Alikhànov i jo

Gustav Pakhapil es compra un litre de Chartreuse, va a un cementiri i, assegut sobre una tomba, se’l beu. El capità Prisxepa crida el vigilant Alikhànov per avisar-lo que s’acosta cap d’any:

La tesi principal és: beu, però amb mesura. No beure en absolut seria massa. Això, tal com diuen, seria una utopia antimarxista. Sàpigues quina és la teva mesura…

Alikhànov (que ha de reaparèixer fugaçment en un dels capítols d’El compromís, i per tant no és un simple alter ego de l’autor) comunica les ordres al caporal Fidel, que respon:

Jo tinc mesura (…). Un quilo per barba i s’ha acabat! Em fotré fins al cul, fins que m’apagui… Aquest Prisxepa teu és un merdós i un passerell. Es pensa que, si és festa, mamarem molt. Però nosaltres tenim un calendari propi, collons de déu! Si hi ha pasta, a xumar. Si no n’hi ha, quina mena de festa vols?

I el dia de cap d’any, a les tres de la tarda, els oficials beuran vodka, traient-lo de la galleda amb tasses d’alumini. Els guardes juguen tot bevent gots d’aiguardent. Més tard, Alikhànov aconsegueix una ampolla de Pinot Gris, un vi negre. I recorda que ara se les heu “amb treballadors civils del camp que, abans d’arribar a Kotlas, ja s’havien begut tota la indumentària civil”.

El capità Iegórov, esperant l’arribada d’un fill, va a la cantina i es demana una escalopa i vi. Vólikov treu de sota el matalàs una ampolla de vermut que havia amagat per no trobar-la, i l’obre trencant-ne el coll contra l’estufa. El vigilant de seguretat Bortaixévitx reflexiona:

Tinc un dubte filosòfic: per què beu la gent? Posem per cas, com deien abans, que és una rèmora del capitalisme en la consciència de les persones… Que és una ombra del passat… I, sobretot, que és una influència de l’Oest. Malgrat que només xumem a l’Est. Però, vaja, tot això encara… Ara explica’m això: una vegada vaig viure al camp. El meu veí tenia un boc. No recordo cap altre borratxo com aquell boc. Ja fos vi negre o vi blanc: només n’hi havies de servir.

El capità Tokar, cada nit a casa seua, pren vodka calent. En l’últim fragment de La zona, els vigilants van al colmado i demanen aiguardent; però no n’hi ha, i tampoc no tenen diners per comprar-ne. La propietària llavors els ofereix colònia si li netegen el terra del magatzem; i el netegen, i es beuen la colònia. Més tard buscaran inútilment vodka i Alikhànov acabarà lligat amb cables de telèfon. L’endemà ell i Fidel adquiriran dues botelles de vi i se les prendran amb dues temporeres.

I en acabat, me’n recordo que certs fans de la pel·lícula Withnail & I tenen la següent cerimònia: veure la pel·lícula tot consumint els mateixos beuratges que el protagonista. Amb l’excepció, suposo, del líquid de l’encenedor.