Desdiments i rimes

Abans que res, dir que em toca desdir-me. De manera més o menys explícita, jo aquí havia donat canya al Manent traductor. Ara bé, fa uns dies, donant voltes a aquest mateix post que ara llegiran, vaig adonar-me que la cosa no va ben bé així. Els llibres de Manent amb “traduccions” de poetes estrangers van signats per Manent; és a dir, són llibres de Marià Manent que contenen “Poemes de Dylan Thomas”, “Poemes d’Emily Dickinson” o, en el cas d’El gran vent i les heures, d’un grapat d’autors que Manent mateix va seleccionar i ordenar al seu gust. Si hi ha engany, doncs, no és cosa de Manent. Quan hom troba en un disc de Scott Walker una cançó de Jacques Brel, no hi busca Jacques Brel, sinó Scott Walker.

És a dir, un cas diferent és el del llibre Gebre i sol, de Robert Frost, traduït per Josep Ma. Jaumà. Oblidin ara les valoracions barates; l’oposició amb Manent no és per dir que un és bo, sigui quin sigui, i l’altre no. Però sí que són dos opcions clarament diferents. Gebre i sol és una antologia de Frost on vora la versió original hi ha una traducció de Jaumà. Podria no ser una antologia sinó un llibre com Al nord de Boston (tot i que la versió catalana, que jo sàpiga, no és íntegra). Jaumà, a més, dóna les seues versions amb un criteri diametralment oposat al de Manent. Manent s’esmerça a que els poemes versionats tinguin ritme i, si cal, rima; si per a això ha de fer mil capgirells i tombarelles, és a dir, posar farciments, ho fa. En canvi, el traductor de Frost es preocupa primer que res de dir el mateix que diu Frost; si pel camí troba la possibilitat de mantenir la rima original, o alguna semblança, ho fa. Per això la tercera estrofa del poema “Arbre a la meva finestra” fa així:

Però, arbre, jo t’he vist tot agitat,

i si tu m’has mirat mentre dormia

m’has vist perdut, convulsionat

i sense guia.

Tota la resta del poema en català prescindeix d’aquesta rima, a diferència del que passa en l’original. Encara més: en l’original la rima és encreuada, i aquí Jaumà ens la dóna alternada. Al que anàvem, però; Jaumà ofereix també aquest poema, “Foc i gel”:

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,

d’altres, amb gel.

Pel que he tastat de la passió,

estic amb els qui opten pel foc.

Però si hagués de morir dues vegades,

crec que conec prou l’odi per dir

que, per destruir,

el gel també

seria esplèndid,

i ho faria bé.

Vet aquí el poema de Robert Frost “Fire and ice”:

Some say the world will end in fire,

Some say in ice.

From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.

But if I had to perish twice,

I think I know enough of hate

To say that for destruction ice

Is also great

And would suffice.

Hi ha només tres rimes: “fire” amb “desire”, “ice” amb “twice” i “suffice”, i “hate” amb “great”. I una sèrie de curioses coincidències entre elles. “Fire”, de fet, apareix lligat a l’experiència del “desire” en la primera fi del món; el gel que el poeta lliga a la segona fi rima amb “twice”, però també amb el “suffice” que el caracteritza com a destructor. Encara més: hi ha un paral·lelisme, pel qual si al foc correspon el desig (“passió” per a Jaumà), al gel correspon “l’odi”, el mateix que rima amb “great”. Res d’això pot traslladar-se en una traducció (i menys fent el salt del germànic al romànic), però almenys és una bona mostra que la rima pot arribar a ser alguna cosa més que una exhibició o una sonsònia.

Dylan Thomas

Vet aquí un poema de Dylan Thomas:

And death shall have no dominion.

Dead men naked shall be one

With the man in the wind and the west moon;

When their bones are picked clean and the clean bones gone,

They shall have stars at elbow and foot;

Though they go mad they shall be sane,

Though they sing through the sea they shall rise again;

Though lovers be lost love shall not;

And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.

Under the windings of the sea

They lying long shall not die windily;

Twisting on racks when sinews give way,

Strapped to a wheel, yet they shall not break;

Faith in their hands shall snap in two,

And the unicron evils run them through;

Split all ends up they shan’t crack;

And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.

No more may gulls cry at their ears

Or waves break loud on the seashores;

Where blew a flower may a flower no more

Lift its head to the blows of the rain;

Though they be mad and dead as nails,

Heads of the characters hammer through daisies;

Break in the sun till the sun breaks down,

And death shall have no dominion.

N’hi ha una traducció, d’Isidre Martínez Marzo, aquí. És el poema 43. I n’hi ha una altra de Marià Manent, que tenen aquí; la traducció del leit-motiv (i títol del poema) és, de fet, la mateixa: “I ja la mort no tindrà cap domini”. És, tot sigue dit, un títol amb precedents bíblics força concrets, dins la carta de Pau als Romans:

Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell.

Allò més curiós és que Manent tradueix el quart vers així: “quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït”, sense parlar d’ossos per a res. També elimina l’anàfora dels versos 6-8 (escrupulosament mantinguda per Martínez Marzo). Hi ha dues interpretacions diferents del “die windily” del tercer vers de la segona estrofa: per a Manent és “morir torçant-se”, per a Martínez Marzo “morir a la intempèrie”. “The blows of the rain”, que per a Manent és “quan bat la pluja”, en Martínez Marzo esdevé un bonic “les bursades de la pluja”. Etcètera.

L’Obra de Manent

Marià Manent és un poeta menor: un Carner tardà sense ironia ni profunditat filosòfica. Un dietarista discret, sense la mala bava de Pla ni la capacitat especulativa de Gaziel. Un crític superficial, que en sap i sap escriure, però que poques vegades diu res de nou. I un traductor decididament fluix, que domestica alegrement la sintaxi d’Emily Dickinson o, com ja va indicar fa anys Comadira en el seu pamflet contra l’estètica tova, cobreix les vergonyes de Keats.

Aleshores? Tots aquests elements per separat no donen un bon escriptor. Són tots ells alhora, però, els qui donen la mesura de Manent. Perquè hi ha tot un sistema invisible de preguntes i respostes que travessen la seva obra escrita. Com quan un poema recupera un motiu tractat a El vel de Maia. O quan un text sobre Wordsworth (on tanmateix no descobrim res sobre Wordsworth) ens dóna una clau sobre una anotació paisatgística. La veritable obra manentiana, així, rau en els intersticis, en el dibuix global que uneix la constel·lació dels seus textos, un dibuix a la fi molt semblant al seu rostre.