Arxivar per surrealisme

La primera mirada

Posted in James Joyce, Lluís Montanyà with tags , , , , on juny 15, 2009 by joantdo

El febrer de 1930, Lluís Montanyà va publicar a “Hèlix” un text anomenat “Primeres notes sobre Ulysse“, on donava compte de la seua lectura, en traducció francesa, del llibre de Joyce. Allà afirma:

Conegut Joyce, el superrealisme literari – el superrealisme amb pretensions de pur i autèntic, no aquell que alguna vegada havem anomenat aplicat – perd bona part del seu interès. Per no dir tot. Mai cap superrealista no podrà depassar Joyce, acumular més dades del subconscient, més revelacions fotogràfiques de l’inconscient desfermat. (…) Rimbaud per una banda i Joyce per l’altra, han esgotat totes les possibilitats literàries del superrealisme. (…) Ulysse amb tot el seu desordre caòtic, amb els seus errors delirants, restarà el millor – l’únic – document d’aquest somni irrealitzable d’alguns artistes moderns que, cansats de tècniques a l’abast de tothom i d’anàlisis massa fàcils, han volgut fer viure en les seves obres la primera matèria nua i crua – amorfa – amb tot el trasbalsament de la nebulosa original.

Sobre el superrealisme havia parlat ja el gener de 1927 a L’Amic de les Arts, tot prenent distància, però, amb l’escola; d’una banda considera que el sagrat desordre pot ser coherent subjectivament però objectivament (o sigui, a l’hora de compartir-lo mitjançant la publicació) és un caos. De l’altra, en referència a un llibre de René Crevel, indica que “el nostre amplíssim criteri no ha pogut mai transigir amb el que remotament faci referència a la inversió sexual” (és, en el fons, el mateix Montanyà que, davant el monòleg de Molly Bloom, considera que supera tota immoralitat i fins i tot l’adjectiu “pornogràfic”); d’acord amb això, recorda una frase de Rimbaud (“No sóc presoner de la meua raó”) per concloure: “D’acord. Cal, però, no ésser tampoc l’esclau d’una sensibilitat a voltes malaltissa, ni deixar-se senyorejar per una imaginació a voltes morbosa”.

El juny de 1928, a la mateixa revista, tot i refermant-se en aquesta última afirmació, explicita més clarament què és per a ell el superrealisme:

Enemic de tota lògica, l’andamiatge damunt el qual està bastit és paradoxalment lògic i creiem que pot ésser reduït a les següents idees essencials: hi ha en l’esperit humà un immens espai a explorar, verge fins avui per la rutina de la nostra intel·ligència, la qual es veu obligada a moure’s dins un cercle reduït, limitat per les regles clàssiques de l’art, que ens han estat imposades per esperits d’un altre temps, radicalment diferents del nostre. (…) Renunciant a aquestes limitacions de la nostra educació, renunciant a la lògica, renunciant a la claretat, renunciant a ço que havem vingut anomenant la raó, descobrirem coses que mai no havien estat dites i veritats inèdites sobre nosaltres mateixos ens seran revelades.

Sobre aquesta idea (que és una descripció, bàsicament, de l’escriptura automàtica), Montanyà considera que gran part dels textos surrealistes no mereixen la més mínima atenció, ja que l’instint subconscient només dóna fruits “híbrids, monstruosos” si no hi intervenen una limitació estètica, una ordenació intel·ligent i un fi moral.

El gener de 1930, finalment, comentava l’ús del monòleg interior en una novel·la de Carles Soldevila, Fanny (un text, però, més proper a La senyoreta Else, de Schnitzler, que no a Joyce):

El monòleg interior com a mitjà d’expressió literària consisteix – hauria de consistir – en la reproducció exacta i gairebé fotogràfica del pensament tal com neix i va prenent forma en la consciència del personatge. Les associacions d’idees que es produeixen atreuen per una mena de capil·laritat d’altres associacions, aparentment incoherents, però en realitat coordinades per fils gairebé invisibles a les anteriors. Aquesta relació és ben coneguda dels psicoanalistes, els quals saben prou bé que un sol mot inductor provoca en el cervell un reflex associatiu que suposa l’evocació més o menys completa de tots els fets psíquics que es troben relacionats amb aquell mot.

Montanyà, així, llegeix Joyce vora les seues preocupacions personals de l’època (comprensibles convivint amb Dalí); darrera els resultats aparentment anàlegs de l’escriptura automàtica del flux de consciència tot just intueix (i és molt) que una és un experiment on entren en joc, senzillament, el llenguatge i la velocitat de la mà, i l’altra una ficció ultraconscient, inesgotable.