En un moment determinat de la historia europea s’abandona la idea de la poesia com a bellesa, almenys entenent aquesta com una harmonia preestablerta que orientaria la integració de les parts en el tot, de cara a proporcionar alguna cosa que, perduts els seus fonaments, ja només percebem com un hedonisme gratuït. El qual resultava encara més enfadós dins el context d’una postguerra mundial i d’una dictadura les aparences de la qual, justament, eren pur esteticisme tronat; aquest podría ser, de fet, el sentit de l’afirmació d’Adorno sobre la poesia després d’Auschwitz. Des de la lucidesa de mirar enrera i adonar-se que han combregat amb rodes de molí, doncs, els intel·lectuals de postguerra han acabat rebutjant gran part de la tradició literària occidental, amb els seus procediments d’embelliment, exigint del poema més aviat una funció moral. De fet, si en la mètrica d’aquests poemes el vers es reconstitueix a cada moment, trencant amb models preestablerts, és perquè esdevé ell mateix experiència, en lloc de reflectir-la (en lloc de reflectir l’única experiència vàlida, la de l’ordre transcendent del món), i en tant que experiència passa a configurar el subjecte. Es tracta, així, de que el jo poètic es dóna del tot en l’escriptura, dipositant-hi una determinada posició vital; i és a la seua singularitat existencial que el poema deu ara les seues regles de construcció. En la mateixa mesura que el poeta acaba devent la seua existència al poema.
D’aquesta consciència culpable sorgeix, en la postguerra (i aparentment arribarà a Catalunya cap als anys seixanta, un cop mort Riba), el rebuig cap al formalisme de les generacions postsimbolistes: des de l’atac contra els poetes d’un Gombrowicz fins a l’antipoesia de Nicanor Parra, passant justament per la lírica de Celan. Ara bé, en un cas com el de Francesc Garriga, això no condueix al literalisme pretesament ingenu en el qual s’estimbaren gran part dels poetes de la seua generació, ni a la mena de prosaïsme sàviament administrat de Bauçà o Vicent Andrés Estellés. Vegem, per exemple, un poema de La nit dels peixos (títol que procedeix dels Nou salms de Thomas Bernhard):
quan arriba el moment de mentir-me, plou.
No importa tant la configuració del significant fònic (el contrast entre els fluids anapestos al·literats i el bioc monosil:làbic) com el curtcircuit semàntic establert entre la interioritat (“el moment de mentir-me”) i l’exterioritat (“plou”). No és l’únic lloc on apareix la pluja establint tensió amb allò que podríem anomenar un ús personal del llenguatge; més endavant en el mateix llibre, després d’informar-nos que “arrossego el meu cos per paraules / esdrúixoles”, el poeta es pregunta “de quin costat arribarà la pluja?”. O, a Temps en blanc:
ha arribat l’hora de la pluja. posaré el món sobre la taula. l’ofegaré amb un vers. coixí de mots sobre la boca de la terra, geografia de la fam. si em sobren lletres, el meu taüt.
El cas ens posa sobre la pista d’un mecanisme que, en la poesia de Francesc Garriga, és més bàsic que el seu suposat “despullament”: la intratextualitat. Si hem de ser justos, cal admetre que la idea procedeix de Marc Romera: “La unitat de cada recull sembla apuntar cap a un concepte de poema únic, poema que s’articula a través de les pàgines del llibre com es podrien articular els capítols d’una novel·la i que acaben en una història única, un únic propòsit, un únic poema”. En el seu sentit més ampli, es tracta de la fidelitat a una sèrie de temes, a uns procediments, a un to; més concretament, però, és produeix la recuperació de motius, frases, adjectivacions. En l’exemple que donàvem, la confluència entre la pluja i les mentides constitueix un precedent que dóna un nou sentit a les
paraules esdrúixoles, paraules d’esbarzer que em són el càstig d’haver estimat silencis de pols.
Contra les mentides, amb les quals el subjecte es buscaria fer-se la vida més complaent, al preu de falsejar-la, hi ha les paraules de la veritat, incòmodes, que són el càstig, justament, per aquell falsejament. Ara bé, també tenim aquí un mot, “esbarzer”, derivat de la tradició bíblica, que en altres poemes es relacionarà amb un “discurs” que reprimeix el cos, que el subordina a una pretesa realitat. Tot plegat ens du, naturalment, molt lluny del breu i sintètic (gairebé japonès) poema de què partíem. L’obra s’articula aleshores com un teixit profundament coherent, on la recurrència dels motius permet, justament, la seua depuració, lenta, al llarg del temps, en un teixir i desteixir perpetu.
Parlàvem de la culpabilitat de la consciència europea, i de tota una generació que, finalment, ha hagut de sobreviure a base de lucidesa i de desengany; és ben obvi que, dins aquesta perspectiva, la poesia de Francesc Garriga no implica el trencament que seria d’esperar, sinó que de fet prolonga bona part dels mecanismes simbolistes, matisats en bona mesura per una força expressiva purament, i valgui la redundància, expressionista. El procediment, però, es fa així més indirecte, proper a la lliçó celaniana però sense el seu radicalisme. Es tracta de conduir l’entramat metafòric fins a una certa saturació; una lectura atenta revela una notable densitat figurativa, reforçada per les mil irisacions de sentit que provoquen les represes, els intertextos autògrafs. La interpretació revelarà una visió profundament desencisada del món, dins la qual la funció moral a què fèiem referència és poca cosa més que el que demanava Ferrater: “definir (…) la distància que hi ha entre el sentiment que la poesia exposa i el que en podríem dir el centre de la meva imaginació”.
El lent procés de descabdellament d’aquesta poesia, basada en el treball persistent sobre uns pocs motius, fins a apropiar-se’ls (així, per exemple, les veles negres amb que Teseu torna a Atenes, i que provoquen per error la mort del seu pare, esdevingudes un símbol de la incomunicació humana), justifica el fet que Francesc Garriga hagi vingut a donar els seus millors llibres en la vellesa, superades ja tot de vacil·lacions idiomàtiques i amb una veu personal, finalment, del tot constituïda. Quan tot el treball previ ha permès que el subjecte es fongués amb el llenguatge fins permetre que sigui aquest qui parla en el poema; essent així que el jo pot donar-se del tot, en la més pura intimitat, la major presència de si. I això ha acabat donant lloc a una visió de la vellesa ben poc habitual, amb el pas del temps vist com una caiguda contínua, una perpètua desintegració de tot, començant pel subjecte.
En La nit dels peixos, així, tot d’animals (peixos, gossos, llops) esdevenen el correlatiu objectiu d’un individu reduït a les pures pulsions de la recerca de plaer (un plaer que, bàsicament físic, ja no té a l’abast de la mà) i enfrontat a l’enrunament de les seues pròpies creences. La mirada enrera, testamentària, que donaria tot home al final de la seua vida només serveix aquí per a donar compte del propi fracàs, per a reconèixer-se “empresonat amb dogmes”. D’aquí el rebuig dels “vint segles de paraules” amb què la religió cristiana ha ofegat el plaer del cos, i la nostàlgia d’uns “déus” (en plural i, com sempre, en minúscula) pagans que han abandonat el món deixant-lo dins una temporalitat lineal, dirigida cap a la mort. Aquest jo poètic desencisat arribarà a dipositar, davant la imminència d’allò terrible, tota l’esperança en una desfeta del món des de la qual tornar a començar, partint de zero. Amb una serena acceptació, plantejada des d’una mena de “puresa” d’expressió notable, “despullada” i, al capdavall, plena d’un coratge i una humanitat enormes (una sinceritat, al cap i a la fi, guanyada al llarg d’un llarg procés d’escriptura).
(Recuperat, amb canvis, i no prous, d’un intent de text oral de la primavera del 2005)
Palumbus Columbus 