Epíleg: Autobiografia (hindignada) d’urgència

Imaginin un noi tímid. O potser una noia. Potser alta. Potser baixet. Una persona callada, taciturna de naixement. Que neix, posem per cas, en un poble petit i industrial de la perifèria de la perifèria. Imaginin que, per exemple, la seva mare té dues germanes que estudien Magisteri; i que, encara adolescents, decideixen practicar amb el marrec. Posen mans a l’obra, i fan la prova de posar-li davant lletres. I el noi (o noia) decideix que millor mirar allò que no pas assajar de dir alguna cosa en veu alta. I s’hi posa. I li agrada. I decideix que ell també podria fer-ho. Comença amb històries matusseres d’arts marcials; descobreix Michael Ende, s’empassa Tolkien, i comença a omplir-ho tot de dracs i elfs (o potser llegeix novel·les dels germans Hollister, i intenta compondre intrigues inexpertes). Intenta fins i tot crear un idioma, però no se’n surt. No acaba mai cap text. Però s’ho passa bé. Llegeix coses d’un tal Foix, i troba que potser podria fer allò, que és més curtet. En lloc de jugar a futbol, s’empassa revistes del cor, revistes de divulgació científica, diaris, fulls que el vent s’endú pels carrers. I devora els volums de “L’Arcà”, de Laertes; descobreix Jan Potocki, M.R. James, Lovecraft; intenta crear monstruosos déus primigenis amb una llengua blana que baveja sang d’ocell. I quan li pregunten què vol ser de gran, diu que físic. O matemàtic. I ho diu sincerament.

Se l’imaginen? Sempre seu al final de la classe, mai no fa preguntes. Li venen picoretes per algunes noies (o potser nois) però no gosa dir-los-ho. La cara se li omple de grans. Comença a escoltar música compulsivament. I llavors descobreix Ferrater, que parlava sobre dones. I descobreix que no cal rimar, tot i que no s’adona que l’home comptava síl·labes, i es posa a imitar-lo a la brava. O imita Espriu. Descobreix que fer poemes li resulta més agraït que no començar una novel·la rere una altra. I arriba que se’n va a estudiar fora del poble aquell que odiava perquè mai no hi feien res, i la gent era xafardera, i mirava de gairell els diferents. Jo me l’imagino com algú que odia la paraula “raro” quan encara no coneix el mot “freak”. Però se’n va a estudiar fora del poble, i és pitjor. Es troba en un desert. Descobreix el Nova York de Lorca, i es diu: “algun dia faré això”. I s’hi posa. Ensenya alguna cosa de les que  escriu a algú, a poca gent. Les oculta tant com pot. S’hi sent nu. Llença a la paperera tots aquells fulls que li semblen massa sincers. No llegeix per conèixer gent, sinó per conèixer-se a si mateix; espera que els altres facin el mateix, i després el deixin tranquil.

Imaginin que perd la virginitat, que comença a fumar, que descobreix una capacitat per beure i beure sense caure. I també la capacitat d’enyorar el seu petit poble ple de gent que no sap qui és Nietzsche. Que, des de la distància, es reconcilia amb aquella gent franca, que diu les coses a la cara i que sap que la vida són quatre dies, i que tres d’ells són feiners. Va descobrint que aquí ningú li dirà res a la cara, però que anirà notant ferides de punyal que no sap d’on vénen. Envia a cagar la universitat i les seves conxorxes. Descobreix l’economia; lloga un pis, el comparteix, passa penalitats per arribar al final de la primera setmana del mes. Nits sense llum elèctrica ni aigua calenta, arròs bullit cada migdia. O una barra de pa i prou. Imaginin que aquest subjecte intenta fer de comercial d’una companyia de telèfons, un estiu. Coneix mil portals, deu mil timbres, cent mil escales suoses que es clouen antipàtiques. No ven res. Segueix escrivint, coses cada cop més estranyes que no guanyen mai un premi. Les presenta, perd, les reescriu, torna a perdre. I les ensenya cada cop a menys gent. Desenvolupa un veritable vici per l’autocompassió.

Comença a treballar fent enquestes, amb la sensació de dur una doble vida. Li paguen malament, i un dia li donen vacances i ja no el criden més. Fa correccions d’estils, mal pagades; les fa mentre la xicota, quan el ve a visitar, dorm al costat. Se’n farta i s’apunta a un curset. Llegeix per primer cop la constitució espanyola, fa testos, es presenta a oposicions. Descobreix que, ves per on (abans de descobrir que és l’únic lloc on el ciutadà t’escup a la cara), li agrada el dret administratiu local. Descobreix que ell, fet i fet, ha anat a néixer enmig de la classe baixa, i que tothom se n’ha adonat abans que ell. Mentrestant, ha començat a sovintejar un lloc. Un bar. La gent hi llegeix versos. Curt de diners, decideix que és la millor manera de saber què es fa avui dia sense gastar-s’hi gaires diners. El sovinteja cada cop més. Hi fa amics, amb algun d’ells hi parla fins que es fa tard, fins que es fa de dia, fins que es torna a fer de nit.

Recordin que havíem jugat a imaginar que és tímid. Patològicament tímid. D’una veu inaudible. D’una pronúncia farfallosa. No li agrada el seu nas. No li agraden les seves galtes. Odia les seves celles. I odia tenir un rostre tan mòbil, incapaç d’amagar res. Tanmateix el convencen per pujar. Demana vuit mesos per preparar-s’ho, es pren tres carajillos d’anís, i ho fa. És una nit de gener. I sap, mentre és allà dalt, que està nerviós, molt nerviós. Que, com sempre que està molt nerviós, li surt la vena irònica consistent en autohumiliar-se per fer riure la gent. La gent riu, però. I mentre recita, callen com si fossin a missa, per por de no sentir què diu. Però acaba, i la gent el felicita. Quan, uns mesos després, hi torni en un recital col·lectiu, la gent el felicitarà dient “avui sí que t’ha sortit bé”, i pensarà: “o sigui, l’altre cop, no?”. I hi tornarà per tercera vegada, i la gent dirà, “avui sí que t’ha sortit bé”, i ja no sabrà què pensar.

Hi coneix una noia que fa fotos i vol muntar una editorial. Un sonat que va dient “Bolaño!”. Un nerd que quan veu s’arrenca a parlar en alemany. Un volat que toca la trompeta i diu que se li declaren mentre li fan una fel·lació. Una poetessa del Carmel que munta una revista. Uns eixelebrats egarencs que en pengen una altra a la xarxa. Un avantguardista amb ulleres de muntura rosa. Un cantautor que quan s’equivoca demana perdó. Un saltimbanqui que furga i furga i furga. Un paio que li descobreix els caliquenyos de Juneda. Un italià que sembla britànic però parla el català de Bernat Metge. Una mestra pèl-roja. Un gran poeta que fuma amb pipa. Un gran poeta que sempre riu. Un gran poeta que pareix Bunbury però vol semblar-se a Bernhard. Un artista taronja i blanc. Un cambrer devot de Manuel Vázquez Montalbán i d'”Amanece que no es poco”.

I acaba publicant un llibre. I anant-hi cada dimecres, i fent les tantes. I dedicant-s’hi a arreglar el món, com si estigués al bar Alicates del seu poble. I hi coneix un valencià que ho pague tot. I un cavero filòleg. I un clarinetista cavero. I un mallorquí que li vol robar les inicials. I un altre que sembla el guitarrista d’U2. I un altre que fa el ximpanzè com la gent del seu poble. I un novel·lista que vol ser Porcel. I un ucraïnès heavy. I una californiana hippy. I una poetessa que sembla Marlene Dietrich. I una noia que creua i descreua les cames mentre recita. I un antic company de pis que ha llegit tots els llibres. I un fan fatal de Fangoria. I un escriptor que trama perfeccions. I una lloba de mar. I… I…

Imaginem-nos que el noi que dèiem troba feina. I com que ha de matinar, deixa d’anar per allà (com fa sovint la gent que ha passat per allà, i que ja ha trobat el que hi buscava, que acostuma a ser el que es mereix), excepte els dies de compromís, o quan sap que hi va algú realment interessant. I quan hi va li cal marxar aviat, i interrompre les converses. I torna a la solitud, i descobreix que també s’hi troba bé. Que només escriu per a si mateix, en certa manera. Però que n’ha après molt.

I un bon dia diu que ho volen tancar. Li ve al cap la imatge d’un home que camina en direcció a un cotxe buit aparcat en una zona de minusvàlids. I immediatament comença a caure neu, separadament escrita.

Però ja saben, falta poc per a la primavera.