Arxivar per Theodor W. Adorno

Mirar les coses de totes bandes (2)

Posted in Jean Bollack, Martin Heidegger, Theodor Adorno with tags , , , , , , , on Abril 16, 2009 by joantdo

 En tota discussió veritablement abrandada, arriba un moment en el qual qui parla ja no és cap dels presents, sinó una mena de lògica interna del llenguatge que, per a cada rèplica, ja té preparada una contrarèplica, com un clixé. Passa molt sovint amb les discussions de parella: unes mateixes frases són llançades contra l’altre, una vegada i una altra, sense que, temps després, cap dels dos enamorats es pugui reconèixer en les paraules dites; paraules que ja no creu, que ja no pensa, que ja no sent. De vegades també passa el mateix en les polèmiques literàries i filosòfiques. Per exemple, amb les creences nazis de Heidegger.

Fa dos mesos, més o menys, van fer una taula rodona sobre el tema. I fa poquíssim en parlava Gregorio Luri aquí a la vora. En ambdós casos, l’argumentació roman encallada en uns pocs motius que retornen; els ànims, pel camí, s’encenen. I les rèpliques esdevenen clixés. En una banda, es limita l’influx nazi en el pensament heideggerià a uns pocs anys; en l’altra banda, es recorda l’absoluta coherència d’aquest pensament durant l’època hitleriana i després de l’època hitleriana. El fet que ni tan sols que se li va demanar no va retractar-se’n. Cal discutir aleshores el pes real dels conceptes que varien. Quin és el sentit de “terra”; fins i tot el fet que els complexos jocs etimològics que permeten revelar l’ésser només existeixen en l’idioma alemany. Quines són les implicacions i conseqüències pràctiques d’aquesta implicació entre terra i idioma.

El problema, és clar, no rau en què va fer Heidegger. En tant que individu, el fet biogràfic seria una mera nota a peu de pàgina; el segle és ple de casos tan estranys o més que aquest, des de Yukio Mishima fins a Martí de Riquer. Però allà hi ha implicat un pensament, i a nosaltres ens cal decidir què fer-ne. ¿Llegir-lo? ¿Com llegir-lo? ¿Posar-lo sota sospita pel fet de ser nazi? Si hi estem d’acord, ¿som nazis? La discussió, és clar, resulta candent a Alemanya; es tracta, allà, de passar comptes amb el seu propi passat per no repetir-lo (recordin ara el cas de Günter Grass).

Així, hi ha la banda dels que estan d’acord (o estan fascinats) amb el que afirma Heidegger, i minimitzen l’hipotètic hitlerisme dels seus textos; i la banda dels que no li ho perdonen, i llegeixen d’una manera gairebé paranoica tots aquests textos, volgudament ambigus, llisquents, a la llum de la LTI. És, sempre, una qüestió de lectura. De lectura, justament, d’un pensament que pretén ser una hermenèutica filosòfica. Això fa el cas sigui diferent, si més no, del que passa amb Céline (on una consideració diguem-ne formalista ens en pot salvar l’estil; fins i tot el diagnòstic, ja que no la recepta). Hi ha fins i tot una tercera via, la d’Adorno: la de qui, considerant la seua lectura de Hölderlin i els textos sobre estètica, parla de “xerrameca kitsch”.

Perquè Heidegger mateix llegeix i interpreta altres textos. I per fer-ho prescindeix de la biografia de l’autor, del seu moment històric. Prescindeix fins i tot de la totalitat de l’obra; per això pot bastir una interpretació de la poesia de Hölderlin partint d’unes poques frases tretes de context. Com denunciava Adorno, aleshores la funció d’aquestes frases dins l’estructura global del text (el poema; però Heidegger també empra un fragment d’una carta) resta esborrada. Ja volen dir una altra cosa. Com indica Bollack, per a Heidegger el poeta revela l’ésser (cosa innegablement afalagadora), però només quan el llegeix el filòsof.

Anuncis

Com Penèlope

Posted in Francesc Garriga Barata, Gabriel Ferrater, Paul Celan, Thomas Bernhard, Vicent Andrés Estellés with tags , , , , , , , , on Març 3, 2009 by joantdo

En un moment determinat de la historia europea s’abandona la idea de la poesia com a bellesa, almenys entenent aquesta com una harmonia preestablerta que orientaria la integració de les parts en el tot, de cara a proporcionar alguna cosa que, perduts els seus fonaments, ja només percebem com un hedonisme gratuït. El qual resultava encara més enfadós dins el context d’una postguerra mundial i d’una dictadura les aparences de la qual, justament, eren pur esteticisme tronat; aquest podría ser, de fet, el sentit de l’afirmació d’Adorno sobre la poesia després d’Auschwitz. Des de la lucidesa de mirar enrera i adonar-se que han combregat amb rodes de molí, doncs, els intel·lectuals de postguerra han acabat rebutjant gran part de la tradició literària occidental, amb els seus procediments d’embelliment, exigint del poema més aviat una funció moral. De fet, si en la mètrica d’aquests poemes el vers es reconstitueix a cada moment, trencant amb models preestablerts, és perquè esdevé ell mateix experiència, en lloc de reflectir-la (en lloc de reflectir l’única experiència vàlida, la de l’ordre transcendent del món), i en tant que experiència passa a configurar el subjecte. Es tracta, així, de que el jo poètic es dóna del tot en l’escriptura, dipositant-hi una determinada posició vital; i és a la seua singularitat existencial que el poema deu ara les seues regles de construcció. En la mateixa mesura que el poeta acaba devent la seua existència al poema.

D’aquesta consciència culpable sorgeix, en la postguerra (i aparentment arribarà a Catalunya cap als anys seixanta, un cop mort Riba), el rebuig cap al formalisme de les generacions postsimbolistes: des de l’atac contra els poetes d’un Gombrowicz fins a l’antipoesia de Nicanor Parra, passant justament per la lírica de Celan. Ara bé, en un cas com el de Francesc Garriga, això no condueix al literalisme pretesament ingenu en el qual s’estimbaren gran part dels poetes de la seua generació, ni a la mena de prosaïsme sàviament administrat de Bauçà o Vicent Andrés Estellés. Vegem, per exemple, un poema de La nit dels peixos (títol que procedeix dels Nou salms de Thomas Bernhard):

 

quan arriba el moment de mentir-me,
plou.

 

No importa tant la configuració del significant fònic (el contrast entre els fluids anapestos al·literats i el bioc monosil:làbic) com el curtcircuit semàntic establert entre la interioritat (“el moment de mentir-me”) i l’exterioritat (“plou”). No és l’únic lloc on apareix la pluja establint tensió amb allò que podríem anomenar un ús personal del llenguatge; més endavant en el mateix llibre, després d’informar-nos que “arrossego el meu cos per paraules / esdrúixoles”, el poeta es pregunta “de quin costat arribarà la pluja?”. O, a Temps en blanc:

 

ha arribat l’hora de la pluja.
 
posaré el món sobre la taula.
l’ofegaré amb un vers.
coixí de mots
sobre la boca de la terra,
geografia de la fam.
 
si em sobren lletres,
el meu taüt.
 

El cas ens posa sobre la pista d’un mecanisme que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema”. En el seu sentit més ampli, es tracta de la fidelitat a una sèrie de temes, a uns procediments, a un to; més concretament, però, és produeix la recuperació de motius, frases, adjectivacions. En l’exemple que donàvem, la confluència entre la pluja i les mentides constitueix un precedent que dóna un nou sentit a les

 

paraules
esdrúixoles,
paraules d’esbarzer que em són el càstig
d’haver estimat silencis
de pols.
 

Contra les mentides, amb les quals el subjecte es buscaria fer-se la vida més complaent, al preu de falsejar-la, hi ha les paraules de la veritat, incòmodes, que són el càstig, justament, per aquell falsejament. Ara bé, també tenim aquí un mot, “esbarzer”, derivat de la tradició bíblica, que en altres poemes es relacionarà amb un “discurs” que reprimeix el cos, que el subordina a una pretesa realitat. Tot plegat ens du, naturalment, molt lluny del breu i sintètic (gairebé japonès) poema de què partíem. L’obra s’articula aleshores com un teixit profundament coherent, on la recurrència dels motius permet, justament, la seua depuració, lenta, al llarg del temps, en un teixir i desteixir perpetu.

Parlàvem de la culpabilitat de la consciència europea, i de tota una generació que, finalment, ha hagut de sobreviure a base de lucidesa i de desengany; és ben obvi que, dins aquesta perspectiva, la poesia de Francesc Garriga no implica el trencament que seria d’esperar, sinó que de fet prolonga bona part dels mecanismes simbolistes, matisats en bona mesura per una força expressiva purament, i valgui la redundància, expressionista. El procediment, però, es fa així més indirecte, proper a la lliçó celaniana però sense el seu radicalisme. Es tracta de conduir l’entramat metafòric fins a una certa saturació; una lectura atenta revela una notable densitat figurativa, reforçada per les mil irisacions de sentit que provoquen les represes, els intertextos autògrafs. La interpretació revelarà una visió profundament desencisada del món, dins la qual la funció moral a què fèiem referència és poca cosa més que el que demanava Ferrater: “definir (…) la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació”.

El lent procés de descabdellament d’aquesta poesia, basada en el treball persistent sobre uns pocs motius, fins a apropiar-se’ls (així, per exemple, les veles negres amb que Teseu torna a Atenes, i que provoquen per error la mort del seu pare, esdevingudes un símbol de la incomunicació humana), justifica el fet que Francesc Garriga hagi vingut a donar els seus millors llibres en la vellesa, superades ja tot de vacil·lacions idiomàtiques i amb una veu personal, finalment, del tot constituïda. Quan tot el treball previ ha permès que el subjecte es fongués amb el llenguatge fins permetre que sigui aquest qui parla en el poema; essent així que el jo pot donar-se del tot, en la més pura intimitat, la major presència de si. I això ha acabat donant lloc a una visió de la vellesa ben poc habitual, amb el pas del temps vist com una caiguda contínua, una perpètua desintegració de tot, començant pel subjecte.

En La nit dels peixos, així, tot d’animals (peixos, gossos, llops) esdevenen el correlatiu objectiu d’un individu reduït a les pures pulsions de la recerca de plaer (un plaer que, bàsicament físic, ja no té a l’abast de la mà) i enfrontat a l’enrunament de les seues pròpies creences. La mirada enrera, testamentària, que donaria tot home al final de la seua vida només serveix aquí per a donar compte del propi fracàs, per a reconèixer-se “empresonat amb dogmes”. D’aquí el rebuig dels “vint segles de paraules” amb què la religió cristiana ha ofegat el plaer del cos, i la nostàlgia d’uns “déus” (en plural i, com sempre, en minúscula) pagans que han abandonat el món deixant-lo dins una temporalitat lineal, dirigida cap a la mort. Aquest jo poètic desencisat arribarà a dipositar, davant la imminència d’allò terrible, tota l’esperança en una desfeta del món des de la qual tornar a començar, partint de zero. Amb una serena acceptació, plantejada des d’una mena de “puresa” d’expressió notable, “despullada” i, al capdavall, plena d’un coratge i una humanitat enormes (una sinceritat, al cap i a la fi, guanyada al llarg d’un llarg procés d’escriptura).

(Recuperat, amb canvis, i no prous, d’un intent de text oral de la primavera del 2005)

Ulisses brasiler

Posted in Haroldo de Campos, Postil·les, Stéphane Mallarmé with tags , , , , , , , , , on Novembre 24, 2008 by joantdo

Una lectura ja gairebé tòpica llegeix Ulisses com l’heroi del retorn, l’heroi d’un viatge circular que acaba al punt on comença, a Ítaca. Adorno i Horkheimer el converteixen prou explícitament en un heroi burgès: ell disfruta del cant de les sirenes mentre els marins-proletaris despenen força bruta. Ulisses seria així l’heroi del retorn a si mateix, contra l’obertura a allò altre, enfront del viatge (lévinasianament) com a anada cap a un lloc diferent del lloc inicial.

Entre Homer i els filòsofs de postguerra, però, Dante mostra un Ulisses que, un cop arribat a Ítaca, un cop eliminats els pretendents, encara fa un últim viatge, aquest cop cap a l’Oest, més enllà de les columnes d’Hèrcules. Un viatge el final del qual és la seua mort, donant així resposta a la inquietud medieval (bastant aliena al poema d’Homer) sobre el final del personatge.

A “finismundo: a última viagem”, Haroldo de Campos reprèn aquest segon Ulisses, el que mogut per la hybris viatgera troba la mort, per després convertir-lo joyceanament, en la segona part del poema, en un personatge d’avui dia, un personatge gris, anul·lat, sense atributs; un simple turista. La degradació del personatge implica tot un comentari sobre la degradació de la idea de viatge.

No hi ha aquí la desintegració metalingüística dels primers llibres de l’autor; hi ha una narració, reforçada si de cas per la llibertat amb què les paraules es combinen a la pàgina. El poema és, de fet, un dels últims passos d’un itinerari, el de Campos, que recull l’herència antropòfaga, la mallarméana, i fins i tot la fàustica, en una disseminació que, tot i que interrompuda, no té fi.