanta, seleccionats pel propi Zimmer (que periòdicament feia neteja de la cambra) i per altra gent. Són estampes paisatgístiques impersonals (signades sovint com “Scardanelli”), distants, senzilles però estrictament mesurades. Sovintegen, de fet, les que duen el nom d’una estació. Per exemple, “La primavera”:

Quan germina als camps un nou delit

I un altre cop la vista s’engalana

I a les muntanyes, que verdegen d’arbres,

Hi apunten núvols, aires més clars,


Oh, quin goig que omple els homes! Contents

I sols van per les ribes, floreix

Pau i deler, i voluptat d’ufana,

Tampoc no n’és lluny l’amistat fraterna.

Cito per la traducció, força ribiana, de Manuel Carbonell. Bermúdez-Cañete tradueix el delit, “Entzücken”, com “encanto”, i Cernuda com “delicia” (igual que fan Txaro Santoro i José María Álvarez). La “vista”, l’Ansicht original, és també un sinònim del títol (i el contingut), “die Aussicht”, de molts d’aquests poemes, variacions minimalistes sobre una única escena, observada al llarg de molt de temps. Jakobson (en un estudi, en aquest cas, menys absurd del que pensa Jonathan Culler) ho resumeix així:

Els poemes de Scardanelli s’aparten dels circuits socials de la comunicació lingüística perquè renuncien sistemàticament als trets fonamentals d’aquesta comunicació. Al contrari del comportament lingüístic quotidià de l’alienat mental, aquests poemes no contenen cap terme deíctic ni cap referència a l’acte mateix de l’enunciació (…). Segons Beissner, Hölderlin aparta curosament dels versos d’aquells anys tot allò que sigui res propi, personal (…). Els temps gramaticals del text es redueixen al present indistint. (…) Gràcies a la renúncia a la deïxi, els substantius, alliberats així de llur funció referencial, es converteixen, en poemes com ara “Die Aussicht”, en cadenes homogèniament ordenades de noms abstractes (…), llurs diversos components generen múltiples equivalències; precisament és en aquest engalzament recíproc de les parts, tant com en llur integració en un tot compositiu, que resideix el màgic eixarm d’aquests versos pretesament naïfs.

Els celatges de Foix

Posted in J. V. Foix with tags , , , on Mai 19, 2009 by joantdo

En la primera prosa del recull Del “Diari 1918, el protagonista visita uns monjos que pinten i repinten retaules vells, la visió dels quals li produeix una ebrietat exultant; en sortir-ne, troba un pagès, i amb ell es miren la boira; en ella veuen “arranjaments i figuracions immediats”. En la prosa “Ha plogut a bots i barrals”, del mateix llibre, després de ploure “la natura, vigoritzada, ha obert les parpelles amb reflexos maresos damunt la terra fosca”; la imatge assimila la pluja amb un son, passat el qual els ulls s’obren (tal com els núvols es dissipen per deixar passar la llum del sol), alhora que la humitat dóna els reflexos que, marítims, contrasten amb la foscor de la terra i el context muntanyenc del text. Es produeix altre cop l’exaltació; si abans en els retaules hi havia la representació d’un “aeròdrom en procès d’ossificació”, ara el protagonista marxa, endut per un “voler irresistible”, ” a la planella que domina la vall immemorial dels avions perduts i de llurs desferres retrospectives”.

A Foix no se li pot escapar que l’avió és un invent recent, i que la “vall dels avions” no pot ser, com a tal, immemorial. Així, quan Pere Gimferrer, al seu llibre de 1974 veu, en el joc entre retaules i boira, una simple oposició entre cultura i natura, potser oblida que, en altres llocs, Foix juga a fondre-les (sense oblidar, però, l’oposició fonamental). Així, en la prosa “El carter, esmarrit…”, en lloc d’una vila hi ha un “pla boscat” amb pals numerats, per on se senten veus; hi ha un mur, amb una porta que s’obre a un precipici, una vista aèria on es veu (no se’ns diu on) una estança plena de roba elegant (“vestits de nit”, “capells ornats amb flors”, “copaltes emancipats i supersticiosos”). És com si el paisatge natural fos una construcció, dissenyada motivadament, i en canvi el món artificial (producte de l’home) formés part del misteri.

A “Els partidaris del Sol…”, arriben de la mar els “roserars que, amb cremors de posta, fecunden els elements en amainar la tarda”; com succeeix en Carner, Foix es llueix especialment en la representació dels moments de trànsit, els crepuscles matutí i vespertí. Després escriurà que “la brisa suau, esvania, cels enllà, roses mòrbids i intranscrivibles”; i, pel matí, la “prodigiosa llum ginestera ha fendit la natura amb cossos, aigües, vents i les altres solituds”.  És interessant que els roses siguin “intranscrivibles”: allò que es transcriu és sempre una escriptura, però aquesta no pot ser transcrita; no, com a mínim, en el llenguatge verbal.

A la prosa “Res no és moridor, tot és etern…”, finalment, apareix la neu que, com la boira, “amb flamejants blavors feudals, reflectia formes inèdites”, i el protagonista du “còdols historiats amb espiadimonis i d’altres libèl·lules i flors escolars”. Còdols que remeten als poemes de pedra, l’obra segurament menys convencional de Foix, en la mesura que és l’ull de l’espectador qui troba, en allò que és un objecte natural, la bellesa poètica altrament producte d’una intencionalitat humana.

Ja en un text publicat el 1933 (“Venen uns i us diuen…”), Foix oposava tres nocions de la poesia, segons la relació entre la natura i l’esperit del poeta. Per a uns, “la natura és llur pròpia projecció”; per als segons, “la natura és el símbol ocult d’una bellesa morta”; per als tercers, finalment, “el món exterior, precari, és una deformació dels mons efectius que viuen en la realitat dels nostres somnis (…). La veritable coneixença poètica és obtinguda en el risc de l’aventura pels paisatges hipnagògics dels quals el paisatge material és un rebuig”

Comparatisme: beceroles

Posted in Josep Porcar, Publicitat subliminal with tags , , , , on Mai 18, 2009 by joantdo

Vegin aquest poema de Josep Porcar; si volen, per enllaç, si volen, tot seguit:

EXCURSIÓ

Als llançadors de llandes de cervesa enmig del Portell de l’Infern

Un riu de peus i rodes

desenterra pedres i morts.

No es saludarien en un pas de vianants

i gairebé s’hi reconeixen bisexuals

quan travessen a frec entreforcs, estimballs

i masades. Gamellons davall

de les balmes remullen la llengua

de cabres i àngels. Fagedes. Pinastres!

Com un exèrcit, les arrels formen

part només del paisatge, puríssima

decoració d’un prodigi incorrecte.

No ara sinó en l’altra vida,

més enllà de les primaveres de cartró

i les llargues vesprades d’encens i escapularis,

engolides ja totes les serps del coll,

quan comencen a exigir lleialtats

i somnis aliens, pares i mares

es menjaran els fills per inventar

que també ells han de sobreviure.

No ara, àgils amants de la farigola,

anellada sang, melics empeltats,

enlluernats per la llunyania de tot.

Semblen tan feliços ací, consagrant

un sender que no trepitjaran mai més!

Després del bleix s’esvaeixen

les alegries i una boca cega és

el cos afamat de cada ensenderat.

Pell avall, invisibles

nafres, udols, boira roja i el pes

del fang arrossegat a la sola

d’unes botes encara flamants, com si nits

i nits s’hi hagueren passat al ras, herois!

Ombres fartes, avares, absoltes

per voltors i falcons, ensucrades

per l’aiguatge d’un vespre rebentat,

a la porta del darrer mas s’arraïmen,

pacten i consignen les dreceres fitades,

descarreguen la vitualla i la canalla.

Demà la tornada, l’èmbol

i la tecla, les rates, la matança.

No tenen pietat, ni cor.

Tal com indica la dedicatòria, el poema està relacionat amb un lloc anomenat Portell de l’Infern, baixant de Fredes cap al pantà d’… perdó, de la Sénia. Aquí mateix l’autor en dóna imatges. Vegin ara un altre poema, el número 16 d’un cicle anomenat Les invectives, datat del 8 de juny del 2002. No està escrit al Portell de l’Infern, però sí després d’anar-hi, i tenint-lo al cap (ni idea, d’altra banda, del sistema de Porcar a l’hora de fer aquestes coses). Fa així:

Per estos roquissars, quan davalla la nit,

moren tots los records que masteguem

per endolcir les hores. Aquí jau

tot lo fred que l’hivern dins els artells clourà.


I més avall tot canvia, tot trem,

es torna opac. Allà no tinc cap rostre,

ni veu ni cap llenguatge: fera sóc,

amàs de carn tot sola, pur gemec.


I és allà, que vos veig:

vosaltres, fills de putes tots, mesquins

desésssers que us arrossegueu

per intesticis sens oxigen, llagoters


llims, fosc llaquim de subterranis flums.

Sucs només, greixosos cabells


en remolins de tinta,


petjades fòssils dutes pel corrent,

corpentes aixecades on les coses

devoren les paraules, somicant.


Lo vostre goig és este vol lleuger

de quan les coses s’esvaixen,

la nostra sang la que xuclem goluts

dels ossos dels difunts.


I per això, per tot això,

que quan arribe allà no em gire per mirar-vos.

El peix

Posted in Carson McCullers, Isak Dinesen, Julien Gracq with tags , , , , , , on Març 24, 2009 by joantdo

El conte d’hivern “El peix”, d’Isak Dinesen, el protagonitza Erik VII Glipping (1259-86), rei de Dinamarca que, enfrontat amb la noblesa i el clero, va ser assassinat per uns conspiradors. La narradora ens informa que, segons una llegenda, va ser assassinat pels esbirros del seu conestable, Stig Andersen Hvide, després que el rei n’havia seduït la dona, Ingeborg. Això ho sabem per una nota final; tot el relat es dedica a explicar els possibles antecedents d’aquesta història, que no sabrem mai si podem donar per certa.

I, dins el relat, Erik es troba amb Granze, un ancià serf sòrab ( o vende) que l’havia cuidat quan era petit, i amb Sune, un amic de joventut que estudia teologia. El primer troba un anell blau dins el ventre d’un peix que està cuinant per al rei; el segon s’adona que és el mateix anell que, costes enllà, va perdre uns dies abans la seua parenta Ingeborg. Erik la imagina, aleshores, amb els ulls del color de l’anell, i decideix anar a tornar-l’hi.

Tot el conte és l’itinerari del monarca fins arribar a aquesta troballa; el d’un rei al qual veiem al principi movent-se de nit per les seues estances, sense poder dormir fins a la matinada, neurastènic, angoixat pel fet que es troba sol en un regne on cap ésser no pot comprendre’l, en la mesura que cap ésser no és igual a ell. Per això comença a sospitar que un possible interlocutor, un possible igual, seria Déu. El seu cor és una mar; l’univers no l’ompliria. Això mateix intentarà explicar l’endemà a Sune, que li respon amb una versió sui generis del mite de Jesús. El rei s’hi revolta: “¿Per què només va viure entre fusters i pescadors? Ja que havia baixat a la terra, bé podria haver provat la circumstànciaq d’un gran senyor, sí, d’un rei”.

Granze després parlarà dels vendes:

Allò que va passar al pare del nostre pare, i a aquells ancians que ja es podrien quan la seva mare li donava el pit, encara ho tenim a la memòria; ho recordem sempre que volem. Vós també teniu la cobejança i els temors dels vostres pares a la sang, però no la seva saviesa: no van saber com calia trasmetre-la a l’hora d’engendrar un fill. Per això cadascun de vosaltres ha de tornar a començar, des del principi, com un ratolí acabat de néixer que potinegi en la foscor. (cito per la traducció de Toni Pasqual)

I recorda els temps antics, quan arbres i tempestes parlaven, i s’adreçaven als homes, recordant-los la seua finitud, la seua petitesa, semblant a la de “rates i polls”. En trobar l’anell, Sune hi afegeix la història del rei Polícrates, que va perdre i retrobar un anell al mar, i va morir, de tan confiat de la seua bona sort, en fer cas omís d’un malson premonitori. Granze, quan Erik li demana què pot significar l’anell, afegeix:

allò que volen dir els esdeveniments prové de l’estat d’ànim dels homes als quals ocorren, i (…) cap esdeveniment extern no és el mateix per a dos homes.

El rei recordarà aleshores la història del rei Canut (un altre nom històric, per cert) que va intentar inútilment que la mar l’obeís; però per a ell no és una befa de la vanitat del monarca, sinó l’obertura d’un dubte: ¿i si l’hagués obeït? Erik, en realitat, s’està tot el conte esperant una senyal, un signe que li permeti donar sentit al món (amb la mateixa atenció que Aldo sotja l’horitzó de la riba de les Sirtes, o Grange explora els boscos a Un balcon en forêt; i les senyals passen davant seu, en forma de relats, mentre ell s’entesta a no entendre-les. Perquè tots els relats el comminen a refrenar la hybris superbiosa insinuada en el seu afany de parlar amb Déu de tu a tu. Els personatges travessen un paisatge fastuós, tot ell símbol, un llenguatge emmudit al qual ningú para compte; excepte, potser, la narradora. D’això parlava Carson McCullers:

La veritable sorpresa [d’aquests relats] és en l’escriptura mateixa: les inesperades combinacions de paraules, lleugerament arcaiques, la gràcia funambulesca de les frases. Dinesen escriu sobre les verdes fagedes de Dinamarca al mes de maig, o d’un jove escrivent que contempla la neu nocturna de París sota l’ombra de Notre-Dame, i d’immediat la imatge cobra vida dins el marc que li correspon.

Oscar Wilde i les boires de Londres

Posted in Els altres with tags , , on gener 31, 2009 by joantdo

Alain Roger, al Breu tractat del paisatge, parla d’un fragment de La decadència de la mentida, d’Oscar Wilde, com d’una revolució copernicana en el concepte del paisatge. El fragment, que pertany a un text construït com un diàleg entre dos amics, Vivian i Cyril, és aquest:

El canvi extraordinari que s’ha produït al clima londinenc durant els darrers deu anys es deu del tot a una determinada escola d’art. Somrius. Considera la qüestió des d’un punt de vista científic o metafísic, i em donaràs la raó. Perquè ¿què és la natura? La natura no és cap gran mare que ens hagi engendrat. És la nostra creació. És al nostre pensament, que s’anima i cobra vida. Les coses són perquè les veiem, i què veiem, i com ho veiem, depèn de les arts que ens han influït. Mirar és molt diferent que veure. No es veu res fins que no se’n veu la bellesa. Llavors, i només llavors, adquireix existència. Avui la gent veu boires no perquè siguin boires, sinó perquè els poetes i els pintors li han ensenyat el misteriós encant d’aquests efectes. Potser fa segles que hi ha boira a Londres. Goso dir que és cert. Però ningú no la veia, i per tant no en sabem res. No han existit fins que l’art no les va inventar. Cal reconèixer que ara com ara se’n comença a fer un gra massa. Les boires s’han convertit en el mer caprici d’una capelleta, i el realisme exagerat del seu mètode produeix bronquitis als enzes. On la persona culta capta un efecte, la inculta agafa un constipat [Roger, tot sigui dit, crec que malinterpreta aquesta frase, tot parlant de la indiferència dels pagesos a les belleses naturals]. (…)L’art crea un efecte incomparable i únic i, en acabat, passa a una altra cosa. La natura, en canvi, oblidant que es pot fer de la imitació la més sincera forma d’insult, repeteix aquest efecte fins que tots l’avorrim. Ningú veritablement culte, per exemple, no parla avui de la bellesa d’una posta de sol.

D’aixo, Roger en dedueix la teoria de “l’artialització”: “Als artistes, doncs, els pertoca recordar-nos aquesta veritat primera, però oblidada: una terra no és, d’antuvi, un paisatge, i per passar de l’una a l’altre cal un treball d’elaboració artística”. El paisatge, per tant, no és el lloc de contacte amb una natura incontaminada que, segurament, ja no existeix. El mecanisme posat en marxa per Roger, al capdavall, no és nou: després d’un segle de desconstruccions, quan Foucault ha acabat amb el mite de la mirada innocent, això seria sols un pas més. ¿Existien les Terres de l’Ebre abans que Arbó les bategés?

Abans, en relació amb una determinada frase de Wilde, deia que Roger la malinterpreta; però ho fa, com diria Palàcios, benintencionadament. On l’anglès subratlla un cop més el seu propi mecanisme de distinció, el francès hi veu un comentari sobre l’actitud dels pagesos respecte al paisatge. Per als pagesos, diu Roger, la terra és terra i cal treballar-la, i no és un lloc que cal contemplar. No hi veuen un efecte estètic sinó un lloc on poden constipar-se, o més estrictament suar i destrossar-se l’esquena. Per això Cézanne es queixava que els naturals dels voltants de la muntanya Sainte-Victoire (la qual, naturalment, no va esdevenir un lloc especial fins que Cézanne no la va pintar).

Fermesa mentidera de l’espill

Posted in José Lezama Lima, Postil·les with tags , , , , , on gener 28, 2009 by joantdo

Vegin:

MUERTE DE NARCISO

Dánae teje el tiempo dorado por el Nilo
envolviendo los labios que pasaban
entre labios y vuelos desligados.
La mano o el labio o el pájaro nevaban.
Era el círculo en nieve que se abría.
Mano era sin sangre la seda que borraba
la perfección que muere de rodillas
y en su celo se esconde y se divierte.
Vertical desde el mármol no miraba
la frente que se abría en loto húmedo.
En chillido sin fin se abría la floresta
al airado redoble en flecha y muerte.
¿No se apresura tal vez su fría mirada
sobre la garza real y el frío tan débil
del poniente, grito que ayuda la fuga
del dormir, llama fría y lengua alfilereada?
Rostro absoluto, firmeza mentida del espejo.
El espejo se olvida del sonido y de la noche
y su puerta al cambiante pontífice entreabre
Máscara y río, grifo de los sueños.
Frío muerto y cabellera desterrada del aire
que le crea, del aire que le miente son
de vida arrastrada a la nube y a la abierta
boca negada en sangre que se mueve.
Ascendiendo en el pecho sólo blanda,
olvidada por un aliento que olvida y desentraña.
Olvidado papel, fresco agujero al corazón
saltante se apresura y la sonrisa al caracol.
La mano que por el aire líneas impulsaba
seca, sonrisas caminando por la nieve.
Ahora llevaba el oído al caracol, el caracol
enterrando firme oído en la seda del estanque.
Granizados toronjiles y ríos de velamen congelados,
aguardan la señal de una mustia hoja de oro,
alzada en espiral, sobre el otoño de aguas tan hirvientes.
Dócil rubí queda suspirando en su fuga ya ascendiendo.
Ya el otoño recorre las islas no cuidadas, guarnecidas
islas y aislada paloma muda entre dos hojas enterradas.
El río en la suma de sus ojos anunciaba
lo que pesa la luna en sus espaldas y el aliento que en halo convertía
Antorchas como peces, flaco garzón trabaja noche y cielo,
arco y cestillo y sierpes encendidos, carámbano y lebrel.
Pluma morada, no mojada, pez mirándome, sepulcro.
Ecuestres faisanes ya no advierten mano sin eco, pulso desdoblado:
los dedos en inmóvil calendario y el hastío en su trono cejijunto.
Lenta se forma ola en la marmórea cavidad que mira
por espaldas que nunca me preguntan, en veneno
que nunca se pervierte y en su escudo ni potros ni faisanes.
Como se derrama la ausencia en la flecha que se aísla
y como la fresa respira hilando su cristal,
así el otoño que en su labio muere, así el granizo
en blando espejo destroza la mirada que le ciñe,
que le miente la pluma por los labios, laberinto y halago
le recorre junto a la fuente que humedece el sueño.
La ausencia, el espejo ya en el cabello que en la playa
extiende y el aislado cabello pregunta y se divierte.
Fronda leve vierte la ascensión que asume.
¿No es la curva corintia traición de confitados mirabeles,
que el espejo reúne o navega, ciego desterrado?
Ya sólo cae el pájaro, la mano que la cárcel mueve,
los dioses hundidos entre la piedra, el carbunclo y la doncella.
Si la ausencia pregunta con la nieve desmayada,
forma en la pluma, no círculos que la pulpa abandona sumergida.
Triste recorre – curva ceñida en ceniciento airón
el espacio que manos desalojan, timbre ausente
y avivado azafrán, tiernos redobles sus extremos.
Convocados se agitan los durmientes, fruncen las olas
batiendo en torno de ajedrez dormido, su insepulta tiara.
Su insepulta madera blanda el frío pico del hirviente cisne.
Reluce muelle: falsos diamantes; pluma cambiante: terso atlas.
Verdes chillidos: juegan las olas, blanda muerte el relámpago en sus venas.
Ahogadas cintas mudo el labio las ofrece.
Orientales cestillos cuelan agua de luna.
Los más dormidos son los que más se apresuran,
se entierran, pluma en el grito, silbo enmascarado, entre frentes y garfios.
Estirado mármol como un río que recurva o aprisiona
los labios destrozados, pero los ciegos no oscilan.
Espirales de heroicos tenores caen en el pecho de una paloma
y allí se agitan hasta relucir como flechas en su abrigo de noche.
Una flecha destaca, una espalda se ausenta.
Relámpago es violeta si alfiler en la nieve y terco rostro.
Tierra húmeda ascendiendo hasta el rostro, flecha cerrada.
Polvos de luna y húmeda tierra, el perfil desgajado en la nube que es espejo.
Frescas las valvas de la noche y límite airado de las conchas
en su cárcel sin sed se destacan los brazos,
no preguntan corales en estrías de abejas y en secretos
confusos despiertan recordando curvos brazos y engaste de la frente.
Desde ayer las preguntas se divierten o se cierran
al impulso de frutos polvorosos o de islas donde acampan
los tesoros que la rabia esparce, adula o reconviene.
Los donceles trabajan en las nueces y el surtidor de frente a su sonido
en la llama fabrica sus raíces y su mansión de gritos soterrados.
Si se aleja, recta abeja, el espejo destroza el río mudo.
Si se hunde, media sirena al fuego, las hilachas que surcan el invierno
tejen blanco cuerpo en preguntas de estatua polvorienta.
Cuerpo del sonido el enjambre que mudos pinos claman,
despertando el oleaje en lisas llamaradas y vuelos sosegados,
guiados por la paloma que sin ojos chilla,
que sin clavel la frente espejo es de ondas, no recuerdos.
Van reuniendo en ojos, hilando en el clavel no siempre ardido
el abismo de nieve alquitarada o gimiendo en el cielo apuntalado.
Los corceles si nieve o si cobre guiados por miradas la súplica
destilan o más firmes recurvan a la mudez primera ya sin cielo.
La nieve que en los sistros no penetra, arguye
en hojas, recta destroza vidrio en el oído,
nidos blancos, en su centro ya encienden tibios los corales,
huidos los donceles en sus ciervos de hastío, en sus bosques rosados.
Convierten si coral y doncel rizo las voces, nieve los caminos,
donde el cuerpo sonoro se mece con los pinos, delgado cabecea.
Mas esforzado pino, ya columna de humo tan aguado
que canario es su aguja y surtidor en viento desrizado.
Narciso, Narciso. Las astas del ciervo asesinado
son peces, son llamas, son flautas, son dedos mordisqueados.
Narciso, Narciso. Los cabellos guiando florentinos reptan perfiles,
labios sus rutas, llamas tristes las olas mordiendo sus caderas.
Pez del frío verde el aire en el espejo sin estrías, racimo de palomas
ocultas en la garganta muerta: hija de la flecha y de los cisnes.
Garza divaga, concha en la ola, nube en el desgaire,
espuma colgaba de los ojos, gota marmórea y dulce plinto no ofreciendo.
Chillidos frutados en la nieve, el secreto en geranio convertido.
La blancura seda es ascendiendo en labio derramada,
abre un olvido en las islas, espada y pestañas vienen
a entregar el sueño, a rendir espejo en litoral de tierra y roca impura.
Húmedos labios no en la concha que busca recto hilo,
esclavos del perfil y del velamen secos el aire muerden
al tornasol que cambia su sonido en rubio tornasol de cal salada
busca en lo rubio espejo de la muerte, concha del sonido.
Si atraviesa el espejo hierven las aguas que agitan el oído.
Si se sienta en su borde o en su frente el centurión pulsa en su costado.
Si declama penetran en la mirada y se fruncen las letras en el sueño.
Ola de aire envuelve secreto albino, piel arponeada,
que coloreado espejo sombra es de recuerdo y minuto del silencio.
Ya traspasa blancura recto sinfín en llamas secas y hojas lloviznadas.
Chorro de abejas increadas muerden la estela, pídenle el costado.
Así el espejo averiguó callado, así Narciso en pleamar fugó sin alas.

Mirin el vers 17. És d’aquells versos que, almenys a mi, que no em sé mai els poemes de memòria (cosa poc lluïda al final dels àpats), se m’han quedat arrapats durant anys, de vegades sense saber ni qui els havia escrit (d’aquest ordre és “Quin serà el cos que gosarà morir”). I l’he tingut a la memòria sabent amb prou feines quin és el seu sentit (el significat, en canvi, és clar: hi ha un rostre, el de Narcís, reflectint-se en l’aigua). Curiosament, el mateix em passa amb “la perfección que muere de rodillas”, “Ah, que tu escapes en el instante / en el que ya habías alcanzado tu definición mejor” o “Lento es el mulo. Su misión no siente”.

Al llarg dels versos, l’espill va surant, reapareixent en el moviment que el propi poema enuncia (“en su fuga ascendiendo”), la pròpia fuga en crescendo on els decasíl·labs i alexandrins (tradueixo a mètrica catalana) organitzats en octaves vagament reials van desordenant-se, amplificant-se en la mètrica complexa del final (tractin d’escoltar la música d’aquest poema; és sublim), alhora que els elements (les ales, la garsa, etc.) van anant i tornant. Com una marea on tot ho és tot: “Las astas del ciervo asesinado / son peces, son llamas, son flautas, son dedos mordisqueados”.

Allò que hi ha aquí en joc és la identitat: si les banyes són qualsevol cosa, Narcís en canvi no s’adona que la imatge al riu és ell (encara no s’ha objectivat), i la desitja. Però com que el riu (aquí una mena d’Aleph) va cap a la mar, aquest moviment de desig és una mena de retorn vertiginós a l’úter, alhora que una pèrdua de la individualitat pròpia. Narcís, aquí, aliè a l’engany edípic, es fon amb la natura, magmàtica, caòtica, indiferenciada; tot el poema és la iniciació a això. Ser el paisatge: això calia…

Entorn de l’ull

Posted in Andreu Subirats, Antonio Machado, Els altres, Juan Ramón Jiménez with tags , , on gener 4, 2009 by joantdo

Llegint la poesia castellana de principis del XX trobem, gairebé com dos paradigmes que ens tempten a establir una fàcil oposició, el paisatge de Juan Ramón i el paisatge de Machado. El primer és essencialitzat, escarit; se’ns donen pocs detalls, els elements són allà només per tal que el subjecte faci peu en el seu quest personal. Així, als poemes de La estación total s’aprimaran fins esdevenir els quatre elements presocràtics:

Todas las frutas eran de su cuerpo,
las flores todas, de su alma.
Y venía, y venía
entre las hojas verdes, rojas, cobres,
por los caminos todos
de cuyo fin con árboles desnudos
pasados en su fin a otro verdor,
ella había salido
y eran su casa llena natural.
¿Y a qué venía, a qué venía?
Venía sólo a no acabar,
a perseguir en sí toda la luz,
a iluminar en sí toda la vida
con forma verdadera y suficiente.
Era lo elemental más apretado
en redondez esbelta y elejida:
agua y fuego con tierra y aire,
cinta ideal de suma gracia,
combinación y metamórfosis.
Espejo de iris májico de sí,
que viese lo de fuera desde fuera
y desde dentro lo de dentro;
la delicada y fuerte realidad
de la imajen completa.
Mensajera de la estación total,
todo se hacía vista en ella.
(Mensajera,
¡qué gloria ver para verse a sí mismo,
en sí mismo,
en uno mismo,
en una misma,
la gloria que proviene de nosotros!)
Ella era esa gloria ¡y lo veía!
Todo, volver a ella sola,
solo, salir toda de ella.
(Mensajera,
tú existías. Y lo sabía yo.)

En canvi, Machado parla sempre de paisatges reals, amb topònims, amb colors i diferents vegetacions, amb tons de llum; sobretot, amb gent que hi passa, hi treballa i hi viu. Potser només a Soledades els elements representats no són ells mateixos sinó el significant d’una altra cosa; l’evolució posterior, però, el conduirà cap al poema narratiu o cap al poema neopopular, a partir d’una concepció de “poble” molt pròpia del seu moment:

Por tierras de España
El hombre de estos campos que incendia los pinares
y su despojo aguarda como botín de guerra,
antaño hubo raído los negros encinares,
talado los robustos robledos de la sierra.
 
Hoy ve sus pobres hijos huyendo de sus lares;
la tempestad llevarse los limos de la tierra
por los sagrados ríos hacia los anchos mares;
y en páramos malditos trabaja, sufre y yerra,
 
Es hijo de una estirpe de rudos caminantes,
pastores que conducen sus hordas de merinos
a Extremadura fértil, rebaños trashumantes
que mancha el polvo y dora el sol de los caminos.
 
Pequeño, ágil, sufrido, los ojos de hombre astuto,
hundidos, recelosos, movibles; y trazadas
cual arco de ballesta, en el semblante enjuto
de pómulos salientes, las cejas muy pobladas,
 
Abunda el hombre malo del campo y de la aldea,
capaz de insanos vicios y crímenes bestiales,
que bajo el pardo sayo esconde un alma fea,
esclava de los siete pecados capitales.
 
Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza,
guarda su presa y llora la que el vecino alcanza;
ni para su infortunio ni goza su riqueza;
le hieren y acongojan fortuna y malandanza.
 
El numen de estos campos es sanguinario y  fiero:
al declinar la tarde, sobre el remoto alcor,
veréis agigantarse la forma de un arquero,
la forma de un inmenso centauro flechador.
 
Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta
‑no fue por estos campos el bíblico jardín‑;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín.

Com dèiem, la diferència permet síntesis fàcils, apressades: Juan Ramón fa una poesia de senyoret, on la natura és una propietat privada que està al servei de la pròpia especulació, mentre Machado s’hi apropa sabent en tot moment que allò no és seu, que abans hi ha passat altra gent, que encara hi ha gent que acotxa l’esquena, que com a molt pot disfrutar-ho en usdefruit. Síntesis apressades que poden generar fàcilment un prejudici; però, per comparació, ens permeten entendre els versos d’Andreu Subirats. Subirats és més un Machado que no pas un Juan Ramón; pel seu Ebre, o pels seus Ports, s’hi passegen arrossaires, pastors, xiques boniques i helicòpters, gent que treballa o fa festa major. Pels seus versos, s’hi passegen refranys i parèmies; o, i això no està publicat, esdevenen neojotes festives.

Tot plegat no vol dir que no hi hagi vol, ja sigui metafòric o conceptual; un poema diu, explícitament, que no es tracta de parlar del paisatge, sinó de ser paisatge. Una proposta arriscada, en termes de llenguatge, que dóna un pas endavant respecte al meravellament lul·lià dels inicis. El que hi ha, però, rera tot això, és una forma de respecte per l’alteritat, pels drets de l’altre, una generositat; és a dir, la necessitat, de vegades, de (no) callar, de ser (o no) comunicable, o d’obrir-se a la pròpia dualitat interna; se’ns pot fer difícil casar poemes satírics amb poemes epifànics, Villon amb Carner, anar amb tornar. Però, en el fons, aquests textos signats són la prova que tot això pot ser viscut. Si cal, no dormint fins al matí:

I en fals o estrany o vertader miratge,
vam ser fosos per la claror celeste
nous per la llum primera del matí
entre les rasades dels nostres cossos.

Lo dilema

Posted in Dilemes, Toni Sala with tags , , , , , , on Desembre 25, 2008 by joantdo

El dialecte (almenys lo meu) sempre ha oscil·lat entre dos extrems: la fidelitat estricta a un estàndard que és gairebé una idea platònica (perquè ningú el parla, però tothom s’orienta gràcies a ell) i la dispersió babèlica que d’un idioma llatí fèrriament centralitzat, posem per cas, en fa un manoll de llengües romàniques, amb o sense estat, amb o sense literatura, més o menys diferents i mútuament comprensibles. ¿Què passa, aleshores, quan l’estàndard et resulta inútil perquè és gairebé una altra llengua (quan en realitat el que passa és que no és res més que un altre dialecte), però no vols allunyar-te’n excessivament, per esquivar les barbaritats filològiques que tenen lloc a només set quilòmetres de ca teua? I ets conscient, alhora, que tu tens a les mans una arma amb la qual podries bastir un pont entre uns i altres, que fés callar, reduïnt-los a l’absurd, als més barrufets de tots…

Per exemple: Toni Sala, a Autoestop, es planteja: “El paisatge és la pell. Som convexos si el paisatge és concau i concaus si el defora és convex. La lletjor ens fueteja i ens obre la pell. El paisatge ens conforma, és el motllo. / El meu contorn no és l’aire, sinó allò que veig”. I una mica abans ha dit:

La incommensurable capacitat catalana de suportar la lletjor. El desordre, el material barat, la precipitació, abandonament, gasiveria, brutícia, mal gust… Quina fe posaríem en una persona deixada, que no se sap cuidar i que no té prou respecte pels altres per no posar-se una camisa tacada o planxar-se els pantalons? Pentinar-se no és car; és una qüestió de deixadesa. La cara catalana és bruta i decadent, és la de l’home que es desentén del físic i es passa el dia amb xandall o pijama, és l’autoindulgència del dèbil. Quina fe es pot tenir en un país que no ho veu?

El seu passeig per la Catalunya interior, guiat per l’atzar com si fos una deriva situacionista, el du a registrar les deixalles, les cases mal fetes, els nyaps, la lletjor que ja havia descrit a Rodalies. Però també les converses: la degradació paral·lela del llenguatge:

“Jo visco al Guinardó, però al centro no hi vaig. Pisos i pisos i pisos plens de gent, cada vez hi ha més gent que no fot res.”

“Ara han tancat los canals quatre dies perquè no convenia molt, i ara empeçaran demà o demà passat, tornaran a posar aigua i llavons la gent regaran més”

“Antes no hi havia res; només que era això, els focs. Aquí va passar el sigüent, en el temps antic: que hi havien reinats a l’Aragó, hi havien reinats a Catalunya i hi havien reinats a València. I van considerar que això era lo centro dels tres o quatre puestos que tenien ells i van fer això. Allavonses, quan van marxar els moros, això va quedar d’un senyor i ho va donar al bisbat, i lo bisbat va fer aquí un seminari. Allavonses, al cap d’uns anys, se’n va ofegar un, aquí a baix al riu, i van treure els monjos. Aquí, bonic no hi ha res, perquè tot és vell, és un mas vell”.

La verdor i l’absent

Posted in Ricard Martínez Pinyol with tags , , on Octubre 27, 2008 by joantdo

Contra el que un llibre tan incontinent com La maison bleue prometia, Ricard Pinyol ha acabat esdevenint una certa mena de poeta: sintètic, refinat, sensible. Poemes breus, on la major part del treball és invisible, i lent: tres llibres en vint anys, vorejats per diverses edicions d’artista. Abelles i oblit i La verdor i l’absent, és cert, només els separa un any; i tanmateix, en ambdós hi ha el mateix despullament, la mateixa depuració, una fidelitat a uns recursos i unes formes (la manera d’encreuar paisatge i llenguatge) que fa temps que l’acompanyen. Una poètica que recorda, sense impostacions, però prou explícitament, la lírica japonesa. I la capacitat de fer versos perfectes. Si de cas, en aquesta nova entrega, tot esdevé més concret, més localitzat; la base mítica rau més al rerefons, en sordina:

El riu transporta un vers
sobre una cinta
tremolosa de plata,
transcriu la conversa de les fulles
que la tinta dels àlbers
damunt l’aigua retalla.
El riu no emulsiona les ombres,
no les enregistra, no les guarda;
la seua làmina
imanta imatges,
cels i fondàries.