Arxivar per R. M. Rilke

Dies de tardor

Posted in Andreu Vidal, Rainer Maria Rilke with tags , , , on febrer 14, 2009 by joantdo

Heus ací un poema de Rilke, “Dia de tardor“, traduït per Joan Vinyoli:

Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.
Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dóna’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort la suprema dolçor.
Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

I heus ací “Herbsttag” (que és el títol original del poema anterior), d’Andreu Vidal:

Gran és l’horror i vana la certesa.
Pel carrer estret, ni un res que es mogui,
ni un fràgil tel
que engendri músiques funestes. Tot és
mòrbida llum que s’evapora, estepa, pols.
Qui no ha après ara, ja no aprendrà mai.
Qui ara dubta, dubtarà per sempre.
I errarà sol, per erms i fondalades,
i entre les dunes vagarà inquiet,
mirant el cel, cercant, l’esma difunta,
entre els prims vels de l’aire
una incerta ranura, un carrer estret.

En aquest eco, Margalida Pons hi veu “un recurs d’alteració del significat: la noció d’original s’esfondra i el sentit passa a dependre de l’urc de qui el rapinya” (fins i tot “L’animal que no existeix” ve, per cert, d’un sonet a Orfeu). La mateixa apropiació, però, evidencia les distàncies: en el primer vers ressona un aforisme de Für Zamme: “El coneixement és el pitjor dels vicis: la certesa és l’infern”. El “Senyor” inicial desapareix, i ja no hi ha fruits, només estepa i pols, un desert de desolació anònima com el de Valente. “El temps ha arribat” es trasllada al dístic, que ja no parla de la casa i la soledat, sinó de l’aprenentatge i el dubte (és a dir, l’absència de certesa). Només el desenllaç és el mateix: l’errabundeig infinit, neguitós.

(Actualitzat el 6 de març de 2009 gràcies als bons oficis de Josep Porcar)

Auden i la ciutat

Posted in El món coetani, W. H. Auden with tags , , on Desembre 15, 2008 by joantdo

Ja vam comentar un dia l’exigència de Rilke a la primera de les cartes al jove poeta. W. H. Auden sembla respondre a aquesta exigència quan, en un assaig, repassa les possibilitats de dur-la a la pràctica:

Si vol guanyar-se la vida, el poeta mitjà ha d’escollir entre ser traductor, professor, periodista literari o redactor publicitari i, d’aquestes opcions, totes excepte la primera poden menyscabar de manera immediata la seva poesia; ni tan sols la traducció l’allibera de dur una vida literària massa exclusiva.

Per a Auden, doncs, el perill és una vida literària massa exclussiva. Una Caribdis que es troba a l’altra banda del perill implícit quan, una mica abans, ha fet la proposta d’un possible i utòpic programa de formació del poeta: una llengua morta, dos llengües modernes, memorització de “milers de versos”, realització de paròdies, prosòdia, retòrica i filologia comparada, tres matèries científiques de lliure elecció, i tenir cura d’un animal domèstic i d’un hort. I aquesta Escil·la la concreta així, en un fragment que podríem comparar amb afirmacions molt semblants de Josep Pla:

una part important de la poesia moderna, àdhuc de la més conspícua, ostenta el gust indefinible, l’extravagància i l’egoïsme que sovint afligeixen tants d’autodidactes

La idea del vers lliure n’és un exemple claríssim: pot sorgir com un recurs sofisticat, complex, anàleg als ritmes irregulars de Béla Bartok o Stravinski (o d’Ornette Coleman, of course), però en mans dels temibles semiprofans esdevé sempre un pretext per abandonar-se a la mandra. L’autodidacta, mancat de coaccions externes, s’orienta solament en base a la necessitat interior rilkeana, procliu d’altra banda (i més quan l’individu es veu tan sistemàticament negat que necessita viure de ficcions per afirmar-se) a l’autoengany.

Però el professional de la poesia acaba vivint en la vida literària que també rebutja Auden; una vida literària que és un submón de manietes, dèries, frustracions i intrigues de palau sense relació amb la vida real. No en va, Rilke es planteja la necessitat que té el poeta d’escriure poesia, però en cap moment s’atura a pensar quina necessitat té el lector de llegir-ne.