Arxivar per temps

Rostres ocults

Posted in Franz Kafka, Josep Maria Fonalleras, Ramon Solsona with tags , , , , , , , , on Març 26, 2009 by joantdo

El narrador de Sis homes, de Josep Maria Fonalleras, coneix Aníbal Yebra, un personatge que primer fa un dejuni, després esdevé un eremita (eremita en un hotel, per una mena “d’estilització de l’eremitisme”) i finalment esdevé un poeta, consagrant-se en un recital de poetes amateurs (que acaba, per cert, amb el protagonista rebolcant-te pel terra en una mena de performance artaudiana). Com en tot el llibre, la història no és tant la d’Aníbal com la de la seua relació amb el narrador; així, el diàleg amb August Anger, l’home que ha tingut un infart, gira al voltant de la possibilitat (o l’oportunitat) de fer una narració sobre aquella experiència. I sobre la temporalitat d’aquella experiència.

El narrador, al final, arribarà a la conclusió que l’eremitisme de Yebra és una estafa. I en efecte: al llarg del seu periple, Yebra es mostra ansiós per ser vist, per ser contemplat, per exhibir-se. Però per exhibir-se com a separat dels altres. Potser només demana ajuda al narrador per tal que aquest escrigui un relat sobre la seua peripècia (cosa que, al capdavall, el narrador acaba fent). Per això en un moment determinat pot prendre com a model l’artista de la fam. Perquè l’ocultació pot ser, també, una tàctica.

En l’altre extrem, aquell qui al principi de Línia blava puja al metro i no deixa d’observar la gent fins arribar a l’altra punta no sabrà mai si totes les històries que va creant i entreteixint són certes. Solsona reitera aquí el mecanisme de Figures de calidoscopi; si allà no sabíem quina de les possibles vides de la protagonista era la veritable (tenint en compte que, parlant d’una novel·la, cap no ho era del tot), aquí les possibilitats que el narrador dedueix a partir de detalls mínims (una mà cremada, unes taques al coll, etc.), d’una observació general (l’edat permet deduir qui va viure la guerra, per exemple; l’aparença permet deduir l’origen estranger) i dels propis coneixements enciclopèdics (el narrador del metro és, al cap i a la fi, un aprenent de demiurg, amb l’ànim de convertir la L5 en una mena d’àleph) són pures hipòtesis.

Tant Solsona com Fonalleras, però, semblen proposar una mena de fenomenologia de l’acte narratiu, de les seues arrels en l’observació dels altres, en el diàleg, en la percepció. Fins i tot en les possibles manipulacions. Una inquietud que, potser no pas casualment, coincideix amb el moment en que molts cineastes es disfressen de documentalistes per esquivar tota la marqueteria que acaba desvirtuant la proposta de Solsona (massa semblant, al final, a un colobrot d’aquests on cal incloure necessàriament un immigrant dels d’ara, un immigrant dels d’abans, un delinqüent i un especulador immobiliari).

Anuncis

La verdor i l’absent

Posted in Ricard Martínez Pinyol with tags , , on Octubre 27, 2008 by joantdo

Contra el que un llibre tan incontinent com La maison bleue prometia, Ricard Pinyol ha acabat esdevenint una certa mena de poeta: sintètic, refinat, sensible. Poemes breus, on la major part del treball és invisible, i lent: tres llibres en vint anys, vorejats per diverses edicions d’artista. Abelles i oblit i La verdor i l’absent, és cert, només els separa un any; i tanmateix, en ambdós hi ha el mateix despullament, la mateixa depuració, una fidelitat a uns recursos i unes formes (la manera d’encreuar paisatge i llenguatge) que fa temps que l’acompanyen. Una poètica que recorda, sense impostacions, però prou explícitament, la lírica japonesa. I la capacitat de fer versos perfectes. Si de cas, en aquesta nova entrega, tot esdevé més concret, més localitzat; la base mítica rau més al rerefons, en sordina:

El riu transporta un vers
sobre una cinta
tremolosa de plata,
transcriu la conversa de les fulles
que la tinta dels àlbers
damunt l’aigua retalla.
El riu no emulsiona les ombres,
no les enregistra, no les guarda;
la seua làmina
imanta imatges,
cels i fondàries.