Arxivar per Tortosa

Als marges de l’article

Posted in Dilemes, Ramon Solsona with tags , , , , , on Març 19, 2009 by joantdo

Ull de bou, de Ramon Solsona, és un recull d’articles periodístics que té un detall curiós, i del qual potser caldria pendre nota si la gent segueix insistint a publicar blogs en forma de llibre: alguns dels articles, reproduïts més o menys fidelment (però no tots, per motius que en cada cas l’autor explica) van acompanyats per un breu resum, amb citacions, de les reaccions (en forma de carta al director o en forma d’article) que va provocar, a banda de notícies confluents. Com si, posem per cas, algú publiqués el seu blog acompanyant-lo del palimpsest de comentaris que n’ha fet altri (i, desenganyem-nos: són la sal de l’assumpte).

Solsona, d’altra banda, és d’aquells escriptors capaços de jugar-s’ho tot per un efecte verbal. Des d’un article on totes les “ç” esdevenen “ñ”, fins al relat de Llibreta de vacances on la Barcelona pre-olímpica esdevé un cos humà sotmès a mil operacions quirúrgiques, mitjançant un divertidíssim joc de metàfores (gens gratuït, d’altra banda). Així, l’article “Lo Parot” està escrit en una llengua que reprodueix fidelment la parla de la gent d’Horta de Sant Joan (i aquí ve el que els deia dels canvis en el article; Solsona al comentari admet que l’ajuda d’un filòleg li ha permès refinar una mica més el joc a l’edició en llibre).

Al comentari mateix, Solsona reprodueix un fragment d’un altre article seu, que em permet transcriure aquí una cosa que, si la digués jo, no quedaria tan bé:

Hi ha una implícita escala de valors socio-lingüístics que situen el català del nord per damunt del barceloní: és el català genuí, de soca-rel, l’autèntic. I per sota hi ha l’occidental, curiós, casolà, rural, menys autèntic a mesura que s’acosta a l’Ebre. Com més a l’oest i més al sud, la consciència lingüística és cada vegada més vacil·lant, perquè la gent no veu reflectida la seva parla als mitjans de comunicació i se’n senten insegurs. Més i tot: diferencien entre el català i allò que parlen ells.

Perdut dins els sucosos volums miscel·lanis de coberta dura de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat, em sembla que en homenatge a Badia i Margarit, hi ha un article que descriu un estudi fet a l’Institut Joaquim Bau, de Tortosa, uns anyets després que hi estudiés jo. I comproven un curiós fenomen. Els estudiants es troben que a casa tota la vida han dit “llepolies” (per exemple), però que a classe i a la tele i als llibres s’escriu “llaminadures”, paraula que els és estranya; però alhora tenen la idea que “llepolies” no és la correcta. Per tant, acaben recorrent a una altra opció, sancionada també tant per l’escola com pels mitjans, encara que una mica subreptíciament: “txutxeries”.

Anuncis

La biblioteca de Manolo Ripollés

Posted in Manolo Ripollés with tags , , , , on febrer 25, 2009 by joantdo

Són llibres, o només els seus lloms, exposats a la paret, tots junts.  Lloms desfets, bruts, desgastats, rovellats (una mirada atenta pot descobrir que en realitat són trossos de planxa, fustes, canyissos). Només els lloms, un baix relleu de lloms de llibres que mai no llegirem. Una biblioteca que atueix per la seua acumulació, pel seu hermetisme; alguns ostenten títols pedants: “Summa astrologie”, “Liber Apocalipsis”, “De signatura rerum”, “Plutarcus”. S’endevina que són llibres pertanyents a una tradició important; llibres d’un laboratori d’alquimista. De quan la ciència encara no s’havia separat de les humanitats.

El llibre tancat significa sempre el poder; són els volums dels despatxos dels advocats i els metges, llibres que ells mai no obriran, llibres potser buits. Per això aquests no tenen relleu. És només quan l’obres que el llibre perd el seu caracter ominós; agafes el poder, te n’apropies. L’agafes individualment; perque la pròpia acumulació de llibres espanta. La biblioteca, l’atapeïment de grossos volums antics, fràgils però pesants, atueix. D’un en un, però, pots aspirar a dominar-los, o a ser dominat per ells.

Aquí, però, se’ns mostra la seva acumulació. Encara diria més: és en l’acumulació mateixa que descansa l’efecte de les obres, en els ritmes verticals, determinats pel gruix dels llibres, en els jocs de tonalitats (la grisor de “Llenguatges ocults”, el cru d'”Espais ascètics”, la negror d'”Absència de text”). Una acumulació de llibres hermètics que és, repetim-ho, una imatge del poder, d’allò que ha estat i encara és el poder al llarg de segles: un coneixement exclusiu, excloent, mitjançant la qual dominar els altres. Però hi ha la deterioració palpable, la pàtina, la tradició grecollatina convocada pels noms; és un poder pretèrit que se’ns mostra erosionat. Perquè la xarxa de connotacions inclou la banda entranyable d’aquesta tradició: que només calia obrir un llibre per alliberar-se. I ara mateix, això, potser ja no va així.

La desaparició de Josep Ramon Roig

Posted in Episodis nacionals, Josep Ramon Roig with tags on gener 16, 2009 by joantdo

Hi ha un episodi dels Simpson que podria servir d’al·legoria de la relació de cert escriptors amb el discurs crítico-propagandístic. Homer descobreix que Montgomery Burns no sap qui és ell, i es passa tot el capítol intentant cridar l’atenció, infructuosament, enviant-li capses de bombons, etcètera, fins arribar a la desesperació, a atacar-lo físicament. Però Burns mai no s’adona que ell hi és.

Hi ha, així, escriptors que no existeixen. Per exemple, al diccionari que acaben de publicar, Josep Ramon Roig no hi és. Però no només això: a la pagina 109 d’Entre el simi i Plató, un llibre altrament imprescindible justament per discutible, Sala-Valldaura parla de l’apropament de la poesia a la teatralitat en els recitals d’Enric Casasses i Josep Lluís Roig. Una badada, si volen, que no hauria de fer oblidar l’apropament a la semiòtica, o l’examen de la poètica postnoucentista en altres bandes del llibre (algun dia en parlarem): però Homer es posaria com una fúria.

P.S. (7 de desembre de 2009) A l’últim número de la revista Els Marges, Jordi Marrugat dedica un substanciós (cosa que, per cert, comença a ser habitual) article al Diccionari en qüestió. Molt més enllà que no he pogut anar jo. I dedicant alguns paràgrafs a qui, com “Víctor Ripoll”, s’ha dedicat a llençar-li aquests petits cops de fona. Més aviat propis, diu ell, del pati de l’escola. Admetem-ho: sí. Per tant, si han arribat fins aquí, llegeixin ja l’article de Marrugat. S’ho val.

Entorn de l’ull

Posted in Andreu Subirats, Antonio Machado, Els altres, Juan Ramón Jiménez with tags , , on gener 4, 2009 by joantdo

Llegint la poesia castellana de principis del XX trobem, gairebé com dos paradigmes que ens tempten a establir una fàcil oposició, el paisatge de Juan Ramón i el paisatge de Machado. El primer és essencialitzat, escarit; se’ns donen pocs detalls, els elements són allà només per tal que el subjecte faci peu en el seu quest personal. Així, als poemes de La estación total s’aprimaran fins esdevenir els quatre elements presocràtics:

Todas las frutas eran de su cuerpo,
las flores todas, de su alma.
Y venía, y venía
entre las hojas verdes, rojas, cobres,
por los caminos todos
de cuyo fin con árboles desnudos
pasados en su fin a otro verdor,
ella había salido
y eran su casa llena natural.
¿Y a qué venía, a qué venía?
Venía sólo a no acabar,
a perseguir en sí toda la luz,
a iluminar en sí toda la vida
con forma verdadera y suficiente.
Era lo elemental más apretado
en redondez esbelta y elejida:
agua y fuego con tierra y aire,
cinta ideal de suma gracia,
combinación y metamórfosis.
Espejo de iris májico de sí,
que viese lo de fuera desde fuera
y desde dentro lo de dentro;
la delicada y fuerte realidad
de la imajen completa.
Mensajera de la estación total,
todo se hacía vista en ella.
(Mensajera,
¡qué gloria ver para verse a sí mismo,
en sí mismo,
en uno mismo,
en una misma,
la gloria que proviene de nosotros!)
Ella era esa gloria ¡y lo veía!
Todo, volver a ella sola,
solo, salir toda de ella.
(Mensajera,
tú existías. Y lo sabía yo.)

En canvi, Machado parla sempre de paisatges reals, amb topònims, amb colors i diferents vegetacions, amb tons de llum; sobretot, amb gent que hi passa, hi treballa i hi viu. Potser només a Soledades els elements representats no són ells mateixos sinó el significant d’una altra cosa; l’evolució posterior, però, el conduirà cap al poema narratiu o cap al poema neopopular, a partir d’una concepció de “poble” molt pròpia del seu moment:

Por tierras de España
El hombre de estos campos que incendia los pinares
y su despojo aguarda como botín de guerra,
antaño hubo raído los negros encinares,
talado los robustos robledos de la sierra.
 
Hoy ve sus pobres hijos huyendo de sus lares;
la tempestad llevarse los limos de la tierra
por los sagrados ríos hacia los anchos mares;
y en páramos malditos trabaja, sufre y yerra,
 
Es hijo de una estirpe de rudos caminantes,
pastores que conducen sus hordas de merinos
a Extremadura fértil, rebaños trashumantes
que mancha el polvo y dora el sol de los caminos.
 
Pequeño, ágil, sufrido, los ojos de hombre astuto,
hundidos, recelosos, movibles; y trazadas
cual arco de ballesta, en el semblante enjuto
de pómulos salientes, las cejas muy pobladas,
 
Abunda el hombre malo del campo y de la aldea,
capaz de insanos vicios y crímenes bestiales,
que bajo el pardo sayo esconde un alma fea,
esclava de los siete pecados capitales.
 
Los ojos siempre turbios de envidia o de tristeza,
guarda su presa y llora la que el vecino alcanza;
ni para su infortunio ni goza su riqueza;
le hieren y acongojan fortuna y malandanza.
 
El numen de estos campos es sanguinario y  fiero:
al declinar la tarde, sobre el remoto alcor,
veréis agigantarse la forma de un arquero,
la forma de un inmenso centauro flechador.
 
Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta
‑no fue por estos campos el bíblico jardín‑;
son tierras para el águila, un trozo de planeta
por donde cruza errante la sombra de Caín.

Com dèiem, la diferència permet síntesis fàcils, apressades: Juan Ramón fa una poesia de senyoret, on la natura és una propietat privada que està al servei de la pròpia especulació, mentre Machado s’hi apropa sabent en tot moment que allò no és seu, que abans hi ha passat altra gent, que encara hi ha gent que acotxa l’esquena, que com a molt pot disfrutar-ho en usdefruit. Síntesis apressades que poden generar fàcilment un prejudici; però, per comparació, ens permeten entendre els versos d’Andreu Subirats. Subirats és més un Machado que no pas un Juan Ramón; pel seu Ebre, o pels seus Ports, s’hi passegen arrossaires, pastors, xiques boniques i helicòpters, gent que treballa o fa festa major. Pels seus versos, s’hi passegen refranys i parèmies; o, i això no està publicat, esdevenen neojotes festives.

Tot plegat no vol dir que no hi hagi vol, ja sigui metafòric o conceptual; un poema diu, explícitament, que no es tracta de parlar del paisatge, sinó de ser paisatge. Una proposta arriscada, en termes de llenguatge, que dóna un pas endavant respecte al meravellament lul·lià dels inicis. El que hi ha, però, rera tot això, és una forma de respecte per l’alteritat, pels drets de l’altre, una generositat; és a dir, la necessitat, de vegades, de (no) callar, de ser (o no) comunicable, o d’obrir-se a la pròpia dualitat interna; se’ns pot fer difícil casar poemes satírics amb poemes epifànics, Villon amb Carner, anar amb tornar. Però, en el fons, aquests textos signats són la prova que tot això pot ser viscut. Si cal, no dormint fins al matí:

I en fals o estrany o vertader miratge,
vam ser fosos per la claror celeste
nous per la llum primera del matí
entre les rasades dels nostres cossos.

Passejar per Tortosa

Posted in El món coetani, Episodis nacionals with tags , , on Octubre 12, 2008 by joantdo

Dues de la matinada. Travesso el pont sobre l’Ebre, vora el monument feixista. De cara em venen dos nois, segurament marroquís; ve una moto. De cop comença a tocar la botzina. És per a ells, que ni la miren. Tampoc no ho fa per saludar-los.

Fa temps, al migdia. Anava a peu cap a Jesús, pel tros de carretera que encara té una vorera. Sento a l’esquena la remor d’un cotxe que, de cop, alenteix la marxa vora meu; soroll de lluneta que baixa, i sóc a temps de sentir: “VETE A TU… hostia, este es de aquí, acelera!!!”. I el vehicle, vell i atrotinat, se’n va.