Final de curs / Making of

Al principi de tot, jo estava a l’atur. Em trobava, a més, davant un canvi de residència. Sé per experiència que a cada mudança hi perdo un llençol. I tenia al calaix un bon tou d’apunts i notes. En aquella època, d’altra banda, jo no tenia ordinador. Tots els apunts i notes eren fets a mà. Jo sempre escric a mà. Que altres facin el que els convingui. A mi em va bé així. Cada dia,  anava a la biblioteca per entrar a internet i buscar ofertes de feina. Com que allà toca reservar hores senceres, em quedava tot de temps sense saber què fer-ne. I se’m va acudir fer un blog. On encabir-hi dilemes que no sé respondre, algunes orientacions dissimulades sobre la meua altra vida, algunes semitraduccions fetes en hores de lleure, algun esbravament i, sobretot, lectures d’altri. Fins i tot algun divertiment.

Amb unes petites regles, però no gaires. Mirar de parlar del que sé. No generar més brossa vàcua i petulant. Intentar no teoritzar sobre el buit. Parlar de gent sense cavilar gaire en si són d’aquí o d’allà; però sabent del cert que els valencians agrairien, amb tota la raó del món, que des d’aquesta banda de riu els féssim cas. Recordar que per les meues comarques hi ha escriptors molt bons, però que calia presentar-los barrejats amb escriptors d’arreu per evitar la sensació de ghetto autocomplaent. Respondre qualsevol comentari el més educadament possible, però dir-los què penso (al cap i a la fi, ningú ens obliga a dir res). Disfressar el nom de la persona que més m’ha ajudat, i que va començar dient-me que el títol del blog estava equivocat.No dir mai el meu nom.

Per contra: podia saltar-me les meues pròpies regles. Si calia estar una bona temporada fent això, no podia tancar-me en un clos massa estret. Calia ser dúctil. Podia parlar de coses molt diverses, tot i que al capdavall he acabat esborrant, per diversos motius, algunes entrades que anaven lluny del tema literari. Em vaig concedir també la prerrogativa de reescriure al meu gust qualsevol entrada, amb una única limitació: no crear contradiccions amb els comentaris que hagi deixat una altra persona. Per exemple, si jo deia que Blanchot és boníssim i algú em diu que no, que no és res de l’altre món, l’entrada seguirà dient que Blanchot és boníssim, pensi el que pensi jo.

Allà podia guardar-hi bona part d’aquelles notes. Encara més: fer que els toqués l’aire. Perquè a mi el que em fascina dels blogs són els comentaris. Posin-se en el lloc d’un poeta català hiperperifèric i tímid: primer deu anys tot sol escrivint sense que ningú no ho llegeixi, i després cinc durant els quals només et llegeixen, que tu sàpigues, un grapat d’amics que mai no sabràs si el que fas els agrada o és que et tenen carinyo o els convé quedar bé. La possibilitat que un desconegut et digui sincerament què pensa pot originar situacions dures, però almenys permet tocar sòlid, i perdonin el joc fàcil. I hi ha la possibilitat, fins i tot, que el desconegut no ho sigui; per això el fals pseudònim.

En la primera època, doncs, agafava els papers, anava a la biblioteca i copiava, modificant algunes coses (no sé escriure dos cops el mateix text; fins i tot segueixo canviant, encara ara, moltes entrades antigues d’aquí). I afegint-hi enllaços; això dels enllaços va ser un descobriment que els explicaré després. Més tard, vaig aconseguir un portàtil i un llapis de memòria, però encara no tenia xarxa a casa. Va ser l’època dels terratrémols tipogràfics. Transcrivia a casa amb calma, al Word, copiava i pegava a la biblioteca. El trasvasament de Word a WordPress, ple de misteris, va provocar de tot. I finalment, vaig aconseguir tenir connexió. I aleshores potser la cosa es va desvirtuar una mica; ja no eren notes escrites, pensades, guardades al calaix, rellegides i reescrites. Algun cop em va véncer la impaciència; per això, fins fa molt poc, aquí pràcticament no s’ha parlat de novetats. Jo no faig (no vull fer) periodisme.

Els enllaços. Tinc una relació ambivalent amb els enllaços. Per la banda dolenta, em semblen uns intertextos unidireccionals. És a dir: allò que tradicionalment s’havia anomenat cita, o intertext, era un ens purament mental. Pertanyia més al lector que no a l’autor. Per tant, si el lector no el captava, l’intertext no existia (no fins que un altre lector li ho indicava); i fins i tot aleshores podia establir-se en diverses direccions. Per exemple: el tòpic de l’amor més enllà de la mort, ¿ve de Quevedo? ¿O de Properci? Però tanmateix, ¿què passa amb Paolo i Francesca? L’enllaç, en canvi, és allà i et diu: “mira, això ve d’aquí”. T’imposa una lectura determinada.

Alhora, però, hi ha la possibilitat que l’enllaç estableixi una relació més rica amb el text. És a dir, que la relació entre el text que jo escric i el text que jo enllaço no sigui tan òbvia. Per aquest camí, pot esdevenir significativa. Recuperar la polisèmia: els sentits que jo, l’autor, no sabia que hi eren. I, amb això, m’hi he divertit prou. M’ho he passat bomba (però per entendre’ns: també els he fet servir per clarificar coses que sospitava que no estarien prou clares, per facilitar la vida a la gent, per donar a conèixer documents perduts pel ciberespai i que potser no són tan fàcils de trobar).

Igualment, la relació amb els comentaristes ha estat dual. A tots ells els he d’agrair l’atenció prestada. Més, segurament, de la que puc exigir. N’hi ha que m’han fet adonar que feia el préssec; n’hi ha que m’han suggerit lectures. N’hi ha que m’han donat ànims o m’han aplaudit verbalment. No creguin que la dualitat travessa aquest eix. Al contrari: com a lector, no m’agrada llegir un post i, en passar als comentaris, descobrir que tots són: “què interessant!”, “ho has fet molt bé”, “brutal”… Si ho he fet bé, jo com a lector ja ho sé; i si no, també. I com a autor del post, si ho he publicat és perquè estava convençut que estava bé. Em resulta més útil que em treguin de l’error, si error hi havia, que no que me’l refermin. Per a això ja tinc l’espill. Les regles de la cortesia exigeixen replicar als que et fan adonar que has fet el préssec, i formular un agraïment empegueït (empegueïdíssim quan el comentarista és l’autor de qui parlava, i que generalment, sí, era un admirat; en el fons, en aquests casos també hi havia una mena de reconfortant i perillós sentiment de “vés, potser sí que ho faig bé”); però en el fons del fons, jo ho veig així.

La cosa del pseudònim, en el fons, també tenia una altra intenció. Tenia ganes d’amagar-me, posar en circulació una sèrie d’etiquetes i noms, i poder comprovar, mitjançant les estadístiques, quanta gent (i quanta gent de la que jo conec) les busca per la xarxa. Quanta gent, realment, s’interessa pel que fem. Quanta gent busca “miquel bauçà”, o “blai bonet”, o “rené char” o “josep pedrals”. Els resultats de l’enquesta fan feredat. Per tant, me’ls guardo. Bé, només diré una cosa. Fiquin vostès la paraula “poemes d’amor” al títol d’un apunt i faran furor. I això és tota una cura d’humilitat. En aquest sentit: sé que no hauria de queixar-me de que el públic sigui el que és. Al capdavall jo en formo part, i tampoc no sóc per tirar coets, no m’ho negaran. Però bé: la divisòria entre els comentaristes que voldria haver tingut i els que he tingut no anava pel mateix rengle que la dels que em donaven la raó i la dels que no.

Però ja era això. No sé, en el fons, si estava preparat per a enfrontar-m’hi. Segurament no. Per tant, benvolguts comentaristes: dispensin des d’ara totes les vegades que he resultat antipàtic, sarcàstic, desagradable. No era res personal. A canvi, vull creure que he fet algun amic. Mera creença, val. En el fons, sospito que el gran problema d’aquest blog és que no dóna una imatge veritable de mi. Jo no sóc tan agre. Però puc acabar semblant-me al meu pseudònim.

Com deia, en un moment determinat, en tenir més facilitat, crec que la cosa es va desvirtuar.  Em va véncer la impaciència; i la possibilitat aquesta de publicar sense filtres. Permetin-me dir-los que no hi crec gaire. I l’experiència m’hi fa creure menys. Potser per assumptes de la història recent, veiem l’edició com un filtre, una frontera que ens impedeix expressar-mos lliurement. I tanmateix, aquella mateixa experiència recent podria permetre’ns endevinar que, en realitat, no es tracta d’expressar-nos sinó de comunicar, i això depèn d’altres eventualitats. Els editors i censors no són un obstacle si hom sap dir una cosa.

Per exemple: jo ara aquí puc publicar qualsevol cosa. I quedarà publicada. No podrà venir ningú (abans que jo ho publiqui) a dir-me que no ho puc publicar, que no hi ha pressupost, que no s’entén, que si potser podria ficar menys dialectalismes, que no hi ha un nínxol de mercat, etcètera. Sóc lliure de fer el que vulgue, fins i tot el ridícul. I tanmateix: no necessàriament serà visible. Sé que això pot semblar vanitat. Però, alhora, ja he dit que no es tracta d’expressar res (m’interessa molt la vida de certa gent, i la manera com certa altra gent explica la seua, però la meua ja me la sé) sinó de comunicar-ho.

I la visibilitat en el món dels blogs té regles. Regles que tenen a veure amb la sociabilitat (o amb una insociabilitat tàctica). Regles molt semblants a la vida real dels països del sud d’Europa. Per tant: de relació transparent amb els lectors res de res. Hi ha una interacció interessant, sí. Però també interessada. L’intercanvi de links, l’intercanvi de comentaris; fins i tot les picabaralles. Tot això et fa visible; un cop ho mires des de dins, encara et sorprèn més que la gent presumeixi de Technorati. Però això no és aconseguir que la gent s’interessi per les coses que t’interessen a tu. No de la manera que jo vull. En el fons, cal admetre que bona part dels escriptors que hem descobert com a bloggers els hauríem descobert igualment d’una altra manera; i als que no, és que no valia la pena. I sobretot: acaba dirigint el que escrius. Acabes escrivint coses que no escriuries tot sol, de nit, a casa teua, sabent que no et mira ningú. Acabes fent faltes d’ortografia.

Quan dic “desvirtuar”, doncs, vull dir que potser m’estava convertint en una cosa que no era al principi. Hi ha hagut un moment en el qual feia provatures; un altre en el qual descobria joguines noves. I un tercer moment en què he fet les coses d’esma. I això ja no em diverteix. Encara més: m’esterilitza. No crec en l’expressió “tenir coses a dir”. Més aviat escric, sense saber què vull dir, per tal de descobrir què tinc a dir (cosa molt diferent, per cert, de fer les coses d’esma). Ara: fa setmanes que em planto davant la pantalla i penso: “podria escriure això… i què? passarà allò altre… vaja”. Fa dies també que les úniques sorpreses refrescants han estat La matèria primera, d’un tal Serés, i el segon llibre de Felip Costaglioli. Cap altra cosa: ni tan sols, per ara, les antigues notes que tenia i encara tinc al calaix. Passa que primer un amic em va fer a mans un llibre tan pèssimament concebut i escrit que vaig perdre l’oremus (cosa que va generar un post que no considero especialment brillant, certament trampós com deia un comentarista, i per tant no era el final que jo volia; per postres vaig haver de llegir el llibre en qüestió dos cops!); després hi ha hagut un post-llibre que m’ha obert mil preguntes i dilemes (però no tenia ganes de dedicar-li dies, o mesos, monogràfics); i per sort, finalment hi ha hagut una convocatòria multitudinària on sí, realment, m’ho he passat bé, i he pogut definitivament posar el meu poble al mapa ;). Sí que m’agrada, acabar així. Queden coses, naturalment, al tinter: Robert Antelme, Clarice Lispector, Maurice Blanchot, els llibres infantils de Zoraida Burgos, Daniel Busquets, Lautréamont, les pàgines en blanc de Martí Sales, Macedonio, més J. V. Foix, Víctor Sunyol, Cristóbal de Castillejo, Alda Merini, Tristan Tzara… Però ara no em barrufa parlar-ne. Un altre dia serà. I nou mesos, d’altra banda, em sembla un bon període.

I, a banda d’això, he trobat feina.

Una abraçada. Ha estat un plaer, i espero que per a vostès també,

j.t.

P.S. I sempre queda el goig d’anar reescrivint això, com si escrivís per a ningú, o com si pugués aconseguir que cada lector, literalment, llegís un text diferent…

Anuncis

32 Respostes to “Final de curs / Making of”

  1. Com a blogaire amb una certa fama d’antipàtic, perquè no comento gaire i no mercadejo amb enllaços, auguro que tornaràs: el teu blog és massa brillant i els noms que esperen al tinter són massa llaminers.

    Salutacions cordials.

  2. Per una vegada, si m’ho permeteu, serem exclusivament encomiàstics: i tant que ha estat un plaer!

    I em disculpo per empènyer-vos a rellegir llibres que us fan perdre l’oremus.

    Una abraçada, i fins aviat.

  3. palumbuscolumbus Says:

    Gràcies, benvolgut Llibreter. Tampoc no es cregui; si torno, serà segurament sense tanta ploma! 😉
    j.t.

  4. palumbuscolumbus Says:

    Disculpat, benvolgut Raül. N’he après molt, de vostè.
    Una abraçada,
    j.t.

  5. Permeteu-me que comenci pel final i us feliciti sincerament per haver trobat feina. Llegir els vostres apunts és un plaer que no es troba facilment a la xarxa. I confio que, amb ploma o sense, tornareu a volar aviat.

    Salut!

  6. Enhorabona per la teva aventura internàutica. Estic completament d’acord amb l’Art: eres una de les potes de la taula de la crítica literària catalana. Coixos de colom, ara només ens quedaran les nostres escadusseres –i no per això menys interessants– converses de matinada… Així doncs, arreveure, J.T!

  7. El llegeixo amb molt d’interés i espero que s’ho repensi, malgrat tot.

    1abraç
    R

  8. palumbuscolumbus Says:

    Gràcies, argonauta! Felicitat felicitat, això de la feina, no és. Però cregui’s que és un descans.
    Fins ara,
    j.t.

  9. palumbuscolumbus Says:

    Gràcies igualment, Martí! Amb tot, millor li ho dic en castellà: “más que pata, patilla”.
    Au revoir!
    j.t.

  10. palumbuscolumbus Says:

    I gràcies, Ramon! Si em conegués, sabria que sóc més tossut que una mula.
    Mos veiem,
    j.t.

  11. La veritat és que, com a companys de generació blogaire, hem de dir-li que això de la seva retirada no ens barrufa… No hi ha cap mena de boicot / suborn / xantatge / oferta irresistible i temptadora (i indecent, si cal, inclogui o no Demi Moore) que poguem fer-li? En fi, esperem que sigui per a bé! Com a mínim (mínim?) tindrem el gust de rellegir-lo….

    Fins aviat,
    CdC

  12. palumbuscolumbus Says:

    No. No hi ha manera. No puc dir que no m’abeuraré en aquesta pica, naturalment. Però els agraeixo la oferta. Saben vostès perfectament que no tot en esta vida són actualitzacions d’abans ahir.
    Una abraçada,
    j.t.

  13. No és qüestió de nombre de visites. Tampoc és ben bé cosa de comentaris. Crec que el que compta són els diversos efectes sobre qui escriu o selecciona de saber que el que has escrit o seleccionat està exposat.

    Emforteix i desacomplexa, cosa que ja convé, atès que vivim exposats i ens fem malentendre igualment.

    Ja trobaràs un altre ritme, un dia o altre. Pel que fa a mi com a lectora, tinc un munt d’entrades teves pendents de llegir bé: que facis un descans m’ho prenc com un avantatge.

    Vagi molt bé, senyor Palumbus. Una abraçada,

  14. palumbuscolumbus Says:

    També té raó, Mina. En part.
    Això sí, són tots vostès tremendos. ¿Ara discutirem la raó de marxar? 😉
    Una altra abraçada,
    j.t.

  15. Senyor,

    Has retratat una mica tot i a tohom. Un comiat brillant i elegantíssim.
    Que duri la feina remunerada.

    Salut,

    rbf

  16. palumbuscolumbus Says:

    Benvolgut Ramon 2,
    gràcies. M’ha tocat el cor quant al concepte de feina remunerada. I, com diuen al meu poble, que durigo. 😉
    Una abraçada,
    jtc

  17. Bon vent, amic Joan! Espero llegir-te de nou, ja sigui en paper o cibernèticament. Només et prego que deixis penjats tots aquests posts per rellegir-los amb més atenció. Al llunÀtic ja m’hi he fet ressò, com a petit homenatge del teu indret. Espero que serveixi per descobrir-lo a d’altres, perquè en gaudeixin. La feina feta és brillant, d’un alt nivell intel·lectual, poc habitual a la xarxa (per què no dir-ho), i cal felicitar-te. A reveure!

    http://llunatic.blogspot.com/2009/06/intermitencies-la-catosfera.html

  18. palumbuscolumbus Says:

    Sí, ja ho havia vist! M’estalvieu inventar alguna cosa per incloure-ho i fer un bonic bucle. I ara, a diferència de quan ho he vist, m’enganxeu amb tot el teclat a ple rendiment (pareix que ha decidit jubilar-se alhora que jo), per a agrair-vos la felicitació amb totes les lletres.
    Fins molt aviat,
    j.t.

  19. Quina animalada de post! MASSA LLARG. Em nego a llegir una botifarra com aquesta.

  20. palumbuscolumbus Says:

    I?

  21. Qui és aquest mediocre que no sap llegir més que quatre o cinc línies? Qui és? Ah, però si és el mandarí de la catetosfera!!!

    [basques i més basques]

  22. palumbuscolumbus Says:

    Benvolgut Artista,
    per favor, no hi tornin. Que els conec, i m’ensopeix de mala manera. Si en té ganes, davant de casa meua hi ha un terrenyet on a l’agost fan bous; amb una mica d’aigua en faríem fanguet, i vostès equipats s’hi podrien barallar entre bou i bou. Jo cobro l’entrada, però, que després la gent em deixa el portal ple de pipes i crostes de festuc. No es cregui tampoc que em fa gaire il·lusió veure’ls en tanga…
    D’altra banda, ell té tot el dret a dir que no li agrada aquest post, o a dir que és massa llarg. Fins i tot a dir que no se’l pensa llegir, que és diferent. Ningú li havia demanat que se’l llegís i per tant l’anotació és, per dir-ho així, supèrflua, però té tot el dret a fer-ho.
    Una abraçada,
    j.t.

  23. D’acord, senyor J.T. Lamento haver embrutit el seu blog d’aquesta manera. Ben lliure és, per descomptat, d’esborrar el meu exabrupte!

    però torni, recony! Torni! No ens deixi a mans d’aquesta gent!

    una abraçada!

  24. vaja! quin final de curs! moltes felicitats per la feina!

    i jo, que sempre vaig endarrerit (molt endarrerit) amb les lectures me n’entero ara! si és que sóc de matar…

    només espero que el proper curs sia molt aviat, i que puguem continuar llegint los teus escrits amb delectança i plaer, com sempre!

    i ara, a repassar els teus antics posts que encara no he llegit, tinc feina per estona i aprofitaré la fresqueta de la nit…

    moltes gràcies per les teues paraules cibernètiques, i fins aviat!

  25. palumbuscolumbus Says:

    Benvolgut Jacme,
    no s’imagina el que és, a aquestes alçades, que encara m’arribi un comentari. No cal que es disculpi: los últims seran los primers!
    j.t.

  26. ja em deixeu més tranquil, havia arribat a tindre ardera d’estòmac només de pensar-hi!

    per cert, he d’enviar-vos un correu privat…

  27. Sento ser el més endarrerit de tots! Se m’havia escapat aquest post i pensava que el silenci del colom era per la temporada de vacances. Estic avergonyit.

    En tot cas, felicitats per la feina i que una cosa no tregui l’altra. Tothom té dret a descansar, però no a deixar orfes els seus lectors! 😉 I, dit de pas, estic molt d’acord amb la teva anàlisi del món dels blogs.

    Ens llegim.

  28. palumbuscolumbus Says:

    Merci, senyor bloguejat. Respecte a l’endarreriment, reitero i multiplico el que li vaig dir a Jaume.
    ¿Ja sap que és vostè el comentari número 300? No donaré regals, però és una dada que em fa gràcia.
    Una abraçada,
    j.t.

  29. 300 és un número rodó per tancar etapa. Podria dir que ho he fet expressament per veure si em queia alguna cosa, però ha estat una coincidència desinteressada. (Ups…. sento haver trencat el número rodó amb aquest nou comentari).

  30. Això de començar tan mesurat amb l’excusa de de fitxar i confessar estona després que el teu matrimoni amb la causa rutineja és molt soliloqui de divan i en època de twitters i tumblers entenc que no agradi. Pausa. Jo ho trobo molt mono i per això t’ho reciprocico explicant-te dues de les versions del meu cas:
    – he tornat a Canadà [estat políticoadministratiu] per aprendre francès al Québec [un altre], però com que podia, en arribar vaig tenir un pronto i vaig dir posats a viure al nord, tira cap a Nunavik. M’estic en un poblet que es diu Salluit, que no Salou ni Oropesa. És ideal: no hi ha a penes cobertura d’internet, teòricament no hi ha alcohol i s’hi arriba només volant, però parlen inuktituk i anglès. De francès no gaire. Lo d’internet de moment és problemàtic perquè l’ample de banda avui, per exemple, era limitat, de manera que aquest comentari l’he acabat enviant a la Mina per ftp perquè el pengi en nom meu. Lo del francès, doncs no sé, em semblava vital quan vaig marxar i ara em sembla més vital aprendre inuktituk, però en fin Pilarín.
    – ja tenia al cap aprendre francès com a cosa bona a curt termini, però fa tres dies un familiar de sang dels que tinc a Austin, Texas, concretament la germana gran de mon pare, que s’acaba de jubilar i va a cursets dels que organitzen les biblioteques per aprendre a navegar per internet va descobrir el blog. Per Sonsoles Tso no em trobava, però al final va recordar “Prieto” (que és com mon pare navaho va honorar ma mare boliviana –i de parla castellana–, castellanitzant el cognom de les filles) et voilà. A cals avis encara sóc la Sonsoles Tso, mon pare un excèntric i ma mare una negra. La qüestió és que la tieta és excèntrica d’aquella manera en què la realitat supera la ficció, i em va enviar un mail dient que havia fet publicar les meves vicissituds i les meves adreces –internet i física– a la secció “Austinians al Món” del diari més llegit de la ciutat. Com compendràs, el primer pronto va ser canviar de barri.

    Per si algú plora ara google guarda caché. Fins i tot dels comentaris. Quan la tieta deixi d’enviar-me felicitacions efusives i de preguntar-me el per què del títol “tiene una escoba” (el mateix monòleg que sospito que exclama a taula, davant dels meus avis) potser m’hi repenso.

    Posats a discutir raons, no és culpa seva. Si hi ha un pecat, només és un: la vergonya. Les coses més grosses tenen el nom d’infàmia i no hi ha perdó que valgui 😉

    Estigues bonet.

  31. palumbuscolumbus Says:

    Mmmm, el meu matrimoni amb la causa no rutinejava, ni rutineja. Més aviat al contrari. Clar que depèn de quina entengui que és realment la causa. En realitat, l’alter ego l’he abandonat al capdamunt del campanar de Cerdanyola, parrupant i empastifant de cagueradetes tot el carrer Sant Ramon i el passeig Cordelles. I ja se sap, a vagabundear ;-P
    No, cap rutina en el connubi. Passa que és temporada de guaret.
    Cuidi’s. 🙂
    j.t.

  32. Això explica per què trobo encantadora tota aqueixa zona que descriu…

    El millor de l’església és el crucifix tornassolat de neó.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: