Final de curs / Making of

Al principi de tot, jo estava a l’atur. Em trobava, a més, davant un canvi de residència. Sé per experiència que a cada mudança hi perdo un llençol. I tenia al calaix un bon tou d’apunts i notes. En aquella època, d’altra banda, jo no tenia ordinador. Tots els apunts i notes eren fets a mà. Jo sempre escric a mà. Que altres facin el que els convingui. A mi em va bé així. Cada dia,  anava a la biblioteca per entrar a internet i buscar ofertes de feina. Com que allà toca reservar hores senceres, em quedava tot de temps sense saber què fer-ne. I se’m va acudir fer un blog. On encabir-hi dilemes que no sé respondre, algunes orientacions dissimulades sobre la meua altra vida, algunes semitraduccions fetes en hores de lleure, algun esbravament i, sobretot, lectures d’altri. Fins i tot algun divertiment.

Amb unes petites regles, però no gaires. Mirar de parlar del que sé. No generar més brossa vàcua i petulant. Intentar no teoritzar sobre el buit. Parlar de gent sense cavilar gaire en si són d’aquí o d’allà; però sabent del cert que els valencians agrairien, amb tota la raó del món, que des d’aquesta banda de riu els féssim cas. Recordar que per les meues comarques hi ha escriptors molt bons, però que calia presentar-los barrejats amb escriptors d’arreu per evitar la sensació de ghetto autocomplaent. Respondre qualsevol comentari el més educadament possible, però dir-los què penso (al cap i a la fi, ningú ens obliga a dir res). Disfressar el nom de la persona que més m’ha ajudat, i que va començar dient-me que el títol del blog estava equivocat.No dir mai el meu nom.

Per contra: podia saltar-me les meues pròpies regles. Si calia estar una bona temporada fent això, no podia tancar-me en un clos massa estret. Calia ser dúctil. Podia parlar de coses molt diverses, tot i que al capdavall he acabat esborrant, per diversos motius, algunes entrades que anaven lluny del tema literari. Em vaig concedir també la prerrogativa de reescriure al meu gust qualsevol entrada, amb una única limitació: no crear contradiccions amb els comentaris que hagi deixat una altra persona. Per exemple, si jo deia que Blanchot és boníssim i algú em diu que no, que no és res de l’altre món, l’entrada seguirà dient que Blanchot és boníssim, pensi el que pensi jo. 

Allà podia guardar-hi bona part d’aquelles notes. Encara més: fer que els toqués l’aire. Perquè a mi el que em fascina dels blogs són els comentaris. Posin-se en el lloc d’un poeta català hiperperifèric i tímid: primer deu anys tot sol escrivint sense que ningú no ho llegeixi, i després cinc durant els quals només et llegeixen, que tu sàpigues, un grapat d’amics que mai no sabràs si el que fas els agrada o és que et tenen carinyo o els convé quedar bé. La possibilitat que un desconegut et digui sincerament què pensa pot originar situacions dures, però almenys permet tocar sòlid, i perdonin el joc fàcil. I hi ha la possibilitat, fins i tot, que el desconegut no ho sigui; per això el fals pseudònim.

En la primera època, doncs, agafava els papers, anava a la biblioteca i copiava, modificant algunes coses (no sé escriure dos cops el mateix text; fins i tot segueixo canviant, encara ara, moltes entrades antigues d’aquí). I afegint-hi enllaços; això dels enllaços va ser un descobriment que els explicaré després. Més tard, vaig aconseguir un portàtil i un llapis de memòria, però encara no tenia xarxa a casa. Va ser l’època dels terratrémols tipogràfics. Transcrivia a casa amb calma, al Word, copiava i pegava a la biblioteca. El trasvasament de Word a WordPress, ple de misteris, va provocar de tot. I finalment, vaig aconseguir tenir connexió. I aleshores potser la cosa es va desvirtuar una mica; ja no eren notes escrites, pensades, guardades al calaix, rellegides i reescrites. Algun cop em va véncer la impaciència; per això, fins fa molt poc, aquí pràcticament no s’ha parlat de novetats. Jo no faig (no vull fer) periodisme.

Els enllaços. Tinc una relació ambivalent amb els enllaços. Per la banda dolenta, em semblen uns intertextos unidireccionals. És a dir: allò que tradicionalment s’havia anomenat cita, o intertext, era un ens purament mental. Pertanyia més al lector que no a l’autor. Per tant, si el lector no el captava, l’intertext no existia (no fins que un altre lector li ho indicava); i fins i tot aleshores podia establir-se en diverses direccions. Per exemple: el tòpic de l’amor més enllà de la mort, ¿ve de Quevedo? ¿O de Properci? Però tanmateix, ¿què passa amb Paolo i Francesca? L’enllaç, en canvi, és allà i et diu: “mira, això ve d’aquí”. T’imposa una lectura determinada.

Alhora, però, hi ha la possibilitat que l’enllaç estableixi una relació més rica amb el text. És a dir, que la relació entre el text que jo escric i el text que jo enllaço no sigui tan òbvia. Per aquest camí, pot esdevenir significativa. Recuperar la polisèmia: els sentits que jo, l’autor, no sabia que hi eren. I, amb això, m’hi he divertit prou. M’ho he passat bomba (però per entendre’ns: també els he fet servir per clarificar coses que sospitava que no estarien prou clares, per facilitar la vida a la gent, per donar a conèixer documents perduts pel ciberespai i que potser no són tan fàcils de trobar).

Igualment, la relació amb els comentaristes ha estat dual. A tots ells els he d’agrair l’atenció prestada. Més, segurament, de la que puc exigir. N’hi ha que m’han fet adonar que feia el préssec; n’hi ha que m’han suggerit lectures. N’hi ha que m’han donat ànims o m’han aplaudit verbalment. No creguin que la dualitat travessa aquest eix. Al contrari: com a lector, no m’agrada llegir un post i, en passar als comentaris, descobrir que tots són: “què interessant!”, “ho has fet molt bé”, “brutal”… Si ho he fet bé, jo com a lector ja ho sé; i si no, també. I com a autor del post, si ho he publicat és perquè estava convençut que estava bé. Em resulta més útil que em treguin de l’error, si error hi havia, que no que me’l refermin. Per a això ja tinc l’espill. Les regles de la cortesia exigeixen replicar als que et fan adonar que has fet el préssec, i formular un agraïment empegueït (empegueïdíssim quan el comentarista és l’autor de qui parlava, i que generalment, sí, era un admirat; en el fons, en aquests casos també hi havia una mena de reconfortant i perillós sentiment de “vés, potser sí que ho faig bé”); però en el fons del fons, jo ho veig així.

La cosa del pseudònim, en el fons, també tenia una altra intenció. Tenia ganes d’amagar-me, posar en circulació una sèrie d’etiquetes i noms, i poder comprovar, mitjançant les estadístiques, quanta gent (i quanta gent de la que jo conec) les busca per la xarxa. Quanta gent, realment, s’interessa pel que fem. Quanta gent busca “miquel bauçà”, o “blai bonet”, o “rené char” o “josep pedrals”. Els resultats de l’enquesta fan feredat. Per tant, me’ls guardo. Bé, només diré una cosa. Fiquin vostès la paraula “poemes d’amor” al títol d’un apunt i faran furor. I això és tota una cura d’humilitat. En aquest sentit: sé que no hauria de queixar-me de que el públic sigui el que és. Al capdavall jo en formo part, i tampoc no sóc per tirar coets, no m’ho negaran. Però bé: la divisòria entre els comentaristes que voldria haver tingut i els que he tingut no anava pel mateix rengle que la dels que em donaven la raó i la dels que no.

Però ja era això. No sé, en el fons, si estava preparat per a enfrontar-m’hi. Segurament no. Per tant, benvolguts comentaristes: dispensin des d’ara totes les vegades que he resultat antipàtic, sarcàstic, desagradable. No era res personal. A canvi, vull creure que he fet algun amic. Mera creença, val. En el fons, sospito que el gran problema d’aquest blog és que no dóna una imatge veritable de mi. Jo no sóc tan agre. Però puc acabar semblant-me al meu pseudònim.

Com deia, en un moment determinat, en tenir més facilitat, crec que la cosa es va desvirtuar.  Em va véncer la impaciència; i la possibilitat aquesta de publicar sense filtres. Permetin-me dir-los que no hi crec gaire. I l’experiència m’hi fa creure menys. Potser per assumptes de la història recent, veiem l’edició com un filtre, una frontera que ens impedeix expressar-mos lliurement. I tanmateix, aquella mateixa experiència recent podria permetre’ns endevinar que, en realitat, no es tracta d’expressar-nos sinó de comunicar, i això depèn d’altres eventualitats. Els editors i censors no són un obstacle si hom sap dir una cosa.

Per exemple: jo ara aquí puc publicar qualsevol cosa. I quedarà publicada. No podrà venir ningú (abans que jo ho publiqui) a dir-me que no ho puc publicar, que no hi ha pressupost, que no s’entén, que si potser podria ficar menys dialectalismes, que no hi ha un nínxol de mercat, etcètera. Sóc lliure de fer el que vulgue, fins i tot el ridícul. I tanmateix: no necessàriament serà visible. Sé que això pot semblar vanitat. Però, alhora, ja he dit que no es tracta d’expressar res (m’interessa molt la vida de certa gent, i la manera com certa altra gent explica la seua, però la meua ja me la sé) sinó de comunicar-ho.

I la visibilitat en el món dels blogs té regles. Regles que tenen a veure amb la sociabilitat (o amb una insociabilitat tàctica). Regles molt semblants a la vida real dels països del sud d’Europa. Per tant: de relació transparent amb els lectors res de res. Hi ha una interacció interessant, sí. Però també interessada. L’intercanvi de links, l’intercanvi de comentaris; fins i tot les picabaralles. Tot això et fa visible; un cop ho mires des de dins, encara et sorprèn més que la gent presumeixi de Technorati. Però això no és aconseguir que la gent s’interessi per les coses que t’interessen a tu. No de la manera que jo vull. En el fons, cal admetre que bona part dels escriptors que hem descobert com a bloggers els hauríem descobert igualment d’una altra manera; i als que no, és que no valia la pena. I sobretot: acaba dirigint el que escrius. Acabes escrivint coses que no escriuries tot sol, de nit, a casa teua, sabent que no et mira ningú. Acabes fent faltes d’ortografia.

Quan dic “desvirtuar”, doncs, vull dir que potser m’estava convertint en una cosa que no era al principi. Hi ha hagut un moment en el qual feia provatures; un altre en el qual descobria joguines noves. I un tercer moment en què he fet les coses d’esma. I això ja no em diverteix. Encara més: m’esterilitza. No crec en l’expressió “tenir coses a dir”. Més aviat escric, sense saber què vull dir, per tal de descobrir què tinc a dir (cosa molt diferent, per cert, de fer les coses d’esma). Ara: fa setmanes que em planto davant la pantalla i penso: “podria escriure això… i què? passarà allò altre… vaja”. Fa dies també que les úniques sorpreses refrescants han estat La matèria primera, d’un tal Serés, i el segon llibre de Felip Costaglioli. Cap altra cosa: ni tan sols, per ara, les antigues notes que tenia i encara tinc al calaix. Passa que primer un amic em va fer a mans un llibre tan pèssimament concebut i escrit que vaig perdre l’oremus (cosa que va generar un post que no considero especialment brillant, certament trampós com deia un comentarista, i per tant no era el final que jo volia; per postres vaig haver de llegir el llibre en qüestió dos cops!); després hi ha hagut un post-llibre que m’ha obert mil preguntes i dilemes (però no tenia ganes de dedicar-li dies, o mesos, monogràfics); i per sort, finalment hi ha hagut una convocatòria multitudinària on sí, realment, m’ho he passat bé, i he pogut definitivament posar el meu poble al mapa . Sí que m’agrada, acabar així. Queden coses, naturalment, al tinter: Robert Antelme, Clarice Lispector, Maurice Blanchot, els llibres infantils de Zoraida Burgos, Daniel Busquets, Lautréamont, les pàgines en blanc de Martí Sales, Macedonio, més J. V. Foix, Víctor Sunyol, Cristóbal de Castillejo, Alda Merini, Tristan Tzara… Però ara no em barrufa parlar-ne. Un altre dia serà.

I, a banda d’això, he trobat feina.

Una abraçada. Ha estat un plaer, i espero que per a vostès també,

j.t.

Dia

Es desperta. Per la finestra mig oberta entra una llum ja forta, la llum de mig matí. A l’altra banda de la porta se senten ràfegues d’aigua; és la companya que es dutxa. Maleeix. Malament comencem. Dimecres m’hauré d’aixecar a les sis; avui havia de matinar. Aquesta nit no hi haurà manera de dormir. Demà no hi haurà manera de despertar. Hores. Cal esperar que el lavabo quedi lliure. S’aixeca, mira l’hora: les deu. Malam. Recorda el somni que tenia. Últimament en té molts.

Necessita cafè. Abans, però, encendrà l’ordinador; ja és vell, i necessita mitja hora per arrencar i fer les seues cosetes. Surt al menjador amb l’aparell a la mà. La panxa. Ja no sóc qui era. Ho prepara tot i corre a posar-se una samarreta. Millor que faci un cafè. Recorre el llarg passadís cap a la cuina; la cafetera és plena. Encara calenta, potser ja tèbia. Omple un got, el posa al microones.

Encèn la televisió. Entrevisten uns vells que canten. Parlen de barrets. D’aeroports. Ho inauguren avui. Ell va enviar el curriculum per participar al test de la nova terminal; es tractava d’estar un dia fent-la servir com un passatger normal i després fer un informe. Ara surt la totòloga. Apaguem. APM. Que comenci ja. El truquen. Surt la veu dolça de la noia de Manpower. Que si podria cobrir una absència per vacances a partir del 29 de juny. Per la nit. Torna a maleir. Demà comença, no sap fins quan. Mai no ho saps. Dius que no a l’aeroport i l’endemà et diuen que ja està, que ja pots marxar.

Obre la Constitució. Primeres pàgines. Diu Rousseau: “És en aquest sentit que cal entendre un passatge d’Isòcrates, en el qual lloa els primers atenesos d’haver sabut distingir bé quina era la més avantatjosa de les dues classes d’igualtat, de les quals l’una consisteix a repartir indiferentment els mateixos avantatges entre tots els ciutadans, i l’altra a distribuir-los segons el mèrit de cadascú”. Per altra banda, l’article 6: “Els partits polítics expressen el pluralisme polític, concorren a la formació i manifestació de la voluntat popular i són un instrument fonamental per a la participació política. La seua creació i l’exercici de la seua activitat són lliures dins del respecte a la Constitució i a la llei. La seua estructura interna i funcionament han de ser democràtics“. I tant.

Deixa d’estudiar. Baixa a comprar tabac. 3.65 euros el paquet de 25. Fills de puta. El sol esclata sobre els cotxes. En tornar, trosseja un tros arrugat de ceba, el posa a fregir; pela les patates, tira aigua i quan bull les aboca. Al cap d’una estona, hi afegeix els cigrons. A la tele algú recorda que qui vol tenir drets també ha d’acceptar els deures. Hauria de tornar a.

Menja, apressadament. Pren cafè. Torna a obrir el llibre. Ho deixa. Obre Montaigne. El que n’opine és per mostrar la mesura del meu punt de vista, no la mesura de les coses: “veig que els bons i antics poetes han evitat l’afectació i la recerca, no solament de fantàstiques hipèrboles espanyoles i petrarquistes, sinó també dels jocs de paraules més suaus i més retinguts, que són l’ornament de totes les obres poètiques dels segles posteriors“. No, trucarà l’amiga ornitòloga. Què fas. Què et faria.

S’aixeca la brisa de la tarda. Fica a bullir el caldo que ha sobrat dels cigrons. Hi tira arròs. Ho deixa fer fins que no queda líquid. Hi afegeix tonyina, mentre fulleja el catàleg de l’exposició sobre el Dublin de Joyce. Algun dia hom podrà reconstruir la Sénia sobre el que jo he escrit. D’aquí tres-cents anys. Algun lector amb insomni. Comença l’APM. Michael Stipe es grata. Ja són com els Rolling Stones. Peter Buck és Keith Richards. I Mick Jagger el pallasso. House? Es farà massa tard.

Es gita. Va per un carrer ple de fàbriques sol de nit no sap aquívetothom pas on busca algú l’època aquella de les enquestes les correccions d’estil que no pagaven mai més mai més Ribeyro polint-se l’economia familiar i tu què et penses baixo al carrer ple de fàbriques hi ha mans que surten la xiqueta portuguesa la bombeta pendolejant dins l’àtic polsós si saps fer una cosa no la facis gratis no no.

La primera mirada

El febrer de 1930, Lluís Montanyà va publicar a “Hèlix” un text anomenat “Primeres notes sobre Ulysse“, on donava compte de la seua lectura, en traducció francesa, del llibre de Joyce. Allà afirma:

Conegut Joyce, el superrealisme literari – el superrealisme amb pretensions de pur i autèntic, no aquell que alguna vegada havem anomenat aplicat – perd bona part del seu interès. Per no dir tot. Mai cap superrealista no podrà depassar Joyce, acumular més dades del subconscient, més revelacions fotogràfiques de l’inconscient desfermat. (…) Rimbaud per una banda i Joyce per l’altra, han esgotat totes les possibilitats literàries del superrealisme. (…) Ulysse amb tot el seu desordre caòtic, amb els seus errors delirants, restarà el millor – l’únic – document d’aquest somni irrealitzable d’alguns artistes moderns que, cansats de tècniques a l’abast de tothom i d’anàlisis massa fàcils, han volgut fer viure en les seves obres la primera matèria nua i crua – amorfa – amb tot el trasbalsament de la nebulosa original.

Sobre el superrealisme havia parlat ja el gener de 1927 a L’Amic de les Arts, tot prenent distància, però, amb l’escola; d’una banda considera que el sagrat desordre pot ser coherent subjectivament però objectivament (o sigui, a l’hora de compartir-lo mitjançant la publicació) és un caos. De l’altra, en referència a un llibre de René Crevel, indica que “el nostre amplíssim criteri no ha pogut mai transigir amb el que remotament faci referència a la inversió sexual” (és, en el fons, el mateix Montanyà que, davant el monòleg de Molly Bloom, considera que supera tota immoralitat i fins i tot l’adjectiu “pornogràfic”); d’acord amb això, recorda una frase de Rimbaud (”No sóc presoner de la meua raó”) per concloure: “D’acord. Cal, però, no ésser tampoc l’esclau d’una sensibilitat a voltes malaltissa, ni deixar-se senyorejar per una imaginació a voltes morbosa”.

El juny de 1928, a la mateixa revista, tot i refermant-se en aquesta última afirmació, explicita més clarament què és per a ell el superrealisme:

Enemic de tota lògica, l’andamiatge damunt el qual està bastit és paradoxalment lògic i creiem que pot ésser reduït a les següents idees essencials: hi ha en l’esperit humà un immens espai a explorar, verge fins avui per la rutina de la nostra intel·ligència, la qual es veu obligada a moure’s dins un cercle reduït, limitat per les regles clàssiques de l’art, que ens han estat imposades per esperits d’un altre temps, radicalment diferents del nostre. (…) Renunciant a aquestes limitacions de la nostra educació, renunciant a la lògica, renunciant a la claretat, renunciant a ço que havem vingut anomenant la raó, descobrirem coses que mai no havien estat dites i veritats inèdites sobre nosaltres mateixos ens seran revelades.

Sobre aquesta idea (que és una descripció, bàsicament, de l’escriptura automàtica), Montanyà considera que gran part dels textos surrealistes no mereixen la més mínima atenció, ja que l’instint subconscient només dóna fruits “híbrids, monstruosos” si no hi intervenen una limitació estètica, una ordenació intel·ligent i un fi moral.

El gener de 1930, finalment, comentava l’ús del monòleg interior en una novel·la de Carles Soldevila, Fanny (un text, però, més proper a La senyoreta Else, de Schnitzler, que no a Joyce):

El monòleg interior com a mitjà d’expressió literària consisteix – hauria de consistir – en la reproducció exacta i gairebé fotogràfica del pensament tal com neix i va prenent forma en la consciència del personatge. Les associacions d’idees que es produeixen atreuen per una mena de capil·laritat d’altres associacions, aparentment incoherents, però en realitat coordinades per fils gairebé invisibles a les anteriors. Aquesta relació és ben coneguda dels psicoanalistes, els quals saben prou bé que un sol mot inductor provoca en el cervell un reflex associatiu que suposa l’evocació més o menys completa de tots els fets psíquics que es troben relacionats amb aquell mot.

Montanyà, així, llegeix Joyce vora les seues preocupacions personals de l’època (comprensibles convivint amb Dalí); darrera els resultats aparentment anàlegs de l’escriptura automàtica del flux de consciència tot just intueix (i és molt) que una és un experiment on entren en joc, senzillament, el llenguatge i la velocitat de la mà, i l’altra una ficció ultraconscient, inesgotable.

Desdiments i rimes

Abans que res, dir que em toca desdir-me. De manera més o menys explícita, jo aquí havia donat canya al Manent traductor. Ara bé, fa uns dies, donant voltes a aquest mateix post que ara llegiran, vaig adonar-me que la cosa no va ben bé així. Els llibres de Manent amb “traduccions” de poetes estrangers van signats per Manent; és a dir, són llibres de Marià Manent que contenen “Poemes de Dylan Thomas”, “Poemes d’Emily Dickinson” o, en el cas d’El gran vent i les heures, d’un grapat d’autors que Manent mateix va seleccionar i ordenar al seu gust. Si hi ha engany, doncs, no és cosa de Manent. Quan hom troba en un disc de Scott Walker una cançó de Jacques Brel, no hi busca Jacques Brel, sinó Scott Walker.

És a dir, un cas diferent és el del llibre Gebre i sol, de Robert Frost, traduït per Josep Ma. Jaumà. Oblidin ara les valoracions barates; l’oposició amb Manent no és per dir que un és bo, sigui quin sigui, i l’altre no. Però sí que són dos opcions clarament diferents. Gebre i sol és una antologia de Frost on vora la versió original hi ha una traducció de Jaumà. Podria no ser una antologia sinó un llibre com Al nord de Boston (tot i que la versió catalana, que jo sàpiga, no és íntegra). Jaumà, a més, dóna les seues versions amb un criteri diametralment oposat al de Manent. Manent s’esmerça a que els poemes versionats tinguin ritme i, si cal, rima; si per a això ha de fer mil capgirells i tombarelles, és a dir, posar farciments, ho fa. En canvi, el traductor de Frost es preocupa primer que res de dir el mateix que diu Frost; si pel camí troba la possibilitat de mantenir la rima original, o alguna semblança, ho fa. Per això la tercera estrofa del poema “Arbre a la meva finestra” fa així:

Però, arbre, jo t’he vist tot agitat,

i si tu m’has mirat mentre dormia

m’has vist perdut, convulsionat

i sense guia.

Tota la resta del poema en català prescindeix d’aquesta rima, a diferència del que passa en l’original. Encara més: en l’original la rima és encreuada, i aquí Jaumà ens la dóna alternada. Al que anàvem, però; Jaumà ofereix també aquest poema, “Foc i gel”:

Uns diuen que aquest món finirà amb foc,

d’altres, amb gel.

Pel que he tastat de la passió,

estic amb els qui opten pel foc.

Però si hagués de morir dues vegades,

crec que conec prou l’odi per dir

que, per destruir,

el gel també

seria esplèndid,

i ho faria bé.

Vet aquí el poema de Robert Frost “Fire and ice”:

Some say the world will end in fire,

Some say in ice.

From what I’ve tasted of desire

I hold with those who favor fire.

But if I had to perish twice,

I think I know enough of hate

To say that for destruction ice

Is also great

And would suffice.

Hi ha només tres rimes: “fire” amb “desire”, “ice” amb “twice” i “suffice”, i “hate” amb “great”. I una sèrie de curioses coincidències entre elles. “Fire”, de fet, apareix lligat a l’experiència del “desire” en la primera fi del món; el gel que el poeta lliga a la segona fi rima amb “twice”, però també amb el “suffice” que el caracteritza com a destructor. Encara més: hi ha un paral·lelisme, pel qual si al foc correspon el desig (”passió” per a Jaumà), al gel correspon “l’odi”, el mateix que rima amb “great”. Res d’això pot traslladar-se en una traducció (i menys fent el salt del germànic al romànic), però almenys és una bona mostra que la rima pot arribar a ser alguna cosa més que una exhibició o una sonsònia.

Post

Intentaré explicar-ho civilitzadament. Alguns amics meus, i molts que no ho són, miren d’estar a la última. Cosa que significa que quan s’assabenten que ara es porta tal cosa, fan tal cosa. I aquest fenomen sempre m’ha fet sospitar que es crea un bucle, un cercle viciós: si jo ara digués (de manera convincent) que allò més modern és dur americanes de color rosa, començarien a dur americanes de color rosa, i si el mem prosperés, dur americanes de color rosa acabaria sent allò més modern.

Aquesta sospita m’ha arruïnat sempre la lectura dels llibres de Zygmunt Bauman sobre els temps líquids. Perquè, tractant-se d’assaigs descriptius sobre la societat contemporània, no deixo de pensar que, alhora, també la creen; i la creen en la mateixa direcció que possiblement Bauman vol denunciar. La pròpia amenitat del seu estil, el fet que Bauman escriu bé, el fa apte per a reduïr-lo a píndoles (com la de la liquidesa). I aleshores potser ja no són ben bé assaigs descriptius (contramodel: Richard Sennett; en el mateix camp, el trobo modèlic).

Més enllà de Bauman, però, em passa el mateix amb la postmodernitat (deixo a banda, i ja em perdonaran, alguna accepció excèntrica que identifica postmodernitat amb parlar de “Fanta” o “Schweppes” en lloc de “nèctar” o “absenta”, o sigui, amb una versió light del pop art). Tinc la sospita, en realitat, que la postmodernitat no existeix. O que no és el que ens diuen. Que és, com a molt, una mutació de la modernitat. O sigui: la modernitat, entesa ara com a època cancel·lada, seria aquella en la qual una sèrie de propostes (art abstracte, dodecafonisme, vers lliure, feminisme… ja saben) resultaven polèmiques i minoritàries. I la postmodernitat seria el moment en què deixen de ser-ho, el moment en què la modernitat esdevé una koiné convencional; però la modernitat té sempre un caràcter paradoxal, el de canviar a cada moment. Per definició, no pot ser clausurada en una descripció fixa (igualment com, estrictament parlant, no ho pot ser descriure per escrit un element líquid).

Aleshores: arriba un moment que aquell seguit de propostes deixen de ser polèmiques. Que tothom s’imposa ser absolutament modern. Per exemple: hi ha un article incommensurablement divertit de Fuster a Contra Unamuno y los demás sobre el tema que la gent de dretes ja no diu mai que és de dretes, sinó de centre-dreta. I, en aquest context, hom comença a cremar etapes. Sense una necessitat estricta de cremar-les. I amb el problema de que, si allò propi de la modernitat polèmica era l’inconformisme, el propi gest nou ha esdevingut en certa manera una forma de conservadorisme (una manera de perpetuar el mateix gest de partida).

Reculem: temps abans, s’inventa la historiografia. I hom comença a batejar les èpoques de manera cada vegada més detallista. És allò típic de que la gent de l’Edat Mitjana no es va aixecar un dia dient: “Ara som al Renaixement!”. Senzillament, Brunelleschi volia fer una cúpula ben alta, etc. El bateig d’èpoques, d’altra banda, és més detallat com més properes són: calen cinc-cents anys per passar del romànic al gòtic, en calen només trenta per passar del realisme a l’impressionisme. I quan són molt properes, naix el problema de saber en quina època som, problema per al qual “contemporani” o “modern” són només solucions imperfectes, simples deíctics. Per això mateix, en un moment determinat cal que el deíctic sigui complementat per un prefix. El “post”. Perquè la gent d’avui dia va aixecar-se un dia dient: “Ara som a… a què?”.

Tanmateix: Cervantes, en un moment determinat, vol carregar-se els llibres de cavalleries, i per fer-ho crea una figura que, al segle XVII, intenta moure’s pels codis medievals. I que no se’n surt. D’aquí en naix la caricatura. Perquè el fet és que ser anacrònic és impossible. I ara faré el pagès, compte: hi ha una altra cosa, de fet, que també m’arruïna la lectura dels llibres de Bauman: el fet que tot de gent que conec, podem viure ara mateix d’una altra manera. Més o menys pobres, més o menys avorrits, més o menys a la perifèria, etc. Amb més o menys futur, això rai. Però hi són, i van fent, i fins i tot són molt feliços. No es fotem de morros amb molins de vent (per molt que, en el cas de la meua perifèria, ens els plantin tots al costat de casa). Però tampoc encaixen en cap patró.

Bé, tot això era un preàmbul, més o menys caricaturesc i trivial, per introduir-los a una de les meues manies.

Perquè aquesta mania m’està fent avançar molt dificultosament en la lectura de Postpoesía. Hacia un nuevo paradigma, d’Agustín Fernández Mallo. No deixo de pensar tota l’estona que m’està venent el tratge de la nova temporada; en la mateixa mesura que no deixo de pensar que té raó. Perquè estic d’acord amb ell quan, a la punta brillant del rovell de l’ou, oposa la tradició que opera des de l’interior d’un sistema (model Colesterol) a la que opera des de l’exterior (model Fotosíntesi).

Ara bé: la idea apareix per plantejar que la poesia contemporània (en sentit deíctic) espanyola no s’ha assabentat de la postmodernitat (aquí també el segueixo; aplaudiments quan parla del mal ús que s’ha fet a Espanya del terme “poesia postmoderna” i compara aquesta amb el pop espanyol coetani, de La Mode a Astrud; aplaudiments per a “La llamada poesía de la diferencia cree ostentar esa gravedad por la cual el “misterio” de la palabra le pertenece, vía una metafísica del límite y de “la nada”") i encara menys, per ara, de la postpoesia que li és posterior. D’aquesta manera, Fernández Mallo caracteritza allò que ell anomena “poesia ortodoxa”, que funciona segons ell d’acord amb una concepció lineal del temps històric (una visió cristiana, per oposició al temps circular grecollatí que, diu ell, és propi de la visió postmoderna de l’espai i del temps).

Aquesta poesia ortodoxa seria el rerefons contra el qual definir la postpoesia. D’una manera, d’altra banda, polèmica: Fernández Mallo considera que el problema de la poesia ortodoxa és que, enllà del valor concret de cada poema, cal considerar “la pertinencia o no hoy por hoy de su práctica más allá de la legítima cita puntual o del simple juego”. És a dir: el problema, si n’hi ha, d’aquesta poesia ortodoxa, és que no està al dia. Val a dir que aquí Fernández Mallo s’arrisca a ser mal entès. I potser jo mateix el malentenc. Ell mateix afirma que no es tractava de fer un manifest.

No puc estar més d’acord amb aquest paràgraf:

La postpoètica no es manifesta contra la poesia del passat; és d’una gran ingenuïtat, i per descomptat inútil, pretendre desfer-se d’allò inevitable. Per contra, se’n serveix quan s’escau, negant un estil propi, negant una impermeabilitat a qualsevol estil. Pren d’ambdós sistemes poètics allò que li convé, sempre des d’un lloc que els és exterior, i afegeix components pròpiament contemporanis. Com un vector múltiplement orientat que disparés en un angle sòlid de 360 graus, no du dins una tradició mitificada (model Colesterol), sinó que la tradició li és exterior (model Fotosíntesi), i la utilitza o no segons convingui per tal de crear el seu pastitx, pastitx que no és únicament una mera intertextualitat, sinó una actitud que dóna com a resultat la negació d’aquella creença moderna per la qual tot el que és actual agrega un valor substancial al que és precedent (…) i a la inversa, la negació de que tot el que és antic, la tradició, agrega un valor substancial al que és actual.

Suposo que ja veuen, cap al final, una contradicció on potser em perdo. Però no és res seriós: només cal que pensi en J. V. Foix per retrobar la mateixa doble negació i que tot em sembli comprensible. El problema és, potser, que d’una banda la “poesia ortodoxa” tingui el problema de moure’s dins un temps lineal, i de l’altra tingui el problema de no estar al dia. I que, si es tracta d’abandonar la linealitat temporal, calgui fer-ho mitjançant un prefix que significa “després”. Encara més: no sé si em crec, tal com diu ell, que en el fet que la poesia espanyola no està al dia “está el origen de su poco interés para el público”. ¿Quin públic, concretament?

I naturalment la meua manieta: “això no és un manifest, tan sols una aproximació transitòria i inacabada al camí que volem prendre” (i tanmateix, quatre pàgines més tard dóna una taula de característiques, com un decàleg). El jovent és massa llest per a fer certes coses; però ja em veig algun maduret esmerçant-se a “admetre simbolisme explícit”, “símbols i/o formes espacials”, “incloure publicitat”, “admetre l’ordinador com a part determinant del producte poètic final, que no ha de poder declamar-se”, “antitradicional i sense pretensions revolucionàries”…

Detalls (2)

A tota apologia que puguem fer sobre la particularitat dels detalls, i fins i tot a moltes discussions abrandades sobre què succeeix pel món, caldria potser afegir-hi el poema “El senyor Cogito llegeix el diari“, de Zbigniew Herbert: els 120 soldats morts contra el pagès que assassina la dona i els dos fills. I la mirada del lector que prescindeix amb indiferència dels primers per fixar-se delitosament en els segons. El “senyor Cogito” del títol és, per cert, una mena d’alter ego (quixotesc, segons Coetzee) de Herbert. Aquí i aquí tenen les visites que ha fet a cal senyor Farré.

Les percepcions de Le Clézio

Els estudiosos acostumen a dividir l’obra de Le Clézio en dues etapes (jo, si es donés el cas, parlaria de per ara tres, posant L’atestat a banda) que, simplificant, serien l’experimental i la tradicional. Tot això, naturalment, és relativitzable: L’africà compta amb fotografies, i a La música de la fam transcriu els debats al saló dels pares d’Ethel com si fossen escenes teatrals. Fins i tot Urània (llibre d’ambient mexicà) té algun moment en què la focalització trontolla.

La qüestió: tanmateix, de cap a cap els llibres de Le Clézio s’han caracteritzat sempre per un tret determinat: la capacitat per (fer-me) percebre sensacions. A El diluvi, per exemple, quan François Besson es posa a demanar almoina, veu la multitud així:

Tovor i cruesa, parpelles pesades velant les mirades, boques espesses on habiten les dents podrides, cabells greixosos enganxats per la suor pudenta, olors de séu, olors de peus humits, brutícia sota les ungles, cares encara, cares de degenerats, d’assassins, inflades, potser sorgides de l’infern, allí, per tal d’enganxar-se a la vostra finestra. Grisos, pàl·lids, marcant el pas, homes, dones, calbs, barbuts, miops, bevedors, assexuats, oh llimacs, oh meduses, oh clowns tristos i barbuts! Avancen! Són ones! Es rebolquen babejant contra el meu vidre!

Potser per això, el seu primer llibre d’assaig s’anomenava L’èxtasi material.

Escriure furibundament (digressions i feits)

A bou passat, podríem dir que aquella febrada anomenada “Unstoppables” va ser poca cosa més que una actitud, una manera de presentar-se en societat. Del pal: “Miquel Bauçà va començar a morir el set de febrer de l’any 1940. Els anys immediatament anteriors, un munt de compatriotes seus havien perdut la vida a la Guerra Civil. Educat i respectuós, va deixar que tota aquella gent acabés de morir per començar ell”. Això és part d’una contraportada, i del primer paràgraf d’un llibre de narrativa. Com que la persona que escriu això i la persona que ho edita així el que busquen és moure sarau,  ja em perdonaran si els dic que s’espavilin i endevinin de qui parlo. No en penso fer més publicitat, que aquí només hi som per passar l’estona, i jo el primer.

El llibre en qüestió comença plantejant el fet que Miquel Bauçà no va ser conegut fins que no va morir. El criteri segons es considera que Miquel Bauçà és conegut és: sortir a TV3. D’acord amb això, l’autor planteja una teoria: “Com a contrapunt a la impossibilitat de ser considerat un clàssic vivent, tot escriptor català té més o menys assegurat un dia de glòria pública, concretament l’endemà del seu traspàs”. La teoria, però, falla. Hi ha escriptors catalans que són clàssics vivents: si són paralítics, si saluden somrients als concerts de Lluís Llach, si se’ls ha mort la filla (aquesta va en memòria de la gent que va morir a la Guerra Civil, és clar), si fan recitals amb barret de copa i movent la mà aixins, etc. Fins i tot n’hi ha que són a la Real Academia. I són vius. I surten a TV3.

Per altra banda: en la canònica antologia de Castellet i Molas de l’any 1962, Bauçà hi és. Cosa que és una anomalia en tota regla; però hi és. En alguna altra antologia posterior, i ben restrictiva, també. ¿Bauçà no era conegut? Tan poc com ho són Feliu Formosa, Pascal Quignard, Blai Bonet, Narcís Comadira, Antonio Gamoneda o Jacques Dupin. Cap d’ells surt a la tele.

Una cosa és certa: “els escriptors del país i el país en ple van ser bauçanians durant un parell de setmanes” (el criteri per definir “el país en ple” és, naturalment, TV3), cosa que a l’autor li va fer pensar “que definitivament havíem superat el noucentisme”. Tenint en compte que la mateixa cerimònia té lloc cada cop que mor un prohom, o pronoi, o espècie alada, cal pensar que, si aquest cop (i no quan Montilla va despedir-se de Palau i Febrer, per exemple) superàvem el noucentisme, no era per l’òbit, sinó per la qualitat del traspassat. L’afirmació es deixa anar així, però no es recull en cap moment.

(L’autor, per cert, s’entreté fent rimes internes tot i fer un text en prosa: “I això si té sort i cau en gràcia al dactilògraf que munta guàrdia a la redacció de La Vanguardia…”; “poetes i paletes”).

Hi ha un gran tema: l’actitud de Bauçà. Per a l’autor, pareix un misteri, abans de decidir que és la mateixa actitud del seu veí d’escala: no voler ser escriptor. Al respecte, l’autor introdueix la noció de “feit” per tal d’apropiar-se d’una suposada característica de la literatura medieval: “la indistinció entre realitat i ficció”. “Feit”, naturalment, remet a les memòries de Jaume I, que no parava gaire compte a manipular la realitat (o sigui, mentir per tal de mantenir el seu poder, o aconseguir-lo). Podria remetre a les cròniques de Bernat Desclot o a la història de Titus Livi (la historiografia, ja se sap…), però l’autor pensa en Jaume I. Ara bé, ¿”ficció” equival a “mentida”? O no és més aviat una situació comunicativa dins la qual la consideració veritativa està suspesa, igual que la incredulitat? Més endavant, com a bon epígon de Baudrillard, afirmarà: “La realitat és fingida, inventada. La realitat és voluntària. I millor que sigui així”. Si la invento jo, és clar…

L’autor, però, comença a donar-nos “feits”. La rulot i el fet de viure a l’oficina on treballava:

Feits com aquest situaren Bauçà, post mortem, en la categoria de mite literari. Però Bauçà no és simplement un mite, és alguna cosa més [retinguin aquesta frase]. (…) La Barcelona lletraferida i periodística anava plena d’anècdotes similars durant les setmanes en què el país va ser bauçanià.

L’autor té una por: ser inclòs dins la colla de gent vulgar que va descobrir Bauçà a TV3; per això ens explica com va descobrir ell a Bauçà. Abans que morís, naturalment.  Va ser al Bar Urgell del carrer ídem de Barcelona mirant culs amb un amic (editor, per cert, del llibre) que li va dir que Bauçà era un gran narrador que havia acabat un llibre dient: “Déu meu, sort que de jove havia après a pelar-me-la”.

Després d’això, i quan ja començava a interessar-nos, l’autor fa una digressió sobre la fascinació pels Estats Units. Pel camí, deixa una consideració interessant, però limitada, sobre el fet que “alguns prohoms de la màfia siciliana (…) van plagiar l’estratègia americanista dels catalans”; tinc un amic romà que de quan en quan em diu: “Tu recorda que Sicília, a l’Edat Mitjana, va ser dels catalans!!!”. O sigui que l’autor potser podria investigar per aquí, si vol fer forrolla. Però després torna als feits: l’amic i editor li va deixar Carrer Marsala. És “la imprescindible perspectiva de l’experiència personal”.

Per aquest camí (i deixant a banda dues anècdotes prescindibles: el grup de rap fitxat per TV3 per a un programa sobre poetes maleïts i la càmera inventada per Stanley Kubrick; després barrejarà els ciutadans pel canvi, i moltes altres coses que, per diferenciar-les dels feits, anomenaré digressions), l’autor recorda com el seu amic editor i ell van obsessionar-se per Bauçà, igual com ho havien fet abans per Pessoa (aquí l’autor s’admet incapaç d’entendre que Bernardo Soares fos la mateixa persona que va escriure El banquer anarquista, com qui no capeix que Ricardo Reis era classicista i Alvaro de Campos futurista). Aquesta obsessió conjunta els va conduir fins a El Canvi: un “mapa per intentar trobar Miquel Bauçà, poeta invisible” [recordin, també, aquesta frase]. Perquè es van trobar que admiraven Bauçà i l’admiraven tot i ser viu, “una experiència impròpia de catalans” (una frase, per cert, de l’alçada de la de Melcior Comes quan deia que Baltasar Porcel li fot cent patades a Claudio Magris i Antonio Tabucchi i àdhuc Philip Roth; tots ells vivents…).

L’autor i l’editor, doncs, va començar a especular sobre com trobar Bauçà, ja que no es movia per lliuraments de premis, ni presentacions de llibres, ni actes benèfics ni manifestos cívics. En lloc d’enviar una carta a l’apartat de correus 9471, com va fer Òscar Rocabert, miraven els carrers citats per Bauçà per mirar de trobar-lo. Nova digressió: l’autor ens descriu, a base de feits, el seu amic (l’editor del llibre, com “no podia ser d’altra manera”). Feit: a ambdós els van petar l’escrot, una del poble i una olotina, respectivament (l’autor, per cert, demostra poc respecte per l’editor; ja se sap lo de qui no carda a Olot). És tal com ho conto. “Llibres que ensenyen a apartar-se”, sí senyor.

Deixant a banda la imprescindible perspectiva escrotal, l’autor emprén una interessant comparació entre Pla i Bauçà, i una distinció molt útil entre l’eremitisme i el malditisme. Tot i que es limita a dir que Pla era un eremita rural perquè vivia en un poble, i Bauçà un eremita urbà perquè vivia en una ciutat. Nova digressió: els estudiants californians imitaven l’esmorzar de Derrida. I Pla, més Pla. Que liava cigars buscant l’adjectiu. Aquí queden introduïts dos temes majors del llibre: ja els he dit que l’autor funciona per rimes internes (Pla, Bauçà, Derrida).

Hi ha un moment, de fet, en el qual tot és digressió: de la CNN i el Windows al fet que Nietzsche escrivia a màquina (i amb pedals), del feit que Cristòfol Colom era català (quan tothom sap que era argentí) fins a l’expedient policial de Bauç… bé, aquí torna a Bauçà. No, se’n va cap a l’urbanisme de Manhattan: “No ens equivoquem per favor, no em prengueu per un simple relativista pseudopostmodern”. Potser per això a la meitat del llibre afirma, amb gest schusterià: “Pel que fa a Bauçà, ja no hi ha res més a dir”. I s’entreté transcrivint un text de Rem Kolhaas que els editors es veuen obligats a traduir.

Torna, però, a Bauçà, i ens explica la troballa del seu cadàver. Des de la imprescindible perspectiva personal: no sap si li va saber més greu que l’únic autor viu admirat morís o que no visqués on l’havien buscat. I se’n van anar, amb l’amic editor, a veure una òpera de Wagner. De qui es podrien explicar tantes històries “que val més que no comenci”, i per tant ens explica com va conèixer Bakunin. Van anar, doncs, al Liceu; i en sortir uns ciclistes despentinats els van dir “burgesos de merda”. Aleshores l’autor va recordar una frase de Bauçà: “Cal lluitar contra la imbecil·litat, de primer contra la pròpia”. Conseqüentment, va decidir que els ciclistes eren imbècils.

Nova digressió, al més pur estil Bernanos: ara sobre Bruce Lee. Tot seguit: la típica estripada dient que després de Ferrater la poesia catalana no ha aixecat el cap, però sense dir noms (excepte els que jo mateix he insinuat més amunt): “El problema no rau en la qualitat dels autors”. Que és com dir que després dels lectors (?) que va tenir Ferrater ningú no ha llegit poesia catalana. I després ve la queixa habitual dels poetes catalans sobre premis, llepaculs, màfies, tot això. L’estalvio; si hom diu que no hi juga, que no entri en el joc.

Aleshores, de cop, l’autor esdevé narrador. Aquí sí. Explica dues o tres històries del seu poble natal. Ansiós de ser ultramodern, potser nocillero i tot, hi barreja una parrafada mítica d’una pel·lícula de ciència-ficció de fa vint-i-set anys, però per una estona és divertit. És un alleujador parèntesi.

Després: nova digressió. Ell i el seu amic editor veien les protestes contra la guerra d’Irak, la última. Aquí segueix el manual del columnista opinador: distanciar-se dels progres vulgars i corrents que ens han dut fins a aquest bassal. La típica ostentació del jo culte, l’estarrufament de qui, quan els altres critiquen Bush, ja en torna i critica Obama, passant amb condescendència les pàgines d’El País, mirant per sobre l’espatlla el llibre del veí de taula, somrient-se a si mateix, segregat a causa del seu inclement sentit del ridícul, etcètera. Aleshores: anys després de rebutjar el Nobel, Sartre anava curt de peles i va intentar que almenys li donessin l’import en diners. I a aquesta alçada em perdo.

Però. Feits al tinter: Miquel Bauçà va escriure sis o set llibres de poemes al llarg de trenta anys. Va deixar dos llibres pòstums, força reiteratius. I un de no pòstum del qual no sentim parlar ni ase ni bèstia. Agustí Virallonga va fer-ne un documental, sense raperus. A banda de rebutjar publicar un llibre de poemes que havia guanyat el Miquel de Palol, va editar una novel·la (L’estuari) premiada en un premi on s’havia presentat amb l’única intenció de, guanyant-lo, fer calerons. Feit palpable: encara no hi ha cap ni una traducció de Derrida en català. Ni una. Digressions possibles: quina mena, realment, de món literari pululava durant els anys seixanta i setanta per les Barcelones, per tal que una jove promesa se n’apartés (l’autor oblida una anècdota sucosíssima: Da nuces pueris es va presentar a un premi; Manent era el jurat; no li van donar; Manent, per carta, va dir: “¿Què pensaria l’abat de Montserrat si publiquéssim això?”) de manera dràstica. Quina mena de món literari furga en la vida dels autors ocults.

Acabaré citant l’autor (que ja he dit que vol moure sarau, o sigue que segur que ho ha ficat expressament); no em sé resistir:

Qui no conegui els budells de l’editorialisme català no s’ha d’escandalitzar pel bonic costum de la destrucció de llibres. No és un fenomen ideològic, en cap cas, simplement d’espai. Es publiquen llibres, es publiquen molts llibres i se’n venen molts menys. És com la llei de l’oferta i la demanda però de cap per avall. Totes les lleis racionals, a l’àmbit literari català, estan posades de cap per avall. Tal capgirament de la racionalitat provoca el fenomen de la destrucció en massa d’obres no vendibles.

P. S. 17 DE JUNY: Un Gran Mestre Blogaire dóna una versió diferent. Ja saben, espero: busquin, comparin, evitin les respostes massa simples…

Déu segons Bauçà, el Creador segons Maldoror

En el llibre El noble joc, versió de 1987, Bauçà escriu:

Balbuceja Déu capcot,

amb les mans damunt les cames:

és quan mostra un tros de pell

-venes blanques, virons neutres – .

Balbuceja entre la gent

i un barret li treu la cara.

Al baix ventre, hi té el repunt,

que figura estrènyer l’hèrnia.

Dents serrades, tremolant,

dels infants, en rep potades.

Dins un temple desertat,

és espelma que s’apaga.

Altre temps va ser gentil:

oferí sovint estrenes

a donzelles i donzells.

Ara just són ancianes

qui l’escolten amb menyspreu.

Cap al port ara davalla.

A la barca no hi haurà,

quan hi pugi, cap fotògraf.

Al tercer cant de Maldoror, Lautréamont (o potser Isidore Ducasse) ens ofereix aquesta escena:

C’était une journée de printemps. (…) Tout travaillait à sa destinée: les arbres, les planètes, les esquales. Tout, excepté le Créateur! Il était étendu sur la route, les habits déchirés. Sa lèvre inférieure pendait comme un câble somnifère; ses dents n’étaient pas lavées, et la poussière se mêlait aux ondes blondes de ses cheveux. Engourdi pas un assoupissement pesant, broyé contre les cailloux, son corps faisait des efforts inutiles pour se relever. Ses forces l’avaient abandonné, et il gisait, là, faible com le ver de terre, impassible comme l’écorce. Des flots de vin remplissaient les ornières, creusées par les soubresauts nerveux de ses épaules.

És un Déu borratxo: traduïm (amb una versió d’emergència: si volen veure la bona, busquin per aquí):

Era un dia de primavera. (…) Tot treballava cap al seu destí: els arbres, els planetes, els esquals. Tot, excepte el Creador! S’estava estirat al camí, la roba estripada. El seu llavi inferior penjava com un cable somnífer; les seues dents no havien estat netejades, i la pols es barrejava amb les ones rosses dels seus cabells. Condormit per un ensopiment pesat, mòlt pels còdols, el seu cos feia esforços inútils per alçar-se. Les forces l’havien abandonat, i ell jeia, allà, feble com la papaterra, impassible com l’escorça. Dolls de vi omplien els carreranys, excavats pels sobresalts nerviosos de les seves espatlles.

Lautréamont (o potser Maldoror) explica aleshores com un seguit d’animals van humiliant l’embriac: l’eriçó, el pigot verd i la mifa, l’ase i el gripau. Només el lleó el defensa. I, finalment, l’home defeca sobre el rostre del Creador, mentre la ladella i la vibra aplaudeixen. En el fragment següent, de fet, veurem el mateix Creador acudint a un bordell i perdent-hi un cabell gegantesc.

Curiosament, fa anys algú es demanava què hagués passat si Bauçà hagués traduït els Cants…

Dylan Thomas

Vet aquí un poema de Dylan Thomas:

And death shall have no dominion.

Dead men naked shall be one

With the man in the wind and the west moon;

When their bones are picked clean and the clean bones gone,

They shall have stars at elbow and foot;

Though they go mad they shall be sane,

Though they sing through the sea they shall rise again;

Though lovers be lost love shall not;

And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.

Under the windings of the sea

They lying long shall not die windily;

Twisting on racks when sinews give way,

Strapped to a wheel, yet they shall not break;

Faith in their hands shall snap in two,

And the unicron evils run them through;

Split all ends up they shan’t crack;

And death shall have no dominion.

And death shall have no dominion.

No more may gulls cry at their ears

Or waves break loud on the seashores;

Where blew a flower may a flower no more

Lift its head to the blows of the rain;

Though they be mad and dead as nails,

Heads of the characters hammer through daisies;

Break in the sun till the sun breaks down,

And death shall have no dominion.

N’hi ha una traducció, d’Isidre Martínez Marzo, aquí. És el poema 43. I n’hi ha una altra de Marià Manent, que tenen aquí; la traducció del leit-motiv (i títol del poema) és, de fet, la mateixa: “I ja la mort no tindrà cap domini”. És, tot sigue dit, un títol amb precedents bíblics força concrets, dins la carta de Pau als Romans:

Sabem que Crist, un cop ressuscitat d’entre els morts, ja no mor més, la mort ja no té cap domini sobre ell.

Allò més curiós és que Manent tradueix el quart vers així: “quan nets siguin llurs cossos i s’hagin esvaït”, sense parlar d’ossos per a res. També elimina l’anàfora dels versos 6-8 (escrupulosament mantinguda per Martínez Marzo). Hi ha dues interpretacions diferents del “die windily” del tercer vers de la segona estrofa: per a Manent és “morir torçant-se”, per a Martínez Marzo “morir a la intempèrie”. “The blows of the rain”, que per a Manent és “quan bat la pluja”, en Martínez Marzo esdevé un bonic “les bursades de la pluja”. Etcètera.